Assessors, afiliats, simpatitzants i familiars

La política municipal, aquella que en moltes ocasions molts veïns menyspreen, cosa
que es tradueix, per exemple, en el nostre municipi, en una abstenció aproximada del
50% o superior en els darrers anys, és una administració molt golosa per molts partits
polítics que, des de l’inici de la democràcia, al llarg del territori català i espanyol, s’ha
convertit en molts ajuntaments en una màquina de col·locar afiliats, amics i familiars
del partit.
Algú s’ha preguntat per què en molts municipis es dóna la casual circumstància que
famílies senceres, vinculades a algun partit polític en el poder, i un nombre massiu
d’afiliats, formen part de moltes plantilles municipals de molts ajuntaments del nostre
país? És casualitat? Sembla difícil de creure.
Quan jo feia Batxillerat i COU (el BUP i COU anterior a la LOGSE) tenia un professor
de matemàtiques que deia que l’estadística és la ciència de la mentida. En part estic
d’acord, però sent més benèvols amb l’estadística del que era el meu professor,
aquesta podria corroborar que el fet que hi hagi un percentatge tan elevat d’afiliats i
familiars treballant a molts ajuntaments és estadísticament impossible, si els processos
de selecció es fan amb absoluta igualtat d’oportunitats. Això podria fer pensar que en
alguns ajuntaments, i també altres administracions (Diputacions, Generalitat,
l’Administració General de l’Estat), es poden fer concursos a mida, amb criteris
subjectius, per afavorir determinats candidats, etc. Dins de la legalitat segurament,
però dins de la immoralitat probablement.
Per tant, cal reconèixer més encara el valor d’aquells funcionaris o empleats públics
que han aconseguit el seu lloc de treball realment amb igualat d’oportunitats, que són
la majoria de treballadors públics, però que injustament han vist o veuen el valor de ser
afiliat o amic d’aquells que ostenten el poder. Però els ciutadans no som innocents,
perquè amb el nostre vot podem decidir canviar aquesta forma fastigosa de fer política
clientelar.
D’exemples en tenim molts: un jutge de Granada fa uns anys va denunciar amb
contundència els mètodes de l'Ajuntament de Lanjarón i deia que "crida poderosament
l'atenció la dinàmica clientelar d'accés als diferents llocs de treball exercits per a
l'entitat demandada, assumida per l'anterior corporació municipal i que l'actual com a
successora ha d'assumir".
El magistrat va declarar nul l'acomiadament d'un treballador municipal en entendre que
l'actual alcalde del PSOE, va exercir una "represàlia discriminatòria per la tendència
política de l'acomiadat". Però la sentència entra en l'espinós fons de la qüestió i
censura la desastrosa política de contractació de personal engegada per l'anterior
alcalde del PP, que va governar durant vuit anys. "La nul·la observança de les normes
legals en la formalització contractual de tota la seva relació de treball és impròpia en
una Administració pública regida en la seva gestió i conducta pel principi de legalitat".
Altre exemple, seria la sentència emesa en 2012 per la magistrada del Jutjat penal
número 1 de Santa Cruz de Tenerife contra l'alcalde d' Arona, José Alberto González
Reverón, que va ser condemnat per un delicte de prevaricació continuada en el marc
del conegut com a “Caso Enchufe” (datat en 2003-2004). En concret, va ser acusat de
la comissió de tres delictes de prevaricació per la descarada contractació a dit de dues
treballadores a l'àrea de Joventut (Eva González Moscoso i María Rosa Ruiz Alcalde).
La pena imposada a l’alcalde va ser de ‘solament’ quatre anys i mig d'inhabilitació per
a exercici de càrrec públic.
O el cas de l’ex-primer tinent d’alcalde de Jaén fins al maig de 2015, Miguel Ángel
García Anguita que va reconèixer en un vídeo que va circular per les xarxes socials
que molts funcionaris entraven a dit a l’Ajuntament, en una reunió davant de bombers i
policies locals.
O el cas de José Luis Baltar: «No cal interposar cap recurs». Amb aquesta frase,
escrita en majúscules, va acabar la sentència de l'Audiència Provincial d’Ourense, que
condemnava en ferm a l'expresident de la Diputació ourensana, José Luis Baltar
Pumar, a nou anys d'inhabilitació. Es va confirmar així la sentència dictada per un jutjat
penal d' Ourense, que havia considerat al “ex-baró” popular culpable “d'endollar” en la
institució que presidia a 104 persones l'any 2010.
«En cap d'aquestes contractacions es va produir fiscalització prèvia, real oferta
d'ocupació ni la més mínima selecció objectiva; sense acreditació de motivació de
l'excepcionalitat d'acudir (per a la cobertura de 104 places) al procediment singular
d'urgència», diu la sentència, que al·ludeix al fet que aquest sistema de contractació
estava regulat en la mateixa ordenança de personal de la Diputació ourensana. «La
seva literalitat -conclou l'Audiència Provincial- deixa molt poc marge de dubte».
I un cas més proper, el cas Mercuri, que de moment està així: el Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya va condemnar l'exnúmero dos del PSC, l'exdiputat Daniel
Fernández i Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, juntament amb el seu germà,
Francisco, a un any i quatre mesos de presó per un delicte de tràfic d'influències. A
més, els obligà a pagar una multa de 60.000 euros i els inhabilità per exercir un càrrec
públic durant quatre anys i mig a cadascun. La sentència declara provat que van
col·locar a dit un ex-alt càrrec afí al PSC, Carmina Llumà, a l'Ajuntament de Montcada,
l'any 2010.
L'exalcaldessa de Montcada i Rexach, Maria Elena Pérez, va ser condemnada a set
anys d'inhabilitació per un delicte de prevaricació.
No acabaria mai. Poden vostès donar una ullada a internet i trobaran casos de tots els
colors, amb sentències judicials per la via penal o sense. La gran pregunta és, si
sortissin tots els casos com aquests, quants serien realment?
I finalment tenim el cas dels assessors, siguin de govern o de grups municipals, en el
cas dels Ajuntaments. Unes figures legals, amb la potestat del Ple municipal per crear
tants assessors com decideixi la majoria del Ple.
La nostra posició és clara: a Rubí els assessors de govern no es justifiquen quan el
govern té a la seva disposició a uns sis-cents treballadors municipals. Serveixen de
nou per col·locar a gent del partit, afiliats, familiars o amics, o per aconseguir allò que
les urnes no t’han donat: el cas del PSC aquest mandat els llocs 7 i 8 de la llista
electoral. Passa ara i ha passat els mandats anteriors. Res nou, i continuen guanyant
les eleccions els mateixos. Tenim el que votem, tenim el que mereixem amb els
nostres vots per acció o omissió.
I en el cas dels assessors de grup municipal, com ja he dit en altres ocasions, la nostra
posició és més flexible, sempre que sigui una figura perfectament regulada i sota
control de l’Ajuntament, que és el que paga el sou, que és com dir que el paguem tots
els contribuents de Rubí. Només d’aquesta manera, podria ser acceptable. Ara no hi
ha ni regulació ni control: és a dir, altra fórmula potencial de col·locar afiliats.