El món funerari ibèric al terme de Rubí

L’estela ibèrica de Can Fatjó és un monòlit allargassat de pedra sorrenca d’un metre i mig d’alçada, decorat amb gravats molt primitius. Aquesta troballa es va produir l’any 1968, de manera mes o menys casual i fora del seu context arqueològic, tot i que la peça estaria estretament relacionada amb el poblat ibèric de Can Fatjó. L’estela té totes les seves cares llises, molt ben treballades, si bé que només una d’elles presenta decoració, de tipus incisa. La seva decoració es composa de tres franges horitzontals de llances senceres, verticals i amb puntes que tenen forma de fulla de  llorer. Cadascuna d’aquestes franges es troba separada de la inferior per una línea horitzontal, que presenta un traç lleugerament inclinat cap a l’esquerra i que actua com a sòl, a on es troben clavades les llances. Les llances de la franja central son més llargues, mentre que les superiors són les mes curtes. Es poden compatibilitzar set llances a la part superior, quatre a la franja central  i quatre més a la franja inferior. La simplicitat i en ocasions, la poca precisió en els traços del motius decoratius, sorprenen en comparació amb la bona factura en la talla de l’estela. Podria ser que no fossin les mateixes mans aquelles que van preparar el monòlit i aquelles que les van decorar.

El tema orrnamental de les llances, present a l’estela ibèrica de Can Fatjó, tindria segurament els seus paral·lels amb el grup d’esteles aparegudes a les comarques aragoneses del Matarranya i del Baix Aragó- Casp. En quant al simbolisme i/o significat de les llances representades a les esteles ibèriques ( l’estela trobada a Rubí, les dues esteles de Sant Sebastià de la Guarda, les dues esteles de Badalona i el model de les esteles decorades amb llances aragoneses en el que les esteles catalanes es basen), aquest motiu decoratiu estaria clarament relacionat amb les activitats bèl·liques. Alguns autors, com Cabré i Bosch Gimpera, van assenyalar que els grups de llances poden referir-se al nombre de victòries o d’enemics morts. Relacionat amb això, les puntes de les llances podrien significar els caps del enemics que va matar el guerrer o el líder ibèric. L’hispanista alemany Adolf Schulten va suggerir que la practica descrita pel filòsof grec Aristòtil de clavar la llança al voltant de la tomba de l’heroi caigut hauria evolucionat segles després fins a un nivell simbòlic, petrificant-se en la decoració de grans monòlits de pedra.

Pel que fa a la funcionalitat de l'estela ibèrica de Can Fatjó, aquest monòlit de pedra sorrenca de considerable alçada, s'ha interpretat com un monument, de caràcter essencialment funerari i honorífic, que era destinat a senyalitzar la tomba d'un guerrer mort en el camp de batalla. Mitjançant l'alçament d'aquest monument funerari, el que es pretenia fer era glorificar el difunt guerrer i perpetuar la seva memòria. L' historiador Roger Riera planteja la hipòtesis que les esteles catalanes decorades amb motius de caràcter  bèl·lic estarien vinculades amb el moviment de les tropes auxiliars de procedència Baix-aragonesa, cap al sud de la Gàl·lia entre mitjans del segle II a. C i principis del segle I a. C (més concretament entre el 130 a. C i el 90 a. C). Aquest autor també pensa que la majoria d'aquestes esteles tenien un una funcionalitat de tipus funerària i que el significat de totes elles fan al·lusió a la mort i a la glorificació d'un líder guerrer, que segons ell possiblement era el cabdill de les tropes auxiliars. Llavors, desprès de la mort d'aquest personatge, les seves tropes haurien alçat un monument en la seva memòria a través de la practica ritual pròpia del seu poble. Segons Roger Riera, aquestes tropes auxiliars ibèriques d'origen Baix-aragonés van optar per erigir el monument en les casernes de reclutament a on tenien la seva base d'operacions mentre durés el seu servei a Roma.

Una altra hipòtesis alternativa, derivada d'aquesta última, interpreta les esteles com a fites de caràcter informatiu que indicarien la zona d'estacionament d'aquella tropa situada als voltants del centre de reclutament romà. Així,  aquestes esteles assenyalarien el lloc a on hi havia hagut el campament de les tropes procedents del Baix Aragó. La troballa de l’estela funerària al terme de Rubí pot fer pensar en la possible existència d’una necròpolis al costat del poblat ibèric de Can Fatjó. L’evidencia que indica de una forma més clara i directa la presencia de dita zona d'enterraments es la possible tomba, descoberta per R. Masdeu en les excavacions de l’any 1969 al jaciment ibèric de Can Fatjó i datada a principis del segle III a. C. En aquesta tomba es documentaren un conjunt de peces de ceràmica de vernís negre (que pertanyien a l’aixovar del difunt), juntament amb petits ossos esmicolats per l’acció del foc.

La necròpolis, on s'enterraven els membres de la elit aristocràtica de caràcter guerrer que dirigien la comunitat assentada al poblat ibèric de Can Fatjó, estava situada a fora del traçat defensiu de l'assentament (definit per la muralla i les torres adjacents). Les necròpolis dels poblats ibèrics s'emplaçaven sempre a fora de la muralla que envoltava el recinte d'hàbitat. Estaven situades normalment al costat dels camins, els llocs de pas o fins i al mateix accés als assentaments. El ritual funerari que es pot observar a les necròpolis ibèriques estava caracteritzat per la cremació o incineració del difunt, que estava vestit i acompanyat de les seves armes i d'altres objectes personals (com per exemple, objectes ornamentals), a sobre d'un pira de llenya. En una fase posterior, les restes no incinerades es rentaven, s'embolicaven amb una tela i es dipositaven dins d'una urna. Durant el banquet funerari, es sacrificaven animals i una part dels aliments que no eren consumits es dipositaven dins de la tomba. Juntament amb l'urna, també era costum col·locar-hi diferents objectes (com per exemple, la vaixella utilitzada en els banquets rituals o objectes metàl·lics) com a aixovar.

Per finalitzar, cal dir que les esteles ibèriques decorades amb llances o motius bèl·lics indiquen amb força fiabilitat un alt grau de complexitat socioeconòmica, militar, política i cultural per part de les societats ibèriques que van erigir aquests monuments funeraris i/o honorífics.