Els moviments silenciats

Monopoli de la violència. Això és el que manté un estat en peu. Així ha sigut des de Uruk, la primera ciutat del món. Quan existeix un poder establert que governa les voluntats d’una multitut necessita garantitzar la seva estabilitat i això ho fa amb el monopoli de la violència.

Si bé el monopoli de la violència ens pot garantir la seguretat, també pot utilitzar-se per a la repressió. Per a qualsevol tipus de repressió. La de l'1-O és un exemple. La de Múrcia, un altre. L’1-O, durant la tarda que vam passar al DUC de Montblanc, vam tenir sort, ja que Rubí no va rebre la visita dels "defensors de la legalitat", que amb mètodes il·legals segons el Parlament de Catalunya, van reprimir a Barcelona i rodalies. Potser l'atzar no va tenir res a veure. Potser una decisió política, la de no escoltar la voluntat del poble per part del consistori municipal, i no adherir-se a una lluita, que potser era il·legal, però sí que era legítima, va tenir alguna cosa a veure.

En qualsevol cas, vam estar en primera línia, disposats a resistir pacíficament, m'agradaria recalcar aquesta paraula, pacíficament. Lluitem pacíficament. No hi ha odi en les nostres accions, només anhel de democràcia. I què és el que fa que aquestes actuacions desentonin? Que només serveixen per no escoltar la voluntat ciutadana.

Però també ens hem de preguntar: què volen aquesta gent? Per què, tot i la repressió que hem viscut, i vivim, fer un anàlisi del que demana la gent és necessari. Però primer, seria necessari acotar el concepte ‘aquesta gent’. Per nosaltres, hi ha diversitat en aquest grup.

Per un costat aquells que volen fugir d’aquest estat, independitzar-se, però la qüestió ve de més abans que aquestes pràctiques totalitàries. Per altra banda, hi ha gent que només voldria un encaix diferent amb la resta de l’estat, el reconeixement del seu dret com a poble sobirà.

Anem a pams, seria injust tractar les pretensions per part d’aquest ampli grup dins la societat catalana només com a fugida, també volen una República catalana. Però aquest és el fi? Fer un país nou? O és un mitjà? La percepció que hem viscut aquests últims mesos, i anys, és que és una reacció produïda per la falta de diàleg amb l’estat espanyol, però això és una raó necessària i suficient per a convèncer a més gent de, per exemple, la nostra ciutat?

Els que provenim de moviments socials, per exemple l’estudiantil, sabem que han sigut temps durs per a la mobilització pels nostres drets. Però no parlem només d’aquest moviment, de vegades ens preguntem on són aquelles reclamacions i la gent que ara surt quan es demanava democràcia contra la llei mordassa del Partit Popular, per posar un cas que no sigui competència del govern, però que afectava directament a la gent de Catalunya i Rubí. Fa uns dies, ens assabentàvem que el CETA s’aprovava sense la ratificació dels parlaments, per què això no s’ha divulgat més? Per què d’això no es parla? Potser és per què alguns volen canviar la sobirania de mans, però no a les mans del poble?

Seguint amb això, potser no hauríem de parlar de pràctiques anti-democràtiques quan parlem de que no ens deixin decidir sobre el nostre sistema econòmic, sanitari o educatiu. I és que potser hauríem de parlar d’aquells que eviten el debat sobre la possibilitat de decidir sobre aquests temes, el matís és important, en tant que no parlem d’un rebuig a decidir sobre aquestes qüestions, parlem d’un rebuig, de gran part de la societat, a parlar sobre decidir i col·laborar per decidir-ho totes juntes.

Aquest article pretén ser una reflexió, però no volem que s’interpreti com un atac cap a unes posicions, legítimes -a excepció dels primers paràgrafs que sí són un atac i una repudia a aquells que de demòcrates només en tenen la paraula-, però sí com un intent de trobar-nos i parlar amb aquella part de la societat que ara es mobilitza per construir un país nou, i que entenguin el nostre escepticisme i, també, la nostra petita indignació pel tracte afavoridor d’unes reivindicacions i no de les altres que, considerem, podrem compartir en un espai molt més ample.

Continuem. Aquesta indignació, que és compartida, potser no pels mateixos motius, però l’origen és el mateix: les polítiques que ataquen la democràcia. Però la democràcia és molt més que les urnes! És poder decidir-ho tot a través d’eines de participació que permetin a tota la comunitat empoderar-se i fer-se’n els drets seus. El 15M era un moviment dels indignats i indignades pel sistema i la traïció dels partits fins aquell moment establerts, però es va traduir en les marees, en noves formacions polítiques, i en una manera d’entendre la política totalment diferent. Una política feta pel poble i, com és inherent, per al poble. Entenem que això permetia trencar amb aquell rebuig a debatre sobre què hem de decidir la ciutadania i com ho podem fer.

Per finalitzar, potser aquest article no hauria de tenir una conclusió tancada, ja que la idea no és establir un punt de vista només, sinó debatre-ho, donar a conèixer aquesta perspectiva i, tant de bo, fer una conclusió totes i tots junts.