ESTIC independentista. SÓC d’esquerres.

Fa anys vaig decidir que ERC era el partit que millor em representava. La seva doble ànima, d’esquerres i independentista, em feia sentir còmode amb la meva manera de veure el món (sóc profundament d’esquerres i progressista) i de veure el país (el vull lliure).

Durant els primers anys de militància sempre havia pensat que, si en algun moment em feien triar entre un país socialment just i un país nacionalment lliure, i només pogués triar una cosa, probablement triaria un país socialment just. Perquè estava convençuda que a base de justícia social (en tots els seus àmbits) acabaríem construint també un país just.

Però, des de fa uns anys, he anat canviant d’opinió. Perquè la conclusió, a base de bufetades propiciades per part del govern espanyol, però també per part de l’establishment català, m’han fet convèncer que només amb un país lliure aconseguirem un país just, equitatiu, igualitari, sostenible. En definitiva, un país millor.

Per això ha arribat l’hora, ara més que mai, de manera urgent, de fer el pas endavant.

El 9N serà un altre punt de no retorn, un dia festiu i reivindicatiu, en el que demostrarem la força de la gent per fer un país lliure. Però també les energies de la gent per canviar-ho tot.

Un nou país amb noves regles del joc: transparència, participació i justícia social. Ni més ni menys.

I el dia que això sigui realitat (molt aviat, n’estic convençuda) podré a tornar a ser, només, una persona profundament d’esquerres. Perquè independentista ho sóc per necessitat. Però desitjo deixar de ser-ho ben aviat.