80 anys de la primera ràdio municipal a Rubí
Nou mesos després de l’esclat de la Guerra Civil, el control de la informació i les necessitats de propaganda pròpies del moment féu que la secció local de la CNT impulsés la creació de la primera ràdio a Rubí, segurament una de les primeres d’àmbit estrictament municipal de tot el país. Era l’abril de 1937, ara fa 80 anys, quan naixia l’ECN 4 Ràdio CNT Rubí, que començà amb emissions puntuals que es convertiren en diàries a partir del set de juny, quan es radiaven notícies cada dia de 20 a 22 hores.
De fet, els anarquistes controlaven l’Ajuntament des de finals de febrer, quan Joaquim Mariné es convertí en el primer alcalde àcrata que hagi tingut mai Rubí, substituint a Pere Aguilera, qui havia marxat al front però recuperaria el càrrec mesos després. Tanmateix, per l’hegemonia de la CNT i el POUM a la vila, els primers aconseguirien fer valer la seva força. Una CNT local, amb tot, que no quedava adscrita a la línia més dura que suposava la FAI, sinó al sindicalisme de tarannà més conciliador que havia fet que majoritàriament els seus militants haguessin donat suport a l’anomenat Manifest dels Trenta, anys abans.
Que la ràdio era un element indispensable per a la difusió d’idees i notícies a la rereguarda fou patent en les mateixes lluites del 19 de juliol a Barcelona. El mateix general Goded s’havia dirigit als seus homes per demanar-ne la rendició a través d’aquest mitjà, des del despatx del president de la Generalitat, Lluís Companys, després que hagués estat fet presoner a la seu de la Comandància Militar: <>. El seu missatge representà un punt d’inflexió en la lluita a la capital catalana.
La ràdio era, certament, un mitjà en expansió. Al llarg dels anys trenta s’havia popularitzat moltíssim, fins al punt que a l'inici de la guerra a Espanya hi havia 67 emissores i fins a 300.000 receptors. Ambdós bàndols tingueren clar que la lluita no seria només als camps de batalla, sinó també a les ones, per mirar de donar ànims als seus o desmoralitzar l’enemic. A casa nostra emetien regularment Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i Ràdio Barcelona, però també, a partir de cert moment, Ràdio Veritat, que feia campanya a favor dels revoltats i que estava dirigida i controlada per la mà dreta de Cambó, Joan Estelrich. Durant la postguerra, tingué un paper semblant, però a la inversa, La Pirenaica, l’emissora clandestina del Partit Comunista.
És per això que els aparells de recepció eren elements cobejats, motiu de disputes i regulacions. El ple de l’Ajuntament, per exemple, decretà en la sessió del 10 de desembre que qualsevol persona que tingués ràdio hauria de ser autoritzada per alguna de les organitzacions antifeixistes, alhora que es demanà la incautació de les que estiguessin en mans de persones considerades faccioses. La informació era (i és) poder, i per això totes les organitzacions s’afanyaren a crear les seves pròpies emissores. Ens diu Daniel Arasa a La batalla de les ones en la Guerra Civil Espanyola que <>. La Generalitat, conscient del paper de la ràdio, creà fins i tot un Comissariat de Radiodifusió, que esdevingué clau, per exemple, quan s’iniciaren els mortífers i indiscriminats bombardejos aeris per part de l’aviació feixista italiana sobre el país. La veu de Teodor Garriga cridant a la calma en aquells moments fou àmpliament difosa per RAC.
En aquest camp, la guerra serví, també, per destacar més el paper indispensable de la dona que, com a locutora, es convertí en portaveu de la opinió pública del país. Es forjaren grans figures com Francina Boris, Rosalia Rovira, Carmen Espona i Maria Teresa Gay Solà, a RAC; i a Ràdio Barcelona destacaren les veus de Maria Carme Nicolau, Rosa Cotó, María del Carmen Martínez Yllesas i Enriqueta de Benito.
El franquisme també tingué clar que la ràdio era un element indispensable de propaganda i control, com demostrà Queipo de Llano amb els seus agressius discursos radiats des de Sevilla. Per això, el règim feixista creà Radio Nacional de España el 19 de gener de 1937, quan tingué clar que la guerra s’allargaria encara un temps. De fet, fins a la promulgació de la Llei de Premsa i Impremta promoguda per Manuel Fraga el 1966, tingué el monopoli de la informació a tot l’Estat. A més a més, transformà la Unión Radio en la actual Sociedad Española de Radiodifusión (SER).
A Rubí conservem llistes de gent autoritzada a tenir ràdio de setembre a desembre de 1937, entre la documentació municipal. Però, tanmateix, no sabem del cert si l’ECN 4 Ràdio CNT Rubí tingué continuïtat, ni tampoc quin ressò adquirí entre els rubinencs, o si feia la competència als diaris Combat o La Lluita, aquest darrer portaveu del Centre Democràtic Republicà, recuperat per ERC a partir del 29 de maig de 1937 i editat fins a inicis de gener de 1939.
Amb l’ocupació franquista, tot aquest ric món desaparegué. Òbviament el català fou foragitat de les ones i la principal emissora del país, Ràdio Associació de Catalunya, desmantellada; de fet, el 26 de gener era la única que encara emetia amb regularitat. A les sis de la tarda, Rosalia Rovira anunciava sardanes en català quan fou interrompuda per uns soldats que li digueren: <<¡Arriba España! Señorita, digo que ahora, el nombre de la emisora, Radio Asociación de Cataluña, que usted va a pronunciar, debe tener que añadir al servicio de España y a las órdenes del Caudillo>>. A partir d’aleshores, fou la Falange la responsable de les emissions radiofòniques, amb un model ben diferent, certament, a l’anterior.
Rubí trigaria decennis a recuperar una ràdio municipal. Fou el 1979, essent pionera al país, i amb una intrínseca voluntat democràtica, popular i reivindicativa.