El canvi és irreversible. Compàs d'espera: 30 mesos.

El mes passat ens va tocar viure a l'Ajuntament de Rubí un dels espectacles més esperpèntics d'aquests prop de vint mesos que fa que sóc regidor.  Vint minuts abans d'entrar al ple, l'alcaldessa ens comunicava per correu electrònic la delegació de competències, principalment de l'àmbit educatiu, en un dels dos regidors del PDECAT. La vessant més pornogràfica de la història ja és coneguda de tothom: una jornada de quatre hores al dia i 40.000€ l'any per a algú a qui amb prou feines li hem sentit la veu en un any i mig. El motiu també és conegut de tothom i ho era, sobretot, de l'alcaldessa i de l'equip de govern: una part de l'oposició treballàvem per construir una alternativa de govern, una moció de censura, una possibilitat que regula l'article 197 de la LOREG.

Tal com molt bé assenyalava el sr. Pere Martínez a l'article publicat fa uns dies per Rubitv.cat (http://www.rubitv.cat/20161212/11790/consequencies-del-fracas-d-una-mocio-de-censura), cal que una moció de censura estigui ben motivada, un canvi de govern no pot ser en cap cas un acte frívol per canviar barrets. Tenim i tinc en aquest sentit la consciència ben tranquil·la i convido el sr. Martínez a llegir les raons que enteníem que motivaven i continuen fent necessari un canvi de govern a la nostra ciutat; podrà trobar en diversos mitjans de comunicació local la motivació de la moció de censura i les línies bàsiques del govern que proposàvem. Em sobta tanmateix la lectura parcial que fa el sr. Martínez del paper d'un independent en una candidatura, si no és pas que el que es proposa en el seu article és estalviar-se haver de fer una valoració ètica dels fets. Un servidor, com a independent, té un cert marge per desmarcar-se de la línia general del seu partit, si en un moment concret creu que així ha de fer-ho. Jo ho prefereixo perquè, valorant el compromís i el treball dels militants de tots els partits polítics, en alguns moments els interessos propis dels partits han passat per davant dels de la ciutadania. I em vaig presentar amb ERC perquè és un partit independentista i d'esquerres. Em podria plantejar deixar el meu grup municipal si el partit deixa de ser d'esquerres i independentista. Però sr. Martínez, quan durant vint mesos hom no expressa cap discrepància ideològica amb la línia del seu partit i de sobte accepta 40.000€ l'any per mitja jornada, passant d'un partit independentista a un altre que busca l'afecte de la dreta espanyola més reaccionària (PP i Cs), alguna cosa grinyola. O més aviat no i aquest és el problema. Ni tan sols els ha sortit bé el discret intent de justificar amb banderes el que han fet: tothom ha entès que es tracta d'un cas flagrant de compraventa.

El temps ja dirà si el que ha fet l'alcaldessa és o no és legal, en tot cas el que és difícil de discutir és que és èticament repugnant, justificable únicament des del corporativisme d'una vella política que agonitza. Un corporativisme que no es ni tan sols de partit, si hem de jutjar per  la tímida defensa que tant el PSC de Rubí com dels seus còmplices de Cs i PP han fet de la compra del trànsfuga. Parlem més aviat d'un grup d'amics atrinxerats a la plaça Pere Aguilera, alguns d'ells des de fa prop de vint anys, que han demostrat que faran el que calgui per quedar-s'hi.

I aquí és on voldria afegir el meu gra de sorra a les diverses valoracions que s'han fet dels fets de novembre. La primera reacció en assabentar-me de la maniobra de l'equip de govern va ser llençar la tovallola i tornar l'acta de regidor. Una lectura més serena dels fets, però, convida discretament a l'optimisme. El "projecte" socialista per a Rubí, ja agonitzant, ha rebut aquest novembre l'estocada ètica definitiva de mans de qui menys podia esperar-s'ho: una alcaldessa del seu propi partit. Deia Plató de la seva república que "el càstig més gros és ser governat per gent més dolenta que tu si tu no et prestes a governar." Cal preparar el relleu que ha de produir-se d'aquí a trenta mesos si volem treure la ciutat d'una paràlisi que ja fa massa temps que dura. Aquest serà el meu propòsit, la meva travessia del desert d'aquests propers trenta mesos: ajudar a trobar gent millor que jo disposada a governar Rubí, persones independents i insubornables que ocupin el meu lloc. Rubí n'és ple.