Actualment, ja són moltes les dones que exerceixen la seva professió, tenen una feina ben remunerada i, poden tenir cura de les seves filles. Normalment necessiten ajuda de terceres persones, però més o menys se’n surten i troben l’equilibri mare-professional. També és cert que aquest fet, passa molts cops per una realitat de contractes a mitja jornada, menys estables i, menys accessibles als llocs de responsabilitat.
Què passa quan una dona se n’adona que està fent mans i mànigues per tirar endavant amb tot allò que se suposa és la seva responsabilitat familiar, desenvolupa les seves tasques laborals amb la mateixa -o millor- resolució que un home, però observa mensualment com la seva remuneració és inferior a la dels seus companys?
Algunes empreses –i les administracions- ja comencen a imposar entre els lloc de cert nivell la paritat home-dona, fet que ha forçat l’increment de la presència femenina en alguns càrrecs d’alta responsabilitat tant públics con privats. És una bona notícia! Però quina és la realitat que amaga aquesta cortina de fum? Dones esgotades, lluitant contra el remordiment que els suposa treballar en allò que les realitza a nivell professional –o polític-, a canvi del temps que pensen -per imposició social molts cops- haurien d`haver dedicat per exemple als fills i filles. Dones que volen que amb la seva dedicació, el món sigui una mica millor. Dones pugnant contra els horaris dels homes, que no tenen les mateixes limitacions -habitualment- ni les mateixes obligacions de cara a la mainada o altres responsabilitats familiars i/o socials.
Les dones, guanyen de mitjana, per la mateixa tasca, uns 6000€ menys que els homes. Una dada intolerable! Tot i que actualment porta tendència a disminuir ... imagineu fa uns anys, no gaires ...
Està clar que al món li cal un equilibri de gènere. I a més, segons els darreres estudis, cal que sigui en totes les franges d’edat, fet que demostra que es tracta d’una desigualtat estructural. Les dones aportem visions i formes de fer diferents, innovadores (perquè no les hem pogut desenvolupar mai), segons com més empàtiques i per descomptat, menys testosteròniques. Punts de vista necessaris i equilibrats. Ho estem fent laboralment i també en política. Però no hauríem d’exercir aquestes activitats amb la sensació de rebre una remuneració per sota de la dels companys masculins només i exclusivament, pel fet de ser dones (ja sigui per salaris inferiors o per l’obligació de reduir el nostre horari laboral).
Conciliació familiar. Un terme tan utilitzat, esmentat i escrit com transgredit i buit de significat. Potser caldria canviar-li el nom. Cal dotar-lo de sentit, sensibilitat i coherència. L´hem de convertir en una realitat. Fer-lo tangible. Prou jornades professional-polítiques de 14 hores! Això no és un invent de les dones, segur. Rebutgem-ho per a tothom!
És cert, és l’hora que la dona ocupi els llocs de poder. Un poder que n´haurem de fer un ús ben diferent del que se li ha donat fins ara. Una capacitat de regenerar, modificar, adaptar, respectar i valorar totes les persones, també aquelles que han decidit fer el pas i treballar per a millorar l’entorn i la vida de la humanitat. Hem de poder i saber fer-ho sense patir la sensació que cal aturar el món per a canviar bolquers, tenir cura d’algun familiar o altres tasques popularment feminitzades. Hem de poder fer-ho al mateix preu que ho fan els nostres companys.
Marta Esparza, regidora d'ERC a Rubí