Tito in memoriam

Aquest cap de setmana, ha estat especialment dur, no per temes personals, sinó perquè ha estat marcat per la mort d'un personatge estimat per molts, i valorat per tots. Sovint, amb la mort d’un personatge públic, i havent-se produït com ha estat, cal treure’n unes conclusions, I uns aprenentatges. Intentaré fugir dels tòpics però no puc estar-me de glossar la seva figura, no tant en el seu vessant professional, d’una inqüestionable vàlua, sinó des del personal. En Tito va ser més que una bona persona, una persona bona. Entre els dos termes, hi ha subtils diferències, tan subtils com la seva personalitat, una personalitat que avantposava l’interès col·lectiu al personal, que mai deia una paraula més alta que l’altra, i tot, amb una exquisida educació. Una persona bona que va lluitar amb totes les seves forces contra la malaltia, però, això si, des de la discreció, i sense voler preocupar més del compte a qui l’envoltava, denotant allò de posar per davant el col·lectiu a l’individu. Segurament, estem envoltats de Titos, i és possible, que a cada família hi hagi hagut un cas de persona lluitadora que ha gastat tota la seva energia a lluitar contra aquesta terrible malaltia, el càncer. Lluitadors com n’hi ha pocs dels que n’hem de treure unes conclusions o coneixements que, potser, podem emprar-los com a "lei motiv" o "modus vivendi", que ens han d’acompanyar per la resta de la nostra vida, ja sigui per honorar-los, o tan sols per mantenir-los sempre en el nostre record. De tot això, fa molt temps, en vaig treure 3 coneixements que els vull compartir amb vosaltres perquè considero que m’han fet més fort i segurament, m’han ajudat a millorar com a persona:

- En primer lloc, l’esperit de lluita i superació.

Si una persona té diverses recaigudes de la mateixa malaltia i no obstant això, continua lluitant com el primer dia, per què nosaltres ens hem de rendir al primer revés que ens comporta la vida o el dia a dia? Mireu, jo vaig passar un moment molt dur en perdre el 80% de la visió, fins que vaig considerar que allò no era suficient com per a deprimir-me, i que hi havia gent que pateix coses molt pitjors i continua lluitant amb entusiasme. Per tant, quin dret tenia jo a estar malament? Els problemes duren mentre els volem fer durar, i això serveix per una malaltia, per la feina, o pel dia a dia més quotidià.

- En segon lloc, el tracte humanista:

Tal com hem vist des de divendres, tot el món l’ha homenatjat, per sobre de nacionalitats, ideologies, o colors de la samarreta. Això ens ha de dur a mirar la persona que tenim davant com a persona, no com a adversari esportiu, laboral o polític. Aquest és un greu error que cometem, ja que, malgrat que no ho volem reconèixer, no som capaços en molts casos de tractar a l’altre des d’un enfocament personal, prescindint de gènere, raça, ideologia o procedència. No tan sols això, a la nostra ciutat, per posar un exemple, hi ha hagut una guerra lletja i desagradable dins d’un partit polític, on hi han hagut declaracions, escrits i piulades a les xarxes socials amb un respecte nul vers l’altre bàndol, on sovint, s’han oblidat que els altres eren persones i no rivals. És una veritable llàstima que es perdin les maneres i es potencii en aquest cas, o en qualsevol altre, la mala educació per sobre del respecte personal.

- En tercer lloc, i per acabar, la maleïda fugacitat del temps:

Molt sovint, dins la vida quotidiana, esdevenen fets que són adherents a l’espècie humana, com les disputes, o les baralles amb aquells que admires, valores o estimes. El ritme de la vida diària, no ens permet aturar-nos a reflexionar i valorar fredament les coses i les circumstàncies, és la fastigosa fugacitat del temps. Hem de fer una passa més, reflexionar si allò que ens ha passat que ens sembla gravíssim i causa de gran enuig, és realment trascendent per a nosaltres o pel nostre entorn. Si som capaços de fer aquesta reflexió, podrem relativitzar segons què i tanmateix, destriar el gra de la palla. Això ens servirà per a no portar coses al límit que, si ho valorem fredament, potser no ens paga la pena, així, aturarem la fugacitat del temps. La mateixa fugacitat que potser, no ens ha permès fer les paus o tan sols dir una paraula tan senzilla i tan difícil de dir com “t'estimo” fins que ja no hi hem estat a temps. Cal tenir presents tots aquests pensaments.