Una contribució positiva

El 27S ja ha passat i hem superat l’episodi electoral a Catalunya més determinant dels últims temps, juntament amb les primeres eleccions democràtiques del 77. L’independentisme ha guanyat a 901 dels 937 municipis de Catalunya, ha assolit el 48% dels vots i ha obtingut la majoria absoluta parlamentària en escons. L’increment de la participació ha sigut de més de 10 punts respecte les passades eleccions fins a arribar a un fantàstic i inigualable 77%. A Rubí, l’altíssima participació ha arribat a quasi bé al 75%, gairebé 11 punts per sobre de les anteriors eleccions. C's ha esdevingut primera força, superant JxS per mig punt. I en el còmput global, a la nostra ciutat la suma de forces que opten per continuar formant part de l’estat espanyol és clarament superior al còmput de forces que defensen la independència com a projecte polític.

Arribats al moment de les valoracions, tots procurem trobar el punt de confort d’acord amb la nostra posició i el nostre vot. La realitat del nostre lloc de residència i de relacions socials condiciona el nostre estat d’ànim, i és per això que és justificat que cadascú faci les valoracions d’acord amb els propis interessos i l’acceptació dels resultats. Però no és tan sols l’acceptació dels resultats electorals: el que hi havia en joc en aquestes eleccions, així com el que hi ha en joc ens els propers mesos, és d’una transcendència immensa que provocarà canvis estructurals de llarga durada a la nostra societat. L’acceptació del moment que vivim, així com l’acceptació dels signes del temps i els moviments, l’evolució i el futur de Catalunya no és una qüestió que reculli simpaties a tots plegats per igual.  

Per a alguns es fa insuportable assumir la idea que Catalunya pot ser independent en un futur més proper que llunyà; per a uns altres és de difícil digestió viure en una ciutat on la majoria és favorable a continuar lligats a Espanya, especialment d'aquesta forma tan indigna. En el cas dels primers, no per més repetir que “Rubí no és independentista” com si fos un mantra permanent el desig que Catalunya segueixi la mateixa premissa que la nostra ciutat serà un fet. Pot ser que Catalunya esdevingui un estat independent, però el que és segur és que Rubí no serà una república autònoma capaç de desvincular-se’n només  perquè no accepti aquest resultat. En el cas dels segons, la difícil digestió provoca que massa sovint haguem de sentir comentaris de resignació donant per fet que Rubí és així, sovint d'una manera que no ens agrada i que és molt difícil de canviar. Són comentaris que ja han esdevingut tòpics i que sovint fan referència a la condició social i al sentiment d'identitat de nosaltres els rubinencs (o dels altres rubinencs que no som nosaltres). No cal que dir que els tòpics són sempre injustos, que comporten uns estigmes difícils de superar i que no ajuden en l'autoconfiança nostra com a societat. Però també cal dir que des d'una perspectiva progressista, aquests tòpics són totalment inacceptables i intolerables. Precisament si una cosa ens hauria de caracteritzar és el treballar conjuntament per la seva superació tot afavorint la igualtat d'oportunitats i el respecte a la pluralitat. 

Tots coneixem algú que defensa posicions que són a les antípodes de les nostres en aquest procés: algun familiar, algun amic o amiga, els pares d'algun amic, els companys de feina, els nostres veïns, els pares d'algun company de classe dels meus fills, aquell o aquella comerciant a on sovint vaig a comprar... Amb tots ells convivim en el nostre dia a dia i volem seguir convivint en el futur amb la tranquil·litat i certesa que la nostra relació no té perquè veure's alterada per aquest conflicte.  Uns i altres no tenim més remei (i voluntat!) que continuar vivint conjuntament, sense fer distincions entre nosaltres a l'hora de garantir que el nostre dia a dia a Rubí sigui pròsper, amable, satisfactori i enriquidor. Rubí també és el nostre projecte de futur, i és el més proper i palpable en l'afectació de les nostres vides quotidianes. I aquí és on rau el nostre punt de trobada. És per això que tots plegats hauríem de fer valer algunes premisses per tal de continuar endavant amb aquest procés sense alterar les nostres relacions sinó tot el contrari, més aviat enfortint-les. Poden semblar premisses molt òbvies, però els debats públics i la resposta davant dels resultats del 27S a la nostra ciutat fan la impressió totalment contrària:

En primer lloc, assumir que a Catalunya vivim un conflicte, un conflicte polític basat en la relació Catalunya-Espanya i que necessita ser resolt políticament, és a dir de forma democràtica. I això vol dir acceptar el resultat de la resolució d'aquest conflicte, sempre i quan a aquesta s'hi hagi arribat de forma justa i democràticament inapel·lable. Una procés d’acceptació que s’ha de donar per les dues parts, tant els que opten per posicions rupturistes i independentistes, com pels que són partidaris d’un projecte de continuïtat i unionista. En aquest sentit, naturalitzar els escenaris possibles (una possible independència o un possible manteniment a l’estat espanyol, amb reforma o sense)  ajudarà a desdramatitzar-los i a l’acceptació d’aquests.

En segon lloc, entendre que aquest conflicte afecta qüestions molt personals dels individus, sentiments, emocions i tot el món de referències que cadascú de nosaltres adoptem i assumim quan construïm la nostra identitat. Això inclou, essencialment, la qüestió identitària i el sentiment de pertinença. Cal, doncs, empatitzar amb les diferents sensibilitats i posicionaments a títol individual. Aquest punt és bàsic per tal de no generar una divisió allà a on no existeix. Empatitzar per entendre, i respectar sense retreure.

I finalment, en tercer lloc, entendre que aquest conflicte no va sol i que ve acompanyat i alimentat per un greu context de crisi econòmica i social al qual estem immersos i encara no se’n visualitza un horitzó clar d’estabilitat. I això vol dir un qüestionament de tot l’ordre social definit fins ara i avaluar amb profunditat els límits de la reforma i les consideracions i repercussions de la ruptura. En definitiva, posar tota la carn a la graella i assumir la complexitat de la situació, la complexitat de les decisions a prendre i la complexitat de pensaments i opinions que cadascú de nosaltres conformem. El manteniment del status quo (ja sigui en l’articulació de Catalunya i Espanya, ja sigui en el pla del model econòmic i social) és legítim que tingui qui el defensi, però aquesta defensa haurà de tenir un argumentari superior al fins ara mostrat i no fer pretendre tancar el debat amb lògiques i convencionalismes del passat.

Fa uns dies Daniel Innerarity, destacat filòsof i director de l’Institut de Governança Democràtica, recordava en una entrevista que el desacord és el més transformador que existeix. És a dir, que en la divergència sempre hi ha oportunitats per construir una cosa nova, que superi l’actual i que reconegui les parts divergents. Probablement aquí s’obri una possibilitat pels rubinencs de fer una aportació al projecte del nostre país. Una aportació a partir de la divergència, de la complexa composició social i l’entramat de diferents identificacions nacionals, i una aportació des d’allà on sovint s’ha sigut perifèria en la presa de decisions; però una aportació basada en el respecte a la diversitat d’idees i la pluralitat d’identitats. Som catalans en tant que som rubinencs, i alhora ser rubinencs és la nostra manera de ser catalans. Potser per això valdria la pena que volguéssim destacar per com ens ha enriquit el debat nacional i la superació d’aquest, i no tant per maximitzar (tant per uns com pels altres) l’excepció en el mapa d’uns resultats electorals. El moment de canvis profunds que viu Catalunya ho agrairà, i de retruc nosaltres reforçarem el nostre projecte.