#2061 - Com van viure els rubinencs el 20N

Fragments inicials amb un to poètic i referències al "silenci antic i molt llarg". Es presenta el context d’un Rubí amb una activitat potencialment molt intensa en tots els àmbits, però encara sota un règim franquista dur i monolític, amb els primers moviments democràtics i catalanistes treient el cap.

Es descriu la situació repressiva: conflictes a fàbriques, vagues, reunions clandestines i naixement d’associacions de veïns. Es relata un episodi del 1973 en què un acte cultural sobre Rafael Alberti és prohibit i els assistents són agredits per membres de la Guàrdia de Franco armats amb porres i cadenes, mostrant el clima de por i violència política.

Es mencionen casos repressius com el cas Escala, el cas Pení i causes contra l’independentisme. S’explica com el règim volia evitar un esclat social després de la mort de Franco, utilitzant provocació i repressió. Poc abans de la mort del dictador, s’enderroca el Centre Democràtic Republicà de la plaça Doctor Guardiet, aplicant una lògica de "terra cremada" perquè no el pogués aprofitar ningú.

La societat viu pendent de la ràdio i la televisió, esperant que s’anunciï la mort de Franco, una mort assumida com inevitable. Es remarca que el franquisme no s’acaba el 20 de novembre i que la Transició serà un procés gradual. Es parla d’una reacció continguda, amb gent a casa i l’anècdota de tenir ampolles de cava preparades.

Un regidor de la transició explica que feien guàrdia nocturna a l’Ajuntament per si hi havia incidents i com rep la trucada del Govern Civil anunciant la mort de Franco. Un altre testimoni recorda la seva experiència a la mili al Tercio de Levante, amb un company que crida rient que Franco ha mort i la reacció de por dels altres monitors.

Es relata com alguns treballadors s’assabenten de la mort per la ràdio abans d’anar a la fàbrica. Es fan assemblees per comentar-ho i se segueix treballant. Un militant explica que havien pactat reunir-se en una casa de Vallvidrera el dia que morís Franco, un espai que ja utilitzaven en la clandestinitat. Al carrer hi ha somriures discrets i bosses sospitoses de contenir cava.

Famílies pendents de ràdios estrangeres, com la BBC, ja sabien que la situació de Franco era crítica. S’especula fins i tot sobre l’hora real de la mort. Un testimoni recorda la reacció hostil d’un vigilant jurat franquista, que en sentir que "s’ha mort el jefe" treu la pistola i la comença a engrasar, generant por entre els presents.

Es descriu una celebració pública amb cava a la cooperativa de consum de la plaça Salvador Allende, en contraposició a les celebracions més íntimes a les llars. Es contextualitza la ciutat: Rubí ha passat d’uns 9–10.000 habitants a uns 40.000 en pocs anys, amb greus mancances d’escoles, clavegueram i asfaltat, creant un fort caldo de cultiu de protesta social i política.

Es ressalta l’existència d’un moviment obrer i popular molt fort a Rubí. Hi ha reivindicacions per aconseguir un nou ajuntament, manifestacions i polèmiques als diaris. L’endemà de la mort de Franco, el sentiment general és una combinació de somriures i prudència, amb alerta davant possibles represàlies i "llistes" que puguin sortir de calaixos.

Es parla d’una satisfacció inicial per la mort del dictador, però també d’una decepció posterior: l’amnistia de la Transició impedeix jutjar els crims del franquisme. La societat viu un impàs d’inquietud i expectativa sota la pregunta "i ara què?". Es descriu un ambient de silenci i vigilància, amb ràdio i televisió emetent música militar, però també la sensació d’haver-se alliberat d’una càrrega molt pesada com a país.