#1077 - Salut mental, joves i mitjans; i fast fashion

La tertúlia de Rubí al dia amb Belén Tierno. Les 10 i 1 minuts, comencem la tertúlia. És temps de reflexió després de les notícies i les entrevistes amb profunditat. I avui parlem amb els periodistes, els comunicadors, amb l'Estela Luengo. Molt bon dia. Molt bon dia. El Xavi Ribas, bon dia. Què tal, bon dia. I el David Burillo. Hola, molt bon dia. L'Estela, que s'havia perdut un parell de tertúlies, bàsicament perquè tenia rodes de premsa, presentacions i, per tant, no podia estar en dos llocs a la vegada, tant de bo. Bé, amb els periodistes avui parlarem de salut mental, de joves i mitjans de comunicació, sobretot mitjans de comunicació. diguéssim, antics, vintage, podríem dir, i també parlarem de reutilització o no de roba. Però ja sabeu, els que esteu a casa, que tenim un telèfon, el que podeu trucar és el 93 588 59 60. Volem que ens feu, que ens truqueu per fer-nos suggeriments o per dir la vostra al llarg de la tertulia, perquè també volem que vosaltres participeu. La tertúlia de Rubí al dia. De dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí. Divendres va ser el dia de la salut mental. Arreu del país es van fer actes sobretot reivindicatius. A Rubí es va llegir un manifest per part dels usuaris del centre de dia de salut mental que va reclamar més serveis i va denunciar l'estigma que segueixen patint les persones afectades per una malaltia mental. Ja n'hi ha prou de tant judici. Ja n'hi ha prou de silenci entorn a la salut mental. Ja n'hi ha prou d'enfrontar sols el que ens afecta a tots. Ja n'hi ha prou d'amagar el dolor per por, vergonya o per no incomodar. A Rubià estem pendents de l'ampliació dels serveis sociosanitaris de salut mental al Cap Sant Genís i de la creació d'un centre de dia molt a prop del Cap Anton de Borja que ajudaria a millorar serveis com DAPSI, que és aquest servei de desenvolupament i atenció precoç. o CESMIG, que és aquest centre de salut mental infantil juvenil. A banda de les malalties mentals greus, que és el que ens queda més per l'imaginari de les sèries i les pel·lícules, aquests centres atenen a nens i joves que tenen trastorns neurològics o del desenvolupament. Per tant, es necessita cada cop més d'aquest servei i que sigui eficaç. Amb motiu del Dia de la Salut Mental es publicava, a més a més, una enquesta divendres que deia que un de cada 10 sanitaris havia pensat en el suïcidi o havia tingut autolacions en el darrer any i posava el focus en la mala salut mental d'aquests professionals. I encara afegeixo una qüestió més, diumenge es fa un homenatge a l'Alan Montoliu, el noi trans que es va suïcidar just ara fa 10 anys, una activitat que servirà per posar de manifest que el volent, l'assetjament, aquestes noves formes de relacionar-nos són perills molt greus per a les persones joves i per a la seva salut mental. Si us sembla, comencem pel... A principi, aquestes paraules que tornaven a parlar de l'estigma, com pot ser que al segle XXI encara s'estigmatitzi a la gent que pateix una malaltia mental quan qualsevol de nosaltres en algun moment l'ha patida o té algú molt proper que ha tingut un problema de salut mental. Bé, jo crec que és un sentiment que està molt arrelat a la societat. Aquest estigma no és una cosa fàcil de treure. Sí que és veritat que jo penso que està millor ara que no fa 10 anys i fa 20, però encara continua i és molt difícil... Perquè, bueno, al final és això, és un prejudici que està molt arrelat a la societat i que costa. Són coses que potser no es veu tant, no es parla tant, no es comunica tant, i clar, això afecta a l'enteniment que té cada persona d'aquest tipus de malalties. O sigui, és complicat, és complicat. I segurament, tu també ho has dit, l'imaginari, les pel·lícules, les sèries, això, diguem-ne que construir un personatge que té algun tipus de trastorn és molt atractiu pel guionista, perquè pots vendre unes històries diferents a l'espectador, però això també va calant. I això, normalment els personatges que tenen trastorns no són els bons de la pel·lícula. I no tenen un trastorn... normalitzat com la majoria de gent que té un trastorn, per molt greu que sigui, la majoria de persones que pateixen un trastorn mental el tenen controlat i, de fet, molta gent que el pateix et diu que quan ho explica li diuen, ah, no se't nota, i dius, clar, com una malaltia coronària, tampoc es nota així pel carrer. Sí, no, és el que dèiem, no ho tenim normalitzat del tot, encara hi ha massa coses que se silencien, que es donen per fet, i clar, doncs, en aquests casos, les persones que ho pateixen, doncs, com bé deies ara amb aquest exemple, no se't nota. Home, com se m'ha de notar. Falta molt de treball, falta molta normalització, i sobretot que... Doncs això, que a tota la societat li arribi el missatge que són trastorns amb què es poden conviure perfectament. I després està el tema de la prevenció, no?, en tots els casos que parlàvem. A mi m'al·lucinava que un de cada 10 sanitaris hagi tingut una temptativa de suïcidi. Això vol dir que aquesta gent treballa en un estat de burnout exagerat, no? Perquè al final són sanitaris, vull dir, teòricament haurien de poder racionalitzar allò que els passa, però suposo que s'escapa del seu enteniment. Això, o la gent més jove cada cop més afectada o cada cop es detecten més o, dèiem el cas de l'Alain Montoliu, que probablement si s'hagués pogut prevenir el tracte que estava patint i com ho estava vivint, doncs algú l'hauria pogut acompanyar en aquest tràngol que estava passant. No sabem com hauria passat, però potser sí estaria viu ara. Sí, en el tema dels sanitaris, clar, al final... Tothom dona per entès que ells són els que han d'ajudar, però abans de sanitaris són persones, com tothom, igual que qualsevol persona, poden patir aquestes malalties. I ser l'expert o ser el professional no et fa poder curar-te màgicament, tenir les eines per autocurar-te màgicament. I sí, sí, al final, i també amb el tema de l'Alan, falta molta educació en aquest àmbit, I normalització, però des de les aules. Jo crec que ja des del principi, i tot això acabarà contribuint a que la majoria de la societat tinguem una idea més propera al que realment és una malaltia mental, també influint això en el tema dels guionistes. O sigui, si una persona, si ja tota la societat entén el que és i com és, ostres, veu... quan vegi una pel·lícula o quan vegi alguna persona amb una malaltia mental en un personatge, podrà entendre el que és i el que està bé i el que no està bé. Llavors, al final, la base de tot és l'educació, però des de la base. En el cas de l'Alan, probablement... En el cas dels casos... L'Alan és un exemple més, però hi ha milers de casos d'assetjament... escolar o d'assetjament de tot tipus que acaben amb una persona amb una malaltia o amb un trastorn mental. Potser també hauríem d'entendre la resta com la nostra forma de relacionar-nos amb els altres li pot afectar de forma molt greu. És a dir, que allò que et pot semblar un joc, sobretot quan ets un nen o un adolescent, o una cosa sense maldat, diguéssim, pot ocasionar que una persona... caigui en un pou del que no pugui sortir. No sé si això ho fem prou bé. Això que dius és molt interessant, perquè sempre posem com el focus, el punt de vista, en la persona que té aquest trastorn i com s'ha de relacionar amb l'entorn, però deixem de banda com la resta de l'entorn s'ha de relacionar i ha de normalitzar totes aquestes coses. I al final fem més mal, o sigui, qui fa mal són les persones que estan en aquest entorn, no al revés. En el cas de l'Alan Lluc crec que va ser claríssim, o sigui, va patir molt l'assetjament, a més a més estava en un procés de transformació perquè s'estava fent el seu trànsit cap al gènere masculí, que segurament és una cosa que ja ocasiona, doncs, cert moviment al teu cervell, certes preguntes, certes inquietuds, si a sobre el teu entorn no t'ajuda, doncs segurament arribes a un punt en què no veus sortida. I també s'ha de tenir en compte que fa 10 anys jo crec que el tema del bullying i tot això estava molt més normalitzat. I a nivell també de xarxes socials, i de contingut. Jo recordo fa 10 anys el que estava de moda a YouTube o als youtubers d'aquell moment i el contingut que feien, ostres, era molt de bullying, era molt de ficar-se amb les persones i la gent... Però segueix sent així, eh? Sí, sí, sí, continua sent, però almenys el record que jo tinc és que fa deu anys era molt més heavy que ara i que, clar, si tu poses a pensar amb la mirada d'avui dia, penses, ostres, això era greu i ningú ho estava tenint en compte, o sigui, era greu, sí. Bueno, fa quatre dies el Denis González es queixava, ho dic per posar un altre exemple de Rubinenc i d'un assetjament per raó d'orientació o LGTB i fòbia. El Denis González fa quatre dies havia de respondre a través de les xarxes socials perquè cada cop que guanya una medalla algú decideix que pot parlar de la seva orientació sexual, que és una xurrada, perdoneu-me, que no passa mai. Vaja, no sé, quan el Barça ha guanyat un títol, ningú ha dit, ui, que heterosexuals són tots, què fielen? No? És que és com bastant ridícul, però això passava fa quatre dies, o sigui, fa uns mesos. De fet, quan va guanyar l'última medalla, encara va haver de suportar a les xarxes socials gent que parlava de la seva orientació sexual, que dius, què té a veure amb guanyar una medalla? allà. És a dir, que aquí sí que com a societat tenim molta responsabilitat. Sí, i malauradament per utilitzar les xarxes socials no et demanen un carnet. Clar. No necessites formació. Llavors, clar, qualsevol pot posar-se allà. Llavors, què tenim a les xarxes? Doncs de tot. Coses molt, molt bones i coses no tan bones, no? I sí, sí, malauradament així estem. El que passa és que, deia el David, sempre posem el focus en la persona que pateix i no en com la resta podem contribuir, de vegades sense adonar-nos... que aquestes persones encara se sentin pitjors, és a dir, que no estigui normalitzat el fet d'estar passant una mala època de la teva vida o tenir una malaltia, perquè insisteixo, sempre pensem en les grans malalties, segurament la malaltia mental més estesa i que més gent ha patit és la depressió, que quan t'ho expliquen així, quan dius malaltia mental i tu dius una depressió és una malaltia mental, dius, ah, doncs conec molta gent, o a mi m'ha passat, o tal. És a dir, que segurament podríem contribuir la resta a que aquestes persones no estiguessin, ja que estan patint, perquè hi ha una part del seu patiment que tu no pots evitar, no revitimitzar-los, no? No sé. Sí, això també com a societat necessitem, tenim molta feina per davant. les persones que són diferents, pel que sigui, moltes vegades intenten, perquè volen formar part, volen ser integrats, i fan l'esforç d'adaptar-se. I moltes vegades aquesta persona no és capaç d'adaptar-se. No per res, sinó que no té recursos, per això és diferent. I és la societat, som la resta, nosaltres, que segurament tenim més eines, més recursos, els que ens hem d'adaptar a ells. I això que sembla com molt lògic i molt habitual i que molta gent ho fa, també, o sigui, no passa. No passa sempre i no passa amb tothom. I malauradament també la gent, el que es veu és quan no passa això. I té conseqüències, moltes vegades té greus conseqüències. Alguna cosa més? No, estava pensant en... deia la depressió, però estava pensant ara en un altre trastorn neurològic, que és l'autisme, que segurament hem conegut també molt a través de la ficció, i estic pensant sobretot en Big Bang Theory, que a la gent li pot fer molta gràcia Sheldon Cooper li pot fer molta gràcia i pot empatitzar com és una persona que té autisme però segurament després no ho posem en pràctica és a dir, si hem après una mica com és una persona que pateix autisme Doncs segurament no li demanarem, al fil del que deia el Xavi, que faci determinades coses o que actui de determinades maneres perquè aquesta persona no té capacitat per fer això i sí una altra cosa. Per posar exemples i fer reflexionar el que està a casa, perquè segurament, això és com els migrants, el Sheldon Cooper és un... una persona amb autisme molt divertida, però potser hi ha altres persones amb autisme que no són tan divertides. O que no... Clar, que no són un personatge de ficció. Bueno, hi ha una sèrie molt interessant que justament reflexa un personatge amb autisme que es diu Atipical, que és un nano jove i és això, com viu un adolescent el fet de patir aquest trastorn, no? Però ho explica bé, o sigui, explica què és en realitat. Sí, i clar, presenta els seus conflictes i et dones compte que a vegades pateixen per coses que són molt inútils, o sigui, són coses sense sentit, i bueno, no passa res. Doncs per ell és un trauma, segons quina cosa. M'ho invento perquè no sé, si el boli està posat en horitzontal no pot, és que no pot, és que no pot. Llavors ell pateix per coses que els altres no patim i al revés, a vegades hi ha coses super greus que hauria d'empatitzar i amb això ell no empatitza. El fet de veure-ho reflexat en una història no només divertida, que està molt bé, o no només com el dolent d'una pel·lícula, també ajuda a entendre com funcionen aquestes persones. Tot i així, jo crec que també, tot i que ho veiem, tinguem aquests bons exemples de com és i com es pot tractar i com actuen. Jo crec que moltes persones som egoistes i molts cops és molt més fàcil per nosaltres... que la gent s'adapti a nosaltres, que no pas... que nosaltres ens adaptem a ells. I jo crec que també el ritme de la vida, no? De la gent que va sempre a 100 per hora, que si la feina, que si això altre... Ostres, deixem aquestes coses en un segon pla i per nosaltres, al final, és molt més còmode això, que la gent que no s'adapta o que té el problema sigui la que faci l'esforç i no nosaltres. I clar... Això és també un punt que s'ha de tractar com a societat. Clar, no, quan parlem d'autisme i altres trastorns, clar, a mi em ve fàcil pensar en mi i en la meva realitat. Treballo en un menjador, treballo dins aules com a mestre de dansa, he estat monitor de cau i, per tant, he coincidit amb molts nens i nenes amb alguns d'aquests trastorns i em ve el pensament de la meva perspectiva, de dir... aquests nens i neres necessiten, òbviament, totes les eines que se'ls pugui donar per poder conviure i poder ells també sentir-se part d'aquesta societat. Però, al tanto, nosaltres, perquè jo com a jove, jo com a persona que estic treballant amb ells, també necessito moltes eines per saber com poder tractar-los de la millor manera que ells els vagi molt millor tot. I aquí crec que també paquem una mica com a societat, que que anava a dir que es mira molt per ells, i clar que sí, s'ha de mirar sempre per ells i elles, però també s'hauria de tenir una mica en compte les persones que acompanyem a totes aquestes persones, que tinguem molts més recursos perquè aquestes persones es puguin sentir molt més còmodes. Absolutament d'acord. És a dir, al final tothom que està al voltant d'un nen, un jove, una persona que té un trastorn, i que té aquesta finalitat, en el vostre cas, pedagògica o educativa, hauria d'estar informat i hauria de formar part d'aquesta xarxa que hauria de sostenir aquestes persones. Per últim, us pregunto pels mitjans de comunicació. Home, algunes coses han canviat. És a dir, ara ja hem entès els periodistes i sobretot els mitjans de comunicació que no cal dir quina malaltia mental pateix una persona quan es produeix un fet luctuós, per exemple. Ho dic perquè jo, que sóc encara de la vieja escola, i el xavi també se'n recordarà, hem vist milers de titulars i encara algun s'escapa d'una persona con escozofrènia assassina i dius, hombre, vull dir que cada dia al món. Hi ha milers d'assassinats, desgraciadament, i no totes les persones pateixen esquizofrènia. Això crec que ho hem millorat. No sé si teniu la sensació que hem millorat els mitjans de comunicació en el tractament de les malalties mentals i dels trastorns. Home, espero que sí, perquè al final jo sí crec que s'està millor ara que fa uns anys, però continuo pensant que encara hi ha molta feina per fer. Sobretot pel que deia el company, que també els mitjans de comunicació també necessitem o aquesta educació per saber i entendre com funciona, perquè si nosaltres, que som els que hem d'explicar, no entenem com funciona, ostres, difícilment farem una correcta comunicació del fet en qüestió. Llavors, sí, s'ha millorat? Sí. Com més faltaria. És que vagin d'una època molt xunga, la veritat. Exacte. I jo crec que també... arran de la pandèmia s'ha majorat molt en aquest sentit perquè la pandèmia va ser com una porta oberta al tema de les malalties mentals i tot això i com que ens vam haver de posar una mica les piles per poder abarcar tota la informació que s'estava produint en aquest sentit i llavors sí, estem millor que fa uns anys però continuem tenint molta feina Bé, i des de les institucions també m'imagino que treballen perquè tots els àmbits de la societat siguem més receptius amb aquests temes. El CAC, si no recordo malament, va treure un llibre blanc de com tractar diferències cognitives, diferències o diversitat, perquè també parlant ara de diversitat funcional, diversitat cognitiva... Tot i que hi ha col·lectius que diuen, no, no, parlem d'eficiències, perquè si no, quan demanem... Jo necessito ser, ara diré així, un discapacitat, perquè si no dic que soc un discapacitat, no tinc el... Ho dic ràpid i... No tinc el carnet de discapacitat amb el 37%, que és el que em consta perquè després puguin anar als ferrocarrils i que em facin el descompte. És així. De fet, l'administració també li hauria de donar una volta... a, com es diu, el carnet de discapacitat que segurament es va crear fa 40 anys i pel camí hem canviat el concepte quatre vegades. Per això que ara es parla d'això, de diversitats funcionals, que em sembla un concepte molt interessant, perquè al final tots som diversos. I diria més, anem fent diversos. Jo recordo quan estudiàvem, a vegades feia un treball i la professora deia que aquesta lletra és molt petita, aquesta lletra és per joves. Jo ara em trobo amb això. Entro a una web i dic, ostres, però no costa res fer la lletra una miqueta més gran que serà més fàcil de llegir. Abans no tenia problemes, ara començo a tenir-lo. I és això del disseny universal. No costa res fer la lletra més gran perquè tothom la podrà llegir, els grans i els petits. No costa res fer els jocs de taula amb certs colors perquè els daltònics podran jugar igual que una persona que no és daltònica. ens podem adaptar sense haver de renunciar. El que passa és que, clar, és un esforç perquè hem de conèixer i saber com podem tractar perquè tots juguem amb les mateixes regles. A veure, amb el més obvi, les barreres arquitectòniques. Si hi ha una rampa al carrer, jo podré passar per la rampa, i no és cap problema per a mi, però una persona que vagi a encadir les rodes també. Posem rampes, si cal. I així integrem, i tothom pot gaudir de la ciutat de la mateixa manera. A vegades les coses de sentit comú són les que més falten, a la vida. Sí, no és que em repetiria amb ells i elles, perquè el que falta també és el que anava a dir una altra... O sigui, ho he dit abans, la societat ha de treballar molt per això i per fer que tothom se senti integrat i integrada. I ara treies el tema del llenguatge, el llenguatge també és molt important, i crec que encara no es té clar. Ningú el té clar, i cal treballar-ho, cal ensenyar-lo, i fer que sigui més integrador per tothom. El carnet, no sé si es diu de discapacitat o de minusvalia, encara. Discapacitat. Discapacitat. Bé, doncs hem fet dels quatre canvis, un... L'han acceptat. El que passa és que després queden dos que se'ls han perdut. I potser haurien d'avançar en aquesta línia. Queden 5 minuts perquè siguin dos quarts d'11 del matí. Continuem parlant de joves. En aquest cas, l'Associació de Periodistes de les Illes Balears... posa en marxa la segona edició del projecte Foment de la lectura de premsa entre el jovent, una iniciativa adreçada a nois i noies de 16 a 30 anys, algun dia haurem de parlar on s'acaba la joventut, perquè en alguns casos els 30, en alguns els 35... Conyes a part. La idea... Perdona, nosaltres encara som joves, no? Sí, sí, de concepte sí, però com ara, de vegades, quan es posa edat per accedir a aquests ajuts per joves, de vegades jo em trobo 35. Clar, si és 35, tu i jo pràcticament estem a punt de tenir una ajuda. Si tirem enrere una mica. El cas és que el que fan aquests nois i noies, o... senyors i senyores ja, és que els donen una subscripció trimestral a un diari. En la primera edició que es va fer l'any passat van aconseguir més de 500 subscriptos. Els mitjans als quals es podien subscriure eren Ara Balears, Diario de Ibiza, Diario de Mallorca, El periòdico Ibiza i Formentera... menor que és diari i Última Hora. La idea era visibilitzar els mitjans de comunicació escrits, aquests que segurament són més vintage i fan servir les persones més grans. La campanya té el suport econòmic de la Direcció General de Joventut de les Illes Balears, li ha destinat 29.000 euros I en la primera edició es van executar pràcticament tots amb aquestes 500 subscripcions. No sé si creieu que això és suficient i que la gent s'animarà, la gent més jove, a llegir en paper. Per cert que les subscripcions anava a la subscripció en paper i per descomptat també la digital. Creieu que és una fórmula per aconseguir? Jo no veig els més joves agafant un diari, emportant-se el diari a la facultat, no el veu. Ara bé, que a través d'aquest primer acostament agafin l'hàbit de llegir-lo en digital, potser sí. No sé si serà suficient, però crec que és positiu. Almenys crec que és un primer avanç, s'haurà de mirar quan acabi la iniciativa com ha evolucionat i quins són els resultats. Però com a primer testeig jo no ho veig malament. Al final és una iniciativa perquè els joves puguin desenvolupar aquesta capacitat crítica davant de la desinformació. que es pot trobar a xarxes socials, perquè és una realitat que la majoria dels joves consumeixen informació a través de xarxes socials, internet, alguns, d'allò de buscar alguna cosa a Google, però la majoria és per xarxes socials. De fet, jo amb uns amics feien conya fa unes setmanes, dient que pel matí obrien Twitter, com qui obre la primera pàgina del diari, a veure què ha passat, què està fent i tal, I clar, ostres, això, si no tens aquest sentit crític, pot ser una cosa bastant negativa, no? Llavors bé, com a primer pas, jo crec que està bé, ara. S'haurà de veure com evoluciona i com aconsegueixen que aquestes persones continuïn amb l'hàbit de lectura i l'hàbit de consumir informació de fonts d'informació veraces i de més. S'haurà de veure. Una de les últimes enquestes, aquest a nivell europeu, l'Eurobaròmetre. El 49% dels joves espanyols, però també en la línia van als europeus, s'informen a través de xarxes socials. Les plataformes de notícies online han ja sigui diaris o qualsevol altre mitjà de comunicació digital, el 20% en el cas d'Espanya i a la Unió Europea el 26%. És a dir, que només un de cada quatre opta per mitjans de comunicació reals, encara que siguin en format digital, que aquí no entrarem, no els obligarem a llegir en paper, perquè són natius digitals. Ara, que la meitat s'informin per xarxes socials i que la xarxa social per la que s'informen més és Instagram, en la meitat dels casos, i la següent sigui TikTok, doncs... també dóna dades de què és el que llegeixen o què és el que busquen. Bé, però això, com sabem com funcionen els joves, com si fossin màquines, ja com funcionen, doncs, clar, els mitjans s'han d'actualitzar, s'han de posar allà. Llavors, no sé, potser Radio Rubí ha d'estar TikTok i donar les notícies a TikTok també, perquè allà trobarem els joves, no? I qui diu Radio Rubí diu qualsevol altre mitjà. És el que hem comentat a vegades, informar-se per les xarxes no és dolent de per si, és informar-se segons quines fons que hi ha a les xarxes. Llavors això, les xarxes estan allà, seguiran allà i els mitjans han d'estar per poder donar la informació que correspongui de forma veraç. La campanya aquesta de Balears, a mi em crida l'atenció un parell de coses que ara estava repassant. Una és, diu, l'associació de premsa Balears... Bé, l'associació de premsa Balears és la que fa les subscripcions, però els dinerets els posa la institució. Sí, clar, el govern. Que després penso, calen posar diners per això, és a dir... els mitjans de comunicació que fan tirades en paper i fan tirades en digital, poden fer aquesta campanya de forma totalment gratuïta, sense que costi ni un duro al contribuent, dient, a partir d'ara, com fan, eh?, qui demostri que viu a les Balears, perquè he intentat subscriure'm a un diari d'aquells i he vist que es pot fer trampes, però que has d'enviar el DNI, has de posar la teva adreça... Llavors, qui demostri que viu a les Balears i compleix aquestes característiques, té una subscripció gratuïta, que al diari no li costa res més perquè hi hagi un suscriptor més, perquè si és digital, millor per ells, no? I això fomenta-se l'hàbit, que al final, allò de l'hàbit no hace el monje, perquè era de l'expressió de l'hàbit o de la roba. L'acostum diuen que en 21 dies comences a fer coses que abans no feies. Doncs si tu acostumes... a un jove, li ofereixes un contingut, es dona compte que aquest contingut té valor, segurament, doncs, després el seguirà consumint. I ja dic, jo això no entenc per què hi ha uns diners darrere. Home, perquè les empreses comunicatives ni cap empresa vol perdre diners. Però no el perds, el problema és que no el perds. No, el que vol és guanyar diners. Per això, d'entrada no perds diners, perquè jo dic, mira, David, te regalo una subscrició digital que ja tinc el dia i ja el tinc fet, ja el faig. Ja sé que hi ha una feina i que evidentment el periodista ha de cobrar i... Però si fas la feina, tens una plataforma a la qual uns suscriptors poden entrar, tu pots fer una campanya de dir, durant tres mesos, deixaré que els joves entrin gratis. I després poder hi ha algun que ja continua la subscripció, com passarà amb la campanya actual. Però ja dic, em costa saber per què es destinen els 29.000 euros. Hi ha algunes campanyes que no necessiten de molt esforç i potser aconsegueixen coses. A mi em va deixar al·lucinada que fa un parell d'anys o tres vaig anar a Itàlia. A Itàlia tots els europeus menors de 25 anys poden entrar gratis a veure els museus. Em sembla que és brutal. És a dir... És un bon incentiu, perquè de vegades diem, els joves no estan interessats. No, home, tu a un jove que vagi a visitar una ciutat italiana, deixa-li que entri gratis als museus i, per tant, que això no li costi diners dels que portava per gastar-se i segurament tindràs a molts que acaben anant. I, de fet, jo he escoltat a gent que ha decidit anar de viatjar a un determinat lloc perquè als museus resulta que li costen gratis I, per tant, els pocs diners que té un estudiant o una persona jove se'ls pot gastar en una altra cosa. I això no costa tant, perquè al final el museu està obert, té els serveis preparats, etcètera, etcètera. Això és el que deies, no? És voler incentivar-ho de veritat sense guanyar diners. Bé. Bueno, el jove, el jove, el jove de la taula. Però clar, és el jove que és público entregado, perquè clar, ell ja és periodista, per tant, sí, els llegeix. Bé, jo trobo positiva, aquesta proposta la trobo positiva la del govern de les Illes Balears, bàsicament perquè és el que dèiem, els joves ens informem, la gran majoria de joves ens informem per les xarxes socials, val d'acord. però si jo ara estic per la xarxa X o estic per la xarxa Instagram i veig una notícia que m'interessa i premo l'enllaç i veig que no puc accedir a llegir la notícia perquè s'ha de pagar, doncs potser tiro enrere i vaig tirant, vaig fent scroll i trobo una altra notícia i potser no és de la mateixa qualitat, la mateixa rigorositat informativa i piques a la notícia i perfecte, ja l'has llegit, ja estàs informat, però potser... Si tens aquesta oportunitat d'aprendre l'enllaç del diari Ara, del diari La Vanguardia, del diari que sigui, i no has de pagar i simplement pots llegir la notícia perquè ets jove i et deixen accedir-hi gratis, doncs trobo que és una bona proposta. La proposta que deia el Xavi també, vull dir, totes les propostes són bones, sempre que sigui per apropar la informació a la joventut. Però trobo que és una bona proposta per començar, la veritat. Els teus amics no periodistes s'informen a través de les xarxes? No, quan quedi amb ells i amb elles ho consultaré bé, però... Jo la veritat és que la meva bombolla normalment està força informada, siguin els amics de la universitat, òbviament, perquè han estudiat periodisme, però els amics de tota la vida, els amics i amigues de tota la vida d'aquí de Rubí, també, i tenim debats molt interessants i molt sants, i es veu que estan informades i que estan informats, i això és molt positiu. Com consumeixen la informació? No ho sé, i ho consultaré, i us ho portaré, però... Estic segur que consumeixen gran part de la informació per les xarxes socials, perquè al final és com ho tenim més fàcil els joves. Dubto moltíssim que entrin a Google i busquin La Vanguardia o el que sigui. Ho dubto molt. El 44% s'informa per la televisió. El 44% dels joves per la televisió. Dels 16 als 30 anys. Crida l'atenció perquè jo pensava que la televisió com a tal, la televisió lineal havia... Sí, que estava desterrada, pensava. Pensava que això només eren les persones més grans, que a més a més es posen allà davant del TN perquè toca i és l'hora i tal. Bé, he de dir, i l'altre dia vam tenir una conversa amb les meves amigues, Moltes deien que entren directament a la plataforma 3CAT, que la setmana passada parlàvem d'ella, per buscar els informatius. Em deien, no, jo no em perdo els informatius, jo els informatius els veig, però òbviament a les 9 no els miro. Jo quan tinc un moment agafo, entro a l'aplicació i cada dia veig els informatius. I m'ho deien unes quantes i em va semblar molt interessant. Perquè jo no estic acostumat, jo intento a dos quarts de tres estar davant de la tele i a les nou estar davant de la tele per veure els informatius en directe. Però saber que hi ha joventut que busca la plataforma i que cada dia intenta veure i no s'ho perd, em sembla molt interessant. No todo está perdido. Veig que no todo está perdido. Molt bé. Són les 10 i 36 minuts. Anem a fer una pausa per la publicitat i després us proposo que escoltem música i que parlem de moda. Ara ho entendreu. La tertúlia de Rubí al dia. Bolletins informatius de Ràdio Rubí. La plaça Pompeu Fabra ha recuperat la normalitat després de diversos mesos acollint un assentament humà de persones sense sostre. I encara hem de parlar d'un altre succès del cap de setmana perquè ahir al migdia es va produir un incendi en un edifici de sis places del carrer Lope de Vega. Tot el que passa a la ciutat t'ho explica Ràdio Rubí. Com cada any, després de les vacances d'estiu, el Cinema Català tornarà al Teatre Municipal la sala. De moment ja coneixem dues de les pel·lícules que s'inclouen a la nova temporada del cicle. Tot allò que has de saber sobre la teva ciutat ho trobaràs a la 99.7 de la FM i a RadioRubí.cat. Sonido vinilo. Espacio musical que rende tribut a la música del 70, 80 i 90 con el mejor sonido analógico. Sonido vinilo. Esta nueva temporada todos los lunes a partir de las 10 de la noche. Sonido vinilo. Con José Verde. Tots els dilluns de 9 a 10 del vespre escolta Musical Express. Tots els èxits dels 70 i 80. Mitja hora de pop i rock i mitja hora de country. Combinat amb la millor American Music. Musical Express, amb Francesc Vila. A Ràdio Rubí, Long Play, un espai on la música és la protagonista. Una selecció gurmet per paladars exquisits. Dimarts, de 10 o 11 del vespre, a Ràdio Rubí, Long Play, on la música és la protagonista. La tertulia de Rubí al Día amb Belén Tierno. Busco en mi closet una suitaria que sea bonito y muy especial. mi look es ideal. Soy fashion, soy trendy, siempre a la Doncs això, és fashion. És una nena molt petita que canta aquesta cançó. Sabeu què és la fash fashion? Deixeu-me començar pel boomer. Tu saps, sí que ho saps, sé que ho saps per proximitat de filles. Saps el que és la fash fashion? Bé, doncs la traducció letial, no? La moda ràpida, igual que hi ha la fast food, també tenim moda ràpida. I sí, sí. I la ultra... ultra... fashion... Això ja se m'escapa, ho entenc, el concepte, però... Vosaltres sí sabeu el que és la fast fashion. Sí, ho sé, però tampoc és que estigui molt informat o molt habituat a ella. Bueno, producció ràpida, no?, de moda i normalment per qualitat, no?, referent a moda que no és ràpida. Clar, ja crec que aquí darrere està Shane i Temus i... Inditex, segur que també. Bé, doncs resulta que aquesta ultra fashion posa en risc l'economia circular, eh... Per traduir-ho literalment és la roba de moda de baixa qualitat. Bé, i de baix preu, clar. Si una samarreta costa 5 euros, segurament no tindrà una qualitat fantàstica. Doncs bé, resulta que aquest tipus de moda està inundant ja els punts de recollida i això dificulta el seu reciclatge. Les entitats socials de Catalunya, que integren la cooperativa Robamiga i que fan aquest servei, diuen que hi ha col·lapse, que hi ha un col·lapse sense precedents en el sector, provocat per la falta de recursos, però també per un excés de roba de baixa qualitat. Aquesta moda ultraràpida ha inundat els contenidors amb peces difícils de reutilitzar i de col·locar al mercat. Perquè ja sabeu que entitats com aquesta, o robamiga, humana, la Fundació Formació i Treball de Càritas, tenen aquests contenidors als municipis, s'encarreguen de recollir-la, i aquesta roba després té diferents destinacions, podríem dir. És a dir, una part d'aquesta roba, la que està millor estat, va a botigues i, per tant, es rebent de segona mà, diuen que aquí no és el més habitual, que d'altres zones d'Europa es ven més roba de segona mà, aquí no està encara tan al dia. Després hi ha una part que es reutilitza, les seves fibres es reutilitzen per tornar a crear roba, i aquí estaria la dificultat, si és de mala qualitat, no hi ha tanta roba que es pugui, tan teixit que es pugui reutilitzar i finalment hi ha un 5% restant que es fa servir per plantes de cogeneració elèctrica i calorífica, és a dir, que es fa servir com a combustible. Doncs sembla ser que aquest percentatge va augmentant, hi ha més teixit que s'ha de cremar o s'ha de reutilitzar d'aquesta manera. I com dèiem, a les botigues de... Segona mà arriba poca d'aquesta roba, també per la falta de qualitat, és a dir, perquè al final tu no aniràs a comprar-te una samarreta que va costar 5 euros ara per dos, si és de mala qualitat, no? Al final el públic de la roba de segona mà potser busca roba que estigui en bon estat i que sigui de qualitat per poder-la precisament reutilitzar. Sou usuaris de botigues de segona mà? A mi em va durar poquet, però va haver-hi una època que sí que vaig anar a la Humana, allò que volies alguns polos així macos i no m'anava a gastar el que val, i sí que algun polo sí que em vaig comprar en el seu moment, però ara ja fa temps que no vaig ni a la Humana ni a aquests mercats. Jo no, la veritat. No he tingut l'oportunitat, tampoc. No he buscat. No, jo no soc usuari de... He vist algunes. La meva filla petita sí que... La va dir, les teves filles. La meva petita, que és una fashion. Sí? Aquesta... A més, a aquella edat tot li queda bé. Clar. I sí, sí, ella busca remena pertot arreu. Des de comprar per xarxes, això, de vintage, i vendre, també. Fins això, a vegades anem a algun lloc que diu, ah, mira, hi ha una botiga d'aquestes, i entra, xafardeja, i sempre sora amb alguna cosa. Bones compres. El meu fill també fa això i dius, quines compres més bones. Doncs això està generant, la falta d'això, vaja, està generant aquest problema que al final no només és un problema per aquestes empreses, al final és un problema que també ens hem de plantejar tots i totes què fem, és a dir, seguim fomentant Aquesta ultra-fash fashion, aquesta roba barata, moltes vegades creada en altres països amb condicions laborals infrahumanes, i a més a més amb un tipus de producte que després fa malbé, encara més el medi ambient. No sé si creieu... La gent més jove, jo crec que sí, hi ha una part de la gent més jove que està prou conscienciada d'això i que... Però després, aquestes botigues i tots tenim alguna al cap, triomfa també la gent jove. És a dir que... Clar, a mi em sorprèn perquè si el propi mercat produeix certa roba que després no pot absorbir per si mateix, per reutilitzar, reciclar el que sigui, em costa d'entendre que es pugui permetre que el mercat vagi fent productes que després no es poden reutilitzar de la millor manera. Llavors aquí potser sí que caldria fer-li una volta, donar-li una volta. L'ideal sí que seria no fomentar-ho i fomentar el comerç de proximitat. Però clar, jo entenc una mica les dues bandes. Per un costat, evidentment, l'ideal seria poder fer compres als comerços de proximitat, amb roba feta de qualitat, que hi hagi darrere un treball amb condicions laborals adients... Però clar, després ho compares gent que té els sous que hi ha ara amb la vida que hi ha ara, i tu veus una samarreta 5 euros o una samarreta 20, 25 o 30, ostres, és que per molt que tu vulguis, no?, tenia que fer aquesta consciència de no sé què és millor l'altre perquè és millor qualitat i no sé què i tal, Si no tens, no tens. I clar, molt com és millor, o a la gent li sol més a compte, comprar-se una samarreta per 5 euros cada 3 mesos, que comprar-se una de 30-40 euros que li pugui durar més, perquè en aquell moment no té aquells 40 euros, però sí que té 5. Llavors... Clar, està molt bé fomentar fer aquestes compres en aquest comerç local i demés, però és que el problema ve més... està darrere el problema, és més profund, s'ha d'actuar a la base del problema, que és això, el nivell adquisitiu de la població, els sous, etc. I que la vida és molt cara, ja ho parlàvem fa unes setmanes, tot ha pujat moltíssim. Al final, si la gent es pot estalviar 30 euros, se'ls estalviarà. I a banda, això també hi ha el que comentava abans, del mercat de segona mà online. És a dir, que per Wallapop o per Vinted són plataformes on tu aquella roba que abans potser la deixaves a un contenidor, doncs l'agafes i dius, mira, la venc i em trec 10 euros. Llavors, clar, m'imagino que això també ha fet mal a aquest tipus d'empreses. Home, aquesta és una bona fórmula perquè al final sí, s'està reutilitzant i pots fer compatible les dues coses. És a dir, perquè també entenem que la gent més jove també està més pendent de la moda, també hem convertit la moda i estar la moda en un element més social, és a dir, que per molt que diguin que estaria bé no gastar tant en moda o que no és tan important... canviar molt d'outfit, doncs la realitat és que el teu grup de pressió al final t'acaba pressionant i aquestes fórmules també permeten fer això, és a dir, pots canviar de roba més sovint que al final el que estàs fent és canviar-la amb el veí del costat o d'una ciutat veïna, no? És una opció. No és el que dèiem. Els hàbits de consum també estan canviant, no només en la informació, sinó en tot. I el material, la qualitat de la roba, si va perdent força, si va perdent qualitat... Doncs sap greu, però és el que dèiem, sempre ens busquem les maneres de poder-ho reutilitzar qui ho vol, doncs això ja sigui buscant la roba d'algun veí, veïna, per Vinted, per on sigui, fórmules hi ha. És que quedo amb el que deia abans l'Estela, que dèiem, els sous, estava pensant. Què seria el desitjable? Comprar roba no fabricada, m'anava apuntant, roba no fabricada amb persones esclavitzades. Això estaria bé, no? Tots els de la taula ens agradaria, oi? Dos, no comprar aliments produïts fora de temporada i a l'altra part del planeta, perquè això implica que s'ha de fer una despesa de transport i, per tant, contaminem més. Què més podem posar? Si anem afegint aquesta llista, hauríem de tenir tots un sou de ministre, anava a dir, o potser encara més. Això, aquest compromís amb les condicions laborals de les persones, el medi ambient, etcètera, al final acaba costant diners. El mateix passa amb el consum laboral, quilòmetre zero, etc. Perquè, deia l'Estela, les coses han pujat molt. I és veritat que una cistella de la compra ecològica o de proximitat és més cara que una cistella d'un gran supermercat. Per tant, no sé de quina manera podem quadrar les dues coses o al final tindrem ciutadans de primera que poden decidir ser ètics a l'hora de vestir-se i de menjar i ciutadans de segona o de tercera que han de sobreviure en tots els aspectes de la vida, no? I ja no parlem de l'habitatge, vaja, del lloguer o la compra d'un habitatge. No sé si teniu aquesta sensació en el vostre dia a dia. Us miro els que sou més joves perquè crec que teniu un grup més pròxim que pot tenir aquestes dificultats, no? Sí, però penso també, no sé, en iniciatives com l'Ecobodum, penso també en petits horts, productes, vendes de productes així com molt locals, quilòmetre zero, el huerto del sandal, el que sigui. Opció n'hi ha, opció jo crec que hi ha, i els preus no són gens elevats, és a dir, que conviure amb poder consumir productes locals, ètics i de quilòmetre zero, no necessàriament cal que siguis ric, perquè aquests exemples existeixen. Llavors, potser sí que cal, com una feina de la societat, de pensar, doncs, si vull posar esforços en això i millorar això, doncs vaig a buscar què és el que està passant al meu voltant, que al final també jo crec que és un problema que ens passa a molts i moltes, que parlem molt, però després no som conscients de la realitat que tenim al voltant, i potser iniciatives com aquestes no les coneix ningú, però hi ha opcions de comprència amb la merda bo, molt més bo, que el que està al Mercadona tancat en plàstic i surt igual de preu. Llavors jo crec que opcions hi ha. El que passa és que no mirem normalment quines ofertes ens dona l'entorn. Potser novament tenim un problema comunicatiu. També. I aquestes iniciatives, no sé com, no sé si a través de l'emissora o de qualsevol altre lloc, s'han de donar a conèixer perquè més gent pugui accedir. Sí, s'ha de fer aquest esforç de conèixer la situació, també potser perquè són iniciatives més modestes, que no pas el Mercadona o qualsevol altra gran superfície. Sí, tenen menys diners per publicitat, clar. Evident, saps? Llavors, no ho sé, és fer aquest esforç d'un mateix, de veure què hi ha, també fer una mica de xarxa, de les persones, de córrer la veu, d'escolta tal, l'altre... No sé, crec que no és impossible, però s'ha de fer aquest esforç per fomentar justament aquestes opcions. L'ecobodum va funcionar molt boca-orella. Molta gent deia, ostres, mira, he comprat això, la cistella aquesta m'ha costat tal, prova-ho. I jo crec que molta gent s'ho va fer saber amb els seus... grups d'amics a través de WhatsApp i de fórmules així, que podríem dir és boca a orella. Proveu-ho tu també, proveu-ho tu també. Però al final... S'ha de fer allà com un esforç, eh? Un esforç, sempre. De cada dia dir, va, com ho faig per no consumir això, consumir allò. Clar, també hem de pensar que supermercats hi ha tot arreu. Sí. Vull dir, clar, tu pots viure al centre, no? I, clar, fas dos passos i tens allà, bueno, opcions les que vulguis, no? I l'altre potser està allà, però ja has de fer, no? Hem de dir, vale, he d'anar allà, o no? He de mirar, de... T'has d'adaptar uns horaris, clar. També, és el que dic, supermercats d'aquests que tancen a les 11 de la nit, de 9 a 11 i tot això, és molt més fàcil de trobar. No, no. La vida està feta fàcil per consumir ràpid també amb la roba, eh? És a dir, deies tu, estaria bé consumir roba de proximitat, pensa en una zona comercial, quantes botigues de tu, tu, tu, tu, tu, tu, tu, ho sabeu? I quantes botigues petites? Ja, perquè jo penso i dic, hòstia, em costa trobar el mateix Rubí, que precisament no tenim botigues de tu, tu, tu, tu, tu, tu. Poques botigues petites, casolanes, de barri... queden. És a dir, que també s'ha de fer un esforç. Queden 5 minuts, aprofito, perquè ja que estem parlant de reciclar o no reciclar, o de ser més ecològics o no, avui, de fet, des de fa una hora, ha començat una campanya de l'Ajuntament de Rubí per seguir insistint en la necessitat de separar els residus i, si no m'equivoco, des de les 10 estan uns informadors a la plaça de l'estació i estan repartint, sabeu, aquelles bosses per reciclar i una galleda de brossa orgànica, t'explicen una mica, et donen el lot, que jo crec que és un gran avantatge perquè de vegades... aquest lot també t'ajuda molt a veure de quina manera recicles o separes, i et donen també explicacions de què has de fer, on has de portar a tal lloc o tal. Estarà en marxa durant tot el mes d'octubre i anirà per barris repartint aquests lots, que jo insisteixo, trobo que són molt pràctics, perquè moltes vegades no tenim gaire espai a casa per fer la separació. Sí, de fet, això no ho sabia que començava avui, i si puc, ara que tinc un forat, m'aproparé a buscar, perquè a casa reciclem, des de sempre hem reciclat, sobretot la meva mare ho té molt allà i sempre ens ho ha ensenyat així, però reciclem d'una manera que, clar, està tot penjat en bosses de plàstic, la bossa de plàstic bruta, plena de plàstics, d'envasos, l'altra de paper, una bossa de paper que es trenca... I és un embolic. Llavors, potser tenir aquests contenidors ens ajudarà moltíssim a casa, així que ara m'aproparé a agafar-los. Jo trobo que són molt pràctiques, aquelles bosses, que quan no les fas servir es poden plegar i van força bé. Sí, al final és una manera molt fàcil d'apropar-se a la ciutadania, que potser no està habituada o ja per mandra o pel que sigui, doncs mira, t'ho posem aquí, per tu, gratis, no? Llavors sí, és una bona iniciativa. Bé, nosaltres hem tingut aquestes bosses. De fet, de tant en tant, si t'acostaves al camió de la deixalleria i deies, mira, que les tinc molt brutes, molt velles, te les canviaven. I això va ser molt instructiu per ensenyar a la família com es feia. I ara no en tenim d'aquestes, tenim unes galletes normals que vam comprar, perquè de tant en tant aquestes es van espatllant, es van fent lletges i burts en brutes. Però sí, sí, és una molt bona iniciativa. coincideix que aviat començarà el cobrament d'aquell residu, aquell impost infami, aquella taxa que tothom es queixa d'ella, la taxa de comarcal, de tractament de residus, i al final també ens hauríem de posar al cap que acabarem portant els residus al contenidor amb la targeta i, per tant, garantint que estem dipositant cada residu on toca. Per tant, jo em plaço a la gent que comenci a assajar perquè no és fàcil. Per molt que ho facis de tota la vida, jo tinc sempre converses sobre on va què amb molta gent que dius ah, doncs jo ja ho tenia això assumidíssim, no? I cada vegada Descobreixo una cosa que no estic llançant bé o que anava a un altre lloc. Sí, sí, l'altre dia no sé què explicaven a la tertúlia. Em sembla que era l'arroba... L'arroba havia d'anar a la resta... Bueno, óleo, quan els anuncis et diuen l'arroba a la resta, no! Bé, passaré jo també per la plaça de l'estació a fer una refrescada. Moltíssimes gràcies als tres, us espero la pròxima setmana. Gràcies a vosaltres. Adéu. Adéu.