Sobre formes de fer política i la política de les formes

"En política les formes són tan importants com el fons".  Si m'ho permeteu, es possible que hi hagi  una part de raó en aquesta afirmació, i segurament no soc jo un gran estilista de les formes. Dos anys exercint tasques de portaveu (oficiós) d'una executiva del PSC local en estat de guerra civil, és assumir el paper d'ase dels cops, i posar-se l'uniforme d'aquell coronel Dax de "Senderos de Gloria" que a cop de xiulet, sortia amb el seu regiment de les trinxeres,  empès per la vanitat dels seus caps. No em queixo, ho vaig fer voluntari i si molt m'apreten, en determinades ocasions amb un punt de plaer sado-masoquista. Tampoc res a retreure als damnificats que arribat el moment decideixen passar comptes; en tenen tot el dret.

Però aquesta frase, també ha estat repetida fins a l'extenuació per molts d'aquells que practiquen la política de les impostures, dels somriures falsos, dels copets a l'esquena, dels tractats de no-agressió, de la pràctica habitual de tapar les vergonyes del veí per què el veí et taparà les teves arribat el moment, del pacte ignominiós per tal d'aprofitar uns vots que ens repartirem entre uns quants, del respecte reverencial al càrrec institucional, encara que el càrrec sigui el primer que li perd el respecte a la Institució que representa. La política de sentir-se extremadament  ofès per un lleu estirabot de l'opositor, la mateixa política a qui no la preocupa gens ni mica si els ciutadans se senten ofesos de veure com els seus impostos van a finançar soparets de determinades entitats de la ciutat,  o la política del “party time” quan arriba la precampanya electoral, i llavors sí, tot s’hi val i carallot l’últim. Mireu, aquesta política no m'interessa gens, em sento molt més proper del radicalisme entès com aquella forma d'anar a l'arrel dels problemes, del populisme, també en el sentit d’aquelles polítiques que reverteixen en les necessitats del poble, i del lliure pensament, que defineix l'organització a la qual pertanyo. Mes a prop de la Syritza que li planta cara a la Troika, que del PSOE que s'escandalitza, es posa les mans al cap, i pacta amb la dreta l’aplicació de la cadena perpètua.

Fa quatre dies, veiem a la ciutat un exemple palmari del què estic explicant; un pacte entre tres partits polítics i una organització sindical (molt propera a un dels partits signants) que escenifiquen la signatura davant tota la premsa local, d’un document de quatre punts, on més o menys diuen el mateix que consta escrit en un acord de ple de l'any 2008, i que aprova el compromís unànime de tots els partits amb representació al Ple municipal per consolidar i mantenir els llocs de treball dels empleats municipals. Algú podria pensar que explicat d'aquesta forma, no té res de dolent aquest acte, que al capdavall no fa altra cosa que ratificar l'anterior acord de ple del 2008. No tindria res de dolent si no fos per què un dels partits signants, a proposta del sindicat germà ( i faig servir la definició del mateix partit quan es refereix a aquest sindicat) és el que fa dotze anys  governa la ciutat, i des del 2008 quasi set sense aplicar l'acord de ple de què parlem, i sobretot si no hi haguessin unes eleccions sindicals i municipals  a les portes. I signen un acord que no fa cap proposta en ferm sobre la mare dels ous, es a dir, sobre com pensen portar a la pràctica això que signen.

Jo crec, i si vaig errat que algú m'ho faci veure, que l'acord del Ple del 2008 garanteix plenament l'estabilitat i la tranquil·litat de la plantilla municipal per si mateix, i els Grups Municipals signants es comprometen a respectar els drets laborals dels treballadors de l'Ajuntament i equiparar els contractes laborals temporals i de substitució ja vençuts fa anys, en contractes laborals de caràcter indefinit (que de facto ja seria així i qualsevol tribunal reconeixeria sense gaires problemes). Això garanteix l'estabilitat de la plantilla i la consolidació dels llocs de treball actuals sense vulnerar la llei 7/2007 de 12 d'abril del Estatuto Básico del Empleado Público. Ara bé,  és també  necessària i urgent  una proposta d'adequació de la plantilla a les funcions que ha de complir, establir uns mecanismes i uns protocols que avaluïn les càrregues de treball del personal i les capacitats de les diferents persones en relació als llocs que ocupen en l'actualitat, i per aquest fi s'ha de poder fiscalitzar tant la formació, com els mèrits i l'experiència treballador per treballador. Aquest projecte de racionalització i organització dels  recursos humans ens donaria una idea de les necessitats de cada Àrea municipal, de les possibilitats de satisfer-les amb el personal actual, i de les vacants, si existeixen, a cobrir.

La raó de per què un empleat públic ha de ser prioritàriament funcionari de carrera, és mantenir la  tranquil·litat laboral per preservar la seva independència en enfront de pressions que poguessin afectar a la seva imparcialitat. Bé, doncs això és precisament el contrari al que ha estat succeint al nostre Ajuntament els darrers anys; treballadors precaritzats, exposats a  filies  i fòbies dels càrrecs polítics i dels caps anomenats a dit per aquests, contractats laborals exercint funcions per les quals no van ser contractats, i persones amb una formació i experiència molt superior, totalment desaprofitada, exercint tasques administratives rutinàries. Contractacions polítiques d'amics, familiars i companys de partit, aprofitant precisament aquests contractes temporals o precaris que es van eternitzant en el temps. Per això, crec que seria molt convenient que qualsevol vacant de l'Ajuntament s'anés cobrint per personal funcionari de carrera, que preservés i garantís els principis d'igualtat mèrit i capacitat així com el de publicitat, tal com predica per l'Administració local l'artícle 91.2 de la LBRL. Cercar dreceres per intentar salvar aquesta norma, és posar en risc precisament allò que tots hauríem de respectar, que és la independència dels funcionaris de l'administració local en vers dels diferents governs que vagin passant pel consistori, i córrer el risc d'haver de patir una allau de demandes per la vulneració dels esmentats principis de contractació pública establerta per la llei.