El dia d'Andalusia, una celebració normal

El 28 de febrer de 1980 el poble d'Andalusia aprovava, per àmplia majoria en un referèndum, l’Estatut d’Autonomia que els havia de permetre, per primer cop a la seva història, disposar d’un marc propi d’autogovern. Amb motiu d'aquesta efemèride, doncs, cada 28 de febrer els andalusos celebren el seu dia amb diversos actes d’homenatge i celebració. I ho fan enarborant ben amunt la bandera verd-i-blanca proposada per Blas Infante, l’anomenat Pare de la pàtria andalusa, que volia simbolitzar l’esperança i la unió amb el verd, i la pau i el diàleg amb el blanc.

Des de fa ja alguns anys, i de manera força concorreguda, la nostra ciutat acull els actes que commemoren, en l'àmbit català, el dia d’Andalusia. Com és sabut, però, enguany la jornada no va comptar amb la participació de les altres cases regionals andaluses de Catalunya, a causa del malestar provocat per la reducció de l’aportació pública a la festa. No és feina d'Òmnium defensar el dia d'Andalusia, no forma part del nostre objectiu fundacional. Tanmateix, creiem oportú aclarir el nostre posicionament al voltant del seu format ara que sembla que s'haurà de redefinir. És públic i notori que no compartim l'estructura de la celebració, però això no significa, ni de bon tros, que no vulguem recordar i homenatjar als milers i milers de catalans d'origen andalús que han ajudat a construir la Catalunya d'avui.

Des del nostre punt de vista, aquesta commemoració s'ha de fer amb tota la solemnitat que es mereix. La mateixa solemnitat amb la qual aquest any s'ha celebrat el 50è aniversari de la publicació d'Els altres catalans, el llibre de Paco Candel que va aconseguir ubicar en l'imaginari col·lectiu dels catalans la història dels immigrants del sud d'Espanya que van arribar durant la postguerra; uns immigrants que abandonaren la seva terra a la recerca d’un futur millor, i que no ho tingueren gens fàcil, inicialment, en la Catalunya que els acollí.

A Rubí sabem molt bé de què parlem. La rierada de 1962 ens marcà profundament, i va fer tràgicament patent les conseqüències de no disposar de suficients mitjans per acollir una immigració massiva instal·lada en condicions precàries, en una època de descontrol urbanístic i manca de serveis bàsics que ha marcat irremeiablement la fisonomia de la nostra ciutat. Està bé que ho recordem perquè no ens ha de tornar a passar.

Són justament aquests catalans, aquells que majoritàriament van emigrar per obligació, els que han construït amb nosaltres l'escola catalana integradora. Són els que van demanar amb nosaltres el restabliment de l'autonomia. Són els que van lluitar pels nostres drets socials i nacionals, i són els que estan lluitant amb nosaltres per combatre aquesta crisi institucional, política i econòmica. I és això el que volem celebrar: que SOM un sol poble, de ciutadans lliures i d'orígens diversos, però amb un futur per construir plegats.

I per això seguirem recolzant la commemoració el dia d'Andalusia, perquè és motiu d'orgull per moltíssims ciutadans del nostre país. Perquè si és seu, és nostre. Perquè en un país normal es reconeix l'aportació d'un poble, en aquest cas del poble andalús.