Record de la tieta Maria

Ha mort la tieta Maria, la Rusiñola com li deia el meu pare o la practicant com la coneixia la gent de Rubí. Ha estat aquest nou virus que ha posat punt i final a una llarga història , 96 anys que donen per molt. Una història llarga i intensa que ha transcorregut per aquest Rubí que ella tant estimava, sempre en la mateixa casa al carrer Pau Claris, excepte els últims quatre anys que ha necessitat atenció continuada en una residència degut al deteriorament cognitiu progressiu i la dependència funcional que aquest li condicionava. Aquests darrers anys l’hem anada perdent a poc a poc, allunyant-nos d’aquella persona bona, qualitat que millor la definia potser. La seva mort, no per esperada ha estat menys dolorosa, per les circumstàncies actuals, no hem pogut estar al seu costat com hauria estat el nostre desig, l’hem deixada en mans de l’equip humà de la Residència Amanecer que l’han cuidada amb cura i afecte fins al darrer sospir, els estarem eternament agraïts per això.

Estem vivim moments convulsos que fan que els que ens dediquem a cuidar a les persones estiguem patint molt, per la impotència que ens genera l’evolució negativa de la malaltia en molts casos, sobretot amb els més fràgils. En els diferents mitjans locals s’ha fet referència al traspàs de la tieta Maria, no la puc anomenar d’una altra manera, s’ha parlat de la seva professió d’infermera domiciliària de les seves aficions i de les seves aportacions en diferents entitats locals, el seu rubinisme no té cap dubte ni escletxa.

La gran part de la seva vida laboral la va dedicar a posar injeccions pels domicilis de Rubí, antibiòtics, antiinflamatoris, vitamines, fàrmacs d'administració intramuscular tant corrents a la dècada dels 70 i 80.

Així ens ho explicava ella en un escrit de l'any 2013 " Va ser el 21 de juny de 1951, el dia que vaig posar la primera injecció al senyor Daniel Bas, víctima d’una tisi galopant. Va ser per a mi el primer pacient com a infermera. Sempre el recordaré, ell al llit i la seva esposa amb la seva filla que portava a coll. El tractament de les injeccions va durar fins el 15 d’octubre. "

I després molts altres pacients que encara recorden aquell "A Maria" que feia servir en entrar al seus domicilis. Durant molts anys aquesta va ser la seva ocupació principal.

Era una dona inquieta, sempre necessitava fer alguna cosa, quan després de deixar les “injeccions” tenia més temps va reprendre els estudis, sempre li havien agradat els idiomes i va ser una de les primeres alumnes grans de l’acadèmia Chaplin's estudiant anglès inicialment, coneixia al Tomàs de punxar- lo i ell la va animar a aprendre una nova llengua que la va portar amb més de 70 anys a Irlanda de campus d’estiu . No el va arribar a parlar mai bé però si a escriure’l envoltada de diversos diccionaris per anar consultant els dubtes. Omplia llibretes i llibretes d’exercicis. També va ser alumne del mestre Alujas, amb ell va recordar el francès i va rebre nocions d’alemany i italià. "No sé de què em servirà, però estic entretinguda i disfruto molt"- deia quan li preguntaven què feia estudiant idiomes a la seva edat.

Ella era així, tot al màxim, res a mitges , quan posava la banya en un forat era difícil de fer-la canviar d’idea, "sóc una mica tossuda, potser massa" - reflexionava en moltes ocasions. Li sabia greu adonar-se que això podia ser, i era, font de conflicte alguna vegada, ella es movia per la bondat , recordava:”la meva mare em deia que massa bo... vol dir tonto”, però no ho podia fer d’una altra manera.

Una altra activitat altruista i solidària, que va portar de Sevilla on tenia una amiga de joventut que va visitar en diverses ocasions, era el teixit de benes de cotó blanc per curar i embenar ferides a pacients de països desafavorits. A través de diverses ONG les ha fet arribar a diversos països d’ Amèrica , Àfrica i fins i tot a Rússia per la catàstrofe de la central nuclear de Chernobil. La meva germana segueix gestionant aquesta empresa de solidaritat i amor pels altres.

Va col·laborar amb diverses entitats locals l'Esbart Dansaire on va contribuir a la confecció dels primers vestuaris i cedint racons de casa seva per a que si guardessin els vestits del cos de dansa.

Amb l'associació de Puntaires de Rubí que va néixer al garatge de casa seva de la mà de la meva germana Francina, taules i armaris amb coixins omplien el garatge, i el sorolles del boixets l¡omplia d'alegria.

L'Escola de sardanes Flor de neu, el casal dels avis o l'associació d'amics del Dr. Guardiet eren altres exemples de col·laboració rubinenca.
Moltes històries i aspectes diferents d’una persona plena de bondat, sense cap tipus de maldat, amb esperit de servei als altres.
 

Quedarà pendent la celebració d’una cerimònia d'acomiadament a l’església de Sant Pere, la seva estimada Parròquia , no s’ho podria creure si li diguéssim que no li podem fer un enterrament cristià com ella hauria desitjat. "Tu ja saps que has de fer"- em deia sempre, "no cal que t’ho digui ni ho deixi escrit. Tots tenim una hora assignada, Ell ja sabrà quan hauré de marxar. No em deixis patir i porta'm a la residència dels més pobres, per viure no calen luxes." Aquesta era la seva filosofia de vida.
 

Et trobem a faltar. I sí, no pateixis "Seguirem fent semblants obres amb els mateixos manobres."

Descansa en pau tieta Maria.