Soberano es cosa de hombres
Durant els anys 60 i 70 del segle passat es publicava un anunci de molt ressò mediàtic que feia referència al conyac de la marca Soberano. L’anunci finalitzava amb una frase contundent que deia així: “És cosa de hombres y beben Soberano porque Soberano és cosa de hombres”. És a dir: l’home com a sobirà, i ningú més, tenia la supremacia familiar, cultural, social i política a l’època.
L’altre dia, en un acte de Federalistes d’Esquerres a Rubí, la ponent Carme Valls ens deia que els que defensen el sobiranisme independentista el situen conscient o bé inconscientment per sobre dels ciutadans. Per exemple un rei, segons la legalitat en els països que el tenen, es sobirà. És a dir, el rei no té una relació d’igualtat amb el conjunt dels ciutadans. Té un estatus diferent al de ciutadania i per tant, està per sobre d’aquesta. Si això és així, que ho és, la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya del 23 de gener de l’any 2013 que deia, “Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà”, (declaració anul·lada pel Tribunal Constitucional) el que porta implícit és la supremacia dels ciutadans catalans per damunt dels ciutadans de la resta d’Espanya. Aquest és, crec, un camí que ens porta al conflicte entre els catalans i entre nosaltres i la resta d’espanyols.
La Carme, també ens va dir que, tot i que la Constitució Espanyola fa recaure la sobirania en el conjunt dels ciutadans espanyols, l’estructura política d’un país en clau federal és molt mes justa que el marc autonòmic actual, per la delimitació de les competències que ofereix un Estat Federal i per la relació d’igual a igual que es produeix entre els ciutadans dels diferents territoris que el composen.
El federalisme és, deia, respecte a la diferència, delimitació de competències, capacitat legislativa dels territoris per a governar, cooperació, cohesió, i lleialtat.
Crec que davant del conflicte polític que vivim és més just i factible treballar una reforma de la Constitució pactada en clau federal que permeti adequar les aspiracions de millora de l’administració definint clarament les competències de cada territori, permetent un marc legislatiu competencial més ampli que l’actual. La reforma és necessària perquè l’èxit que va suposar la transició proporcionant el període democràtic i de prosperitat més llarg de la nostra historia, ja està esgotat.
Reformar però, no és trencar. La reforma porta implícit l’adequació i adaptació de la nova necessitat a la nova realitat. Trencar, porta implícit eliminar els instruments que tenim, reemplaçant-los per altres de nous i si no hi ha acord entre tots, pot ser tant complicat com inviable i conflictiu.
Per tant, el pacte polític per arribar a acords és l’únic camí que ens permetrà avançar en les solucions de les nostres diferències polítiques. El marc legal del que gaudim dóna la sobirania, no a una part de la ciutadania sigui home o dona -com deia l’anunci-, visqui a Catalunya, Aragó o Andalusia. La dóna a tota la ciutadania en igualtat de condicions. Crec, sincerament que l’hem de respectar.