Les sol·licituds al Registre de Sol·licitants d'Habitatge de Protecció oficial s'han multiplicat per 9 des de 2019

L’habitatge públic ha deixat de ser una qüestió associada només a situacions d’exclusió extrema per convertir-se en una necessitat estructural. Les dades ho evidencien: a Rubí, les sol·licituds al registre d’habitatge de protecció oficial han passat de 139 l’any 2019 a més de 1.300 el 2026. Un increment que reflecteix una realitat clara: cada cop més famílies treballadores no poden accedir al mercat privat.

 El perfil de persones que volen accedir a habitatge públic ha variat en els darrers anys / Ràdio Rubí

✍🏼 Redacció

Per entendre aquest canvi, cal diferenciar els dos grans models. L’habitatge públic té una funció social: facilitar l’accés a persones que no poden assumir els preus del mercat i oferir una solució temporal fins que puguin estabilitzar la seva situació. En canvi, l’habitatge privat respon a una lògica de mercat, orientada al benefici econòmic. No són models oposats, sinó complementaris. En aquest sentit, l’objectiu no és substituir el mercat privat, sinó equilibrar-lo. Actualment, els preus del lloguer s’han disparat fins a nivells que deixen fora una gran part de la població, incloses persones amb feina i ingressos estables. L’habitatge públic actua, doncs, com una eina per garantir el dret a l’habitatge i evitar situacions d’exclusió residencial.

Una de les principals diferències és el preu. A Rubí, el lloguer mitjà del parc públic se situa al voltant dels 313 euros, molt per sota dels aproximadament 820 euros del mercat lliure. Aquesta diferència —d’uns 60%— permet a les famílies reorganitzar la seva economia, estalviar i, en molts casos, iniciar processos d’emancipació. Malgrat això, persisteixen alguns mites. Un dels més estesos és que els habitatges públics s’assignen de manera arbitrària o que els seus residents no compleixen obligacions. La realitat és ben diferent: l’accés està regulat, es fa a través de sorteigs públics i les persones adjudicatàries han de complir requisits econòmics, legals i de convivència, a més de pagar el lloguer i les despeses corresponents.

El perfil dels sol·licitants també ha canviat. Avui, la majoria són persones treballadores que, tot i tenir ingressos, no poden assumir els costos del mercat privat. Entre els col·lectius més afectats hi ha els joves que no es poden emancipar, famílies amb fills i persones grans amb pensions limitades. El procés per accedir a un habitatge públic és clar: cal inscriure’s al registre de sol·licitants, complir els requisits establerts —com estar empadronat, no tenir propietats i tenir ingressos dins dels límits fixats— i participar en els processos d’adjudicació, que es fan per sorteig.

Tot i la seva importància, l’habitatge públic encara representa una part molt reduïda del parc total (al voltant del 2%). Per això, les administracions aposten per incrementar-ne l’oferta i combinar-la amb mesures de regulació del mercat privat.

En definitiva, l’habitatge públic no només dona resposta a una emergència, sinó que es consolida com una eina clau per reduir desigualtats, garantir estabilitat i oferir oportunitats de futur. Perquè tenir un lloc on viure no és un privilegi: és un dret bàsic.

---