Primer els de casa. Primer els Rubinencs!
El 24 de maig d’aquest any hi ha eleccions municipals. Però abans de parlar de programes, de què vols i què vull, de què podem i volem fer junts, penso que és important que sàpigues qui sóc.
Sóc la Mònica Querol. Tinc 43 anys. Estic casada i tinc un fill de 8 anys, en Mir.
M’agradaria passar més temps del que passo amb la meva família, però com a moltes altres persones, el dia no em dona per més.
Professionalment, a banda de la política, que és una passió, alterno l’altra meva professió vocacional, l’ensenyament, amb la pràctica de l’advocacia, menys vocacional, però que aporta coneixements imprescindibles per a la gestió pública. És per aquest afany d’aprendre i ampliar la meva caixa d’eines, que després d’acabar la carrera de Història, i ja treballant, mai he deixat d’estudiar, primer els cursos de Doctorat, després el Màster en Gestió i Administració Pública, més tard la Llicenciatura de Dret i, entremig, el Màster en Història Comparada.
Com que la meva passió és la política municipal, i ja ho era des que tinc ús de raó, quan tenia 14 anys, vaig començar a col·laborar amb la gent del partit a Rubí. No podia militar per edat, però ningú no em podia prohibir ajudar. Més tard, als 27 anys, per primera vegada, era regidora a l’Ajuntament de Rubí, que ha estat i segueix sent una gran escola, doncs no passa cap dia sense que n’aprengui quelcom més. I sí, podria dir que en política porto “tota una vida”. Una vida d’il·lusions, d’esperança, de dedicació, de valors, de treball, de rectitud, de creences, d’honestedat i de constància que ha generat dos pilars fonamentals per a governar una gran ciutat: bagatge sense motxilla i experiència sense haver governat.
Tot i això, no m’agrada vendre motos i no et faré creure que sóc “super woman” i que després de passar-me el dia d’aquí a allà, d’una reunió de veïns a un ple o una reunió de treball o de passar hores davant l’ordinador o gestionant un conflicte o llegint munts de papers, quan arribo a casa em poso a escriure a les xarxes socials. De veritat, sóc treballadora i eixerida, però ni sóc incombustible ni ho pretenc. I quan arribo a casa després d’un llarg i gratificant, o no tant gratificant, dia de treball, tinc ganes de veure la meva família, si encara sóc a temps, i passar els últims minuts del dia amb ells. I quan puc, compartir una estona amb els meus amics. Per carregar piles per l’endemà.
La plaça Sant Jaume o a la Ciutadella o a la Carrera de San Jerónimo em queden força lluny. El que més m’importa i em preocupa és casa meva, i casa meva està aquí. Aquí és on viu la meva família, on són els meus amics, on està la gent que m’estimo, on son els rubinencs i les rubinenques. I ser rubinenc o rubinenca és viure i sentir en primera persona Rubí. Preocupar-te de què els passa als teus veïns i veïnes, de què volen, què senten, què els manca, què somien... I escoltar-los i treballar per fer realitat els seus somnis és el meu somni. I aconseguir que tots plegats puguem dir amb orgull que som RUBINENCS i RUBINENQUES, aquí i allà, a Rubí i a Sant Cugat, a la plaça Sant Jaume, a la Ciutadella o a la Carrera de San Jerónimo. Tan se val. Primer els de casa. Primer els Rubinencs!