La Tertúlia de Rubí al dia
Tertúlia amb representants de la vida social i cultural de Rubí. De dilluns a divendres, de 10 a 11 h.
Subscriu-te
#1102 - Habitatge, mitjans locals i música en català
Belén Tierno presenta la tertúlia de periodistes amb Estela Luengo, Xavi Rebes/Ribas, David Burillo i Jordi Margarit. Es fa una introducció distesa sobre llibretetes, dispositius i cafès, i s’avança l’ordre del dia: crisi d’habitatge i Pla Territorial d’Habitatge, Premis de Comunicació Local, i la proposta d’ERC perquè les ràdios musicals estatals incloguin un percentatge mínim de música en llengües cooficials.
Es reprèn l’entrevista prèvia amb el tècnic Jordi Martínez sobre el Pla Territorial d’Habitatge: objectiu d’arribar a l’1% d’habitatge de lloguer social a Rubí el 2034, compromís dels municipis tensionats d’assolir un 15% d’habitatge social i de reservar el 50% del sòl urbanitzable per a habitatge. Es destaca la gran distància entre salaris i preus de mercat, que afecta fins i tot persones amb feina estable. Els tertulians comparteixen experiències personals: l’Estela, amb 25 anys i feina fixa, no veu factible emancipar-se; el David ni tan sols es planteja pagar un pis; generacions més grans expliquen que abans ja era difícil, però ara ho és molt més. Es parla de l’impossibilitat pràctica de canviar d’habitatge al llarg de la vida segons les necessitats familiars. Jordi Margarit explica com el seu fill de 32 anys encara viu a casa seva i com Rubí, per la seva excel·lent comunicació, té preus d’habitatge que pugen sense parar, gairebé homologant-se a Sant Cugat. Es comenta la promoció al voltant de Can Oriol venuda com a “Rubí-Sant Cugat”. També es tracta el parc d’habitatge social (només un 2% a Catalunya, enfront del 20% d’altres països europeus) i la paradoxa dels requisits: cal acreditar ingressos mínims per accedir a un pis social, de manera que gent que no pot pagar un pis de mercat tampoc compleix requisits per a l’habitatge social. Es reflexiona sobre com el model d’habitatge condiciona la llibertat personal (obliga a compartir pis o a viure en parella, complica separacions, etc.). La taula coincideix que hi ha moltes preguntes i poques solucions clares.
Es canvia de tema cap als Premis de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona, que busquen reforçar el valor democràtic dels mitjans de proximitat. S’enumeren els guardons: Premi d’Honor a Josep Cuní, premi Rosalia Rovira a l’Espluga FM, reconeixement a Ona Codinenca, millor contingut en vídeo per a “Els maquis a les muntanyes de Prades” de Canal Reus, millor contingut d’àudio per a “Les 6 de Ravensbrück”, millor contingut multimèdia per a BTV i millor acció comunicativa per a la campanya “Tu tens la clau” de l’Ajuntament del Prat. Jordi Margarit explica que ell mateix va rebre el Premi d’Honor fa anys i fa una reflexió sobre la manca de visibilitat de certs guardonats. Aprofita per reivindicar la figura de Rosalia Rovira: locutora estrella de Ràdio Associació de Catalunya, la dona millor pagada de la ràdio a l’Estat als anys 20-30, represaliada pel franquisme quan es va negar a locutar en castellà. Es subratlla la importància de tenir un premi amb el seu nom com a referent del paper de les dones a la ràdio abans de la dictadura. La taula reivindica la comunicació de proximitat com una eina per explicar grans temes des d’un territori concret: exemples com els maquis a Prades o el programa sobre Ravensbrück mostren que els mitjans locals poden abordar història, memòria i contingut de qualitat. Es destaca que la proximitat no vol dir parlar només de “coses petites”, sinó connectar el local amb l’universal. Paral·lelament, es parla dels recursos dels mitjans locals: moltes emissores tenen pocs professionals o funcionen amb voluntariat, i depenen dels pressupostos públics. Es defensa que és sa tenir mitjans públics ben finançats i es compara amb l’evolució del salari dels regidors després del primer consistori democràtic. També es comenta que la dotació econòmica dels premis sovint va a l’Ajuntament, no directament a la ràdio, i es reivindica més autonomia de gestió per a emissores com Ràdio Rubí. Finalment, es valora el Premi a Josep Cuní: se’n destaca el paper fonamental en la configuració de la programació de Catalunya Ràdio als anys 80, la seva exigència professional i la trajectòria a ràdio i televisió. Es reivindica la seva figura com una de les més importants del periodisme radiofònic català.
S’aprofundeix en la qüestió del finançament dels mitjans de proximitat. El David reclama més recursos estructurals per a emissores locals, que sovint depenen de les institucions públiques i treballen amb plantilles molt reduïdes. Es discuteix fins a quin punt la ciutadania entén que un servei públic com la ràdio municipal ha d’estar finançat amb diners públics, igual que altres serveis (neteja, etc.). Jordi Margarit fa una analogia amb el primer Ajuntament democràtic, on els regidors no cobraven, i planteja que de la mateixa manera que es va normalitzar el salari polític, cal normalitzar que hi hagi professionals remunerats a la ràdio pública. Es menciona que Ràdio Rubí va guanyar un premi Rosalia Rovira als anys 90 amb dotació econòmica, però que aquests diners van acabar gestionats per l’Ajuntament i no pas directament per l’emissora, fet que genera debat sobre l’autonomia administrativa de Ràdio Rubí. També es parla de la necessitat que Ràdio Rubí es presenti més als premis amb programes de qualitat (com el dedicat als nous rubinencs), animant la direcció a continuar insistint. L’ambient és distès però amb crítica constructiva sobre la gestió dels recursos i el reconeixement als professionals locals.
El debat es desplaça cap al vessant audiovisual estatal en català. Es comenta el paper de Josep Cuní també a la SER Catalunya, i a partir d’aquí s’introdueix la versió en català de La 2 de TVE (“La 2CAT”). Els tertulians que hi han treballat o hi van fer pràctiques expliquen que per als professionals és positiu poder fer contingut en la seva llengua de relació, i que hi ha força personal de TVE que viu a Rubí. Es destaca que La 2 en català no només aporta llengua, sinó també una mirada informativa diferent sobre el món, condicionada pel context de Barcelona i Catalunya. Jordi insisteix que la informació mai no és completament objectiva, però se li ha d’exigir honestedat i rigor. Remarca que la manera d’explicar el món des de Barcelona o des de Madrid és diferent, i que això és bo per la pluralitat. A nivell històric, es critica que a la transició es va impulsar l’Estat autonòmic però es va menystenir la cultura i el coneixement compartit de les llengües cooficials. S’assenyala que hauria estat perfectament factible que qualsevol ciutadà de l’Estat tingués nocions bàsiques de català, gallec o eusquera, com passa amb les llengües oficials a Suïssa. Aquesta mancança alimenta les actuals tensions i la incomprensió envers la realitat lingüística de Catalunya i altres territoris.
Es torna al titular que havia espantat inicialment la Belén: la proposició d’ERC per obligar les ràdios musicals estatals a emetre un mínim del 5% de música en català, gallec, basc i occità. Es concreta que és una proposició de llei al Congrés, que es debatrà a la Comissió de Cultura, i que implica canviar la Llei General de Comunicació Audiovisual. Els tertulians consideren aquesta quota una mesura de mínims i de sentit comú, tenint en compte el gran volum de música en anglès que sonen a les ràdios. El David defensa que als instituts s’hauria de poder estudiar també les altres llengües cooficials com a opció, per normalitzar-ne el coneixement. S’aporta l’exemple de grups com les Tanxugueiras, que van fer descobrir a molta gent la música gallega arran del Benidorm Fest, i es comenta que fins ara només alguns grups molt concrets han pogut traspassar la frontera lingüística. Es fa referència al cas d’Oques Grasses i “La gent que estimo”, que va esdevenir un fenomen viral i es cantava arreu de l’Estat. Això il·lustra que la barrera lingüística no és insalvable quan una cançó connecta emocionalment. La taula coincideix que les ràdios tenen la responsabilitat de divulgar música de qualitat de tots els territoris i que una quota del 5% és fins i tot modesta. Paral·lelament, Jordi subratlla que avui la difusió musical passa molt per les xarxes socials, però que això no eximeix les ràdios –sobretot públiques– d’assumir la seva funció de normalització lingüística i cultural. Critica que s’hagi de legislar una cosa que hauria d’haver sortit dels criteris de qualitat i pluralitat, i lamenta l’oblit històric de la música catalana, gallega i basca en els grans circuits radiofònics estatals, així com el tracte amb “calçador” a autors clàssics catalans en ràdios de música clàssica d’àmbit estatal.
Amb la cançó dels Figaflauas de fons, es comenten els manlleus i la barreja d’idiomes en el català actual (paraules com “abanico”, “xiringuito”, anglicismes, etc.). Es fan bromes sobre com d’esgotador pot ser ser català en un context de pressió lingüística i interferències constants. Tot i l’humor, es reconeix que el català del segle XXI està marcat per aquestes influències, i cal ser-ne conscients sense dramatismes excessius. A continuació, es gira cap a la situació dels estudiants de periodisme. Es constata que hi ha moltes facultats de comunicació i que només a l’Autònoma surten prop de 200 llicenciats a l’any. Amb totes les universitats, això suma centenars o milers de nous periodistes cada any. El David admet que el mercat laboral no pot absorbir tants professionals i que molts companys es troben en situació d’incertesa. Es parla també de noves sortides laborals (gabinets, xarxes socials, continguts digitals), però Belén ironitza sobre la inflació de rols com “community manager” o “coach” després de cursos breus. Reivindica que no tothom pot ser coach ni es pot banalitzar la formació necessària per a determinades professions, de la mateixa manera que no es pot ser cirurgià amb un curset ràpid. El to és crític però en clau d’humor.
En els darrers minuts, Belén treu el tema del Casino de Rubí, tot i que admet que en porten dies parlant-ne. El 13 de desembre se n’inaugurarà oficialment la reforma en un acte tancat amb representants polítics, socials, culturals i empresarials. El David explica amb il·lusió que hi participarà com a ballarí, ja que el Casino ha estat un espai molt significatiu per a ell i la seva família des de petit, tot i lamentar que la seva àvia no podrà assistir a l’acte restringit. L’Estela comenta que hi anirà a cobrir l’acte com a periodista i que també té ganes de veure les visites guiades teatralitzades. Jordi Margarit explica que ja hi havia actuat l’any 1973 i que vol tornar al Casino per resignificar-lo, ja que també el recorda com a escenari d’actes franquistes com els del 18 de juliol. Felicita la gent que ha mantingut viva la reivindicació de l’equipament i desitja “llarga vida al Casino”. La tertúlia es tanca amb agraïments als participants i cita per a la setmana següent, deixant una sensació de crítica constructiva però també d’esperança en la capacitat del municipi i dels seus mitjans per afrontar reptes com l’habitatge, la llengua i la vida cultural.
Introducció de la tertúlia
La tertúlia reuneix Belén Tierno i un grup de periodistes locals per comentar tres grans blocs de temes:
- Crisi d’habitatge i polítiques públiques a Rubí i Catalunya
- Premis de Comunicació Local i el paper dels mitjans de proximitat
- Llengua i quota de música en català (i altres llengües cooficials) a les ràdios estatals, amb connexions amb La 2 en català i el mercat musical.
A més, al tram final, apareixen dos fils més:
- La sobresaturació de periodistes joves i les sortides professionals
- La reobertura del Casino de Rubí com a espai simbòlic de ciutat.
1. Crisi d’habitatge a Rubí i a Catalunya
1.1. El Pla Territorial d’Habitatge i el context local
Es reprèn una entrevista prèvia amb Jordi Martínez, tècnic de l’Oficina Municipal d’Habitatge i ProUrsa, que explica el Pla Territorial d’Habitatge:
- Objectiu: entre 2024 i 2034, aconseguir que l’1% dels habitatges de Rubí siguin de lloguer social.
- Hi participen 163 municipis catalogats com a zones tensionades, amb forta demanda d’habitatge.
- Compromisos dels municipis:
- Arribar al 15% d’habitatge en règim social (compra o lloguer). - Reservar el 50% del sòl urbanitzable per a habitatge.
"Ho necessitem perquè cada vegada es demostra més la distància que hi ha entre la realitat econòmica de molts ciutadans [...] i el que demana el mercat." (Resumint les paraules del tècnic Jordi Martínez)
1.2. Bretxa entre sous i preus: vivència generacional
La taula passa de la diagnosi tècnica a l’experiència personal:
- Joves (25–30 anys):
- L’Estela, 25 anys, treballant fa 3 anys, encara viu amb els pares i no veu factible pagar un lloguer ni comprar. - El David diu que ni s’hi planteja: veu l’accés a l’habitatge com “un problema del futur” perquè ara ho percep com a inassolible.
- Generació mitjana (Xavi, Belén):
- Recorden que abans tampoc era fàcil, però ara la situació és molt més complicada. - Es vivia el model clàssic de: treballar, estalviar, donar una entrada… però avui els lloguers ja són inassumibles fins i tot per salaris estables.
- Generació més gran (Jordi Margarit):
- Constata que la generació següent viurà pitjor que la seva, a l’inrevés del que havia passat amb els seus pares. - Explica que el seu fill de 32 anys encara viu amb ell: exemple clar de retard en l’emancipació. - Moltes famílies contemplen pagar hipoteca tota la vida i fins i tot pensar en tornar a “pisos niu” per als fills.
1.3. Rubí com a ciutat tensionada i “Rubí-Sant Cugat”
Es parla de l’especificitat de Rubí:
- Excellents comunicacions amb la resta de Catalunya i de l’Estat fan de Rubí una ciutat cada cop més atractiva.
- El preu de l’habitatge puja constantment i Rubí s’està aproximant a Sant Cugat, encara que no al mateix nivell.
- Nova promoció a la zona de Can Oriol anunciada com a “Rubí-Sant Cugat”, posant l’èmfasi en Sant Cugat com a reclam de mercat.
1.4. Habitatge social: parc insuficient i requisits paradoxals
Alguns punts clau sobre l’habitatge social a Catalunya:
- Parc d’habitatge social al voltant del 2%, enfront d’altres ciutats europees amb xifres pròximes al 20%.
- Una de les funcions de l’habitatge públic és contenir els preus de mercat: si hi ha més oferta pública, els preus privats baixen.
Sobre els requisits d’accés:
- S’ha trencat la idea antiga que l’habitatge social és només per a qui no té ingressos.
- Ara es demana sobretot capacitat mínima de pagament (ingressos mínims), ja que l’administració necessita garanties que el lloguer es podrà pagar.
- Això genera una paradoxa:
- Persones que no arriben als requisits de renda per accedir a un pis social, - però alhora no poden pagar el mercat lliure.
"Si vostè no assegura que podrà seguir-lo pagant resulta que no té accés ni a un pis d'habitatge social..." (Resum del debat sobre la paradoxa dels requisits)
La taula coincideix que tots es fan les mateixes preguntes però no tenen respostes clares sobre com resoldre la crisi estructural de l’habitatge.
1.5. Impacte social i vital del model d’habitatge
Es reflexiona sobre l’impacte sociològic del model actual:
- Model europeu ideal: tenir diversos tipus d’habitatge al llarg de la vida, adaptats a les necessitats (pis petit de jove, pis gran amb fills, un altre d’adaptat a la vellesa).
- A la pràctica, aquí és quasi impossible canviar d’habitatge diverses vegades.
- Condicionants vitals:
- Una persona sola sovint no pot accedir a un habitatge: es veu obligada a compartir pis o a tenir parella per poder pagar. - Això limita la llibertat personal de decidir si es vol viure sol, en parella o amb amics. - En cas de separacions de parella, el problema es duplica: es passa de pagar un habitatge entre dos a haver de mantenir-ne dos.
La tertúlia conclou aquest bloc amb la sensació de frustració generacional i precarització estructural, especialment per als joves.
2. Premis de Comunicació Local i mitjans de proximitat
2.1. Premis de Comunicació Local: guardons destacats
Es comenta la 38a edició dels Premis de Comunicació Local (Diputació de Barcelona), concebuts per reivindicar el valor democràtic dels mitjans de proximitat.
Premis i guardonats principals:
- Premi d’Honor: Josep Cuní, per la seva llarga trajectòria als mitjans (locals, nacionals i estatals).
- Premi “Rosalia Rovira” a la millor ràdio local: l’Espluga FM, per:
- trajectòria exemplar al servei de la ciutadania, - arrelament comunitari, - capacitat d’innovació.
- Reconeixement a Ona Codinenca (Sant Feliu de Codines).
- Millor contingut en vídeo: Els maquis a les muntanyes de Prades de Canal Reus.
- Millor contingut d’àudio: Les 6 de Ravensbrück del Consorci d’Emissores Municipals de les Terres de Lleida.
- Millor contingut multimèdia: Va passar aquí de BTV.
- Millor acció comunicativa d’un ens local: campanya “Tu tens la clau” de l’Ajuntament del Prat de Llobregat.
2.2. La figura de Rosalia Rovira i la invisibilització de les dones
El Jordi Margarit aprofita el premi Rosalia Rovira per fer una petita peça d’història de la ràdio:
- Rosalia Rovira va ser:
- la dona més destacada de la ràdio als anys 20 i 30, - locutora estrella de Ràdio Associació de Catalunya, - la locutora millor pagada de tot l’Estat en aquella època.
- Episodi clau: gener del 1939, entrada de les tropes franquistes a Barcelona:
- ella està locutant, li exigeixen passar al castellà, - ella s’hi nega i acaba fent feines humiliants (rentar lavabos) a causa de la repressió franquista.
La història de Rosalia Rovira serveix d’exemple de què podria haver passat amb el paper de les dones en la comunicació si no s’hagués produït el tall traumàtic de la Guerra Civil i la dictadura.
Per això, es valora positivament que el premi porti el seu nom: recupera una figura clau i dona referents femenins potents en la història de la ràdio.
2.3. El paper democràtic i cultural dels mitjans de proximitat
El debat passa als mitjans locals:
- La comunicació de proximitat permet:
- explicar grans temes des d’un territori concret, - generar identitat i arrelament, - donar veu a històries locals amb dimensió universal.
Exemples:
- Els maquis a les muntanyes de Prades (Canal Reus):
- reconstrueix una època històrica del territori amb profunditat.
- Les 6 de Ravensbrück:
- basat en testimonis de sis dones deportades al camp de concentració, - connecta amb experiències locals (com la de Neus Català, també rubinenca), - il·lustra com un mitjà local pot tractar temes històrics, de memòria i drets humans amb molta qualitat.
"La comunicació pròxima, malgrat la globalització, ajuda a entendre i empatitzar millor amb allò que expliques."
Es reivindica que la proximitat no implica parlar només de “coses petites”, sinó que pot oferir continguts de gran profunditat.
2.4. Recursos, precarietat i dependència institucional
El David posa sobre la taula la qüestió dels recursos:
- Molts mitjans locals depenen directament de institucions públiques (ajuntaments, diputacions…).
- Els premis són positius, però no substitueixen la necessitat de finançament estable perquè els professionals puguin treballar amb qualitat.
La taula analitza:
- Hi ha centenars d’emissores locals a Catalunya. Moltes:
- tenen només 1 o 2 persones a la redacció, - o funcionen amb voluntariat sense remuneració, malgrat la professionalitat.
- Es remarca la importància de mitjans públics ben finançats:
"Un mitjà públic és públic, per tant necessita recursos que vinguin del finançament social. I és molt sa tenir mitjans públics."
Problemes recurrents:
- Alguns governs locals no veuen amb bons ulls mitjans públics que no poden controlar, cosa que pot condicionar els recursos.
- Comparació amb el primer consistori democràtic:
- Els primers regidors no cobraven, com si fos una ONG. - Més tard es va normalitzar que cobressin: la pregunta és si la ciutadania enten també que un servei públic d’informació necessita professionals remunerats.
2.5. Premis, dotació econòmica i “punxes” locals
Es comenta que els Premis de Comunicació Local tenen dotació econòmica:
- Ràdio Rubí va ser Premi Rosalia Rovira a finals dels 90, fet que va aportar ingressos econòmics.
- El Jordi comenta, amb ironia, que aquests diners no sempre han anat directament a Ràdio Rubí, sinó a l’Ajuntament, i critica que l’emissora no tingui administració pròpia.
Belén avisa que és un “jardí amb punxes”, però el debat evidencia:
- La necessitat que els mitjans locals gestionin directament part dels recursos que generen.
- La importància de posar en valor públicament la feina feta a Ràdio Rubí per poder-se presentar als premis i competir amb altres emissores.
2.6. El cas Josep Cuní: trajectòria i exigència professional
El Jordi Margarit defensa el premi a Josep Cuní com a molt merescut i aprofita per repassar la seva aportació:
- Va ser clau en la posada en marxa de la programació “moderna” de Catalunya Ràdio a mitjans dels 80:
- Va convertir-la en una ràdio nacional de referència, amb un model que ha anat evolucionant però manté bones parts d’aquella estructura inicial.
- És conegut per la seva gran exigència professional:
Podies sortir del seu despatx “amb els ulls plorosos”, però al cap d’una estona et trucava per anar a dinar: duresa professional i bon tracte personal.
- També va tenir un paper rellevant a la SER Catalunya, intentant reimpulsar una programació en català dins d’un grup estatal.
La taula coincideix que es tracta d’una figura fonamental en la història recent de la ràdio catalana.
3. Llengua, La 2 en català i quota de música en llengües cooficials
3.1. La 2 en català i la pluralitat de mirades
Es parla de La 2CAT (La 2 en català):
- Es valora positivament que TVE a Sant Cugat produeixi continguts específicament en català.
- Professionals que hi treballen (molts viuen a Rubí) estan contents de poder fer contingut en la llengua en què viuen.
- Es destaca el valor que Televisió Espanyola tingui una finestra pròxima que:
- parli en català, - parli del que passa a Catalunya, - i ofereixi una mirada informativa diferent de Madrid o d’altres centres.
"La manera de pensar el món i de dir què passa al món des de Barcelona, Sevilla o Sant Sebastià és diferent. Ni millor ni pitjor, però diferent."
Es remarca que no existeix la informació totalment objectiva: el que es pot exigir és que sigui honesta, contrastada i rigorosa.
3.2. La “assignatura pendent” de la transició: llengües cooficials
El Jordi fa una reflexió històrica:
- Durant la transició democràtica, es va apostar per l’Estat de les autonomies, però es va bandejar la cultura.
- Considera que hauria estat relativament fàcil establir que a tot l’Estat es coneguessin mínimament el català, el gallec i l’eusquera:
"No hagués passat res perquè tinguessis uns mínims coneixements."
- Compara amb Suïssa, on la població sol tenir coneixements de diverses llengües oficials (alemany, francès, italià, romanç) amb certa naturalitat.
Avui, en canvi, hi ha hostilitat i instrumentalització política envers aquestes llengües a certs sectors, i això afecta també el tractament mediàtic i musical.
3.3. Proposta d’ERC: 5% de música en llengües cooficials a les ràdios estatals
Es presenta la iniciativa legislativa d’Esquerra Republicana:
- Proposició no de llei al Congrés dels Diputats per:
- garantir que les ràdios musicals d’àmbit estatal programin com a mínim un 5% de cançons en llengües cooficials (català, gallec, basc, occità). - Això implica modificar la Llei General de Comunicació Audiovisual.
- El debat s’ha de fer a la Comissió de Cultura del Congrés.
La taula ho considera de mínims:
- El David recorda que a les ràdios sonen percentatges altíssims de música en anglès, i ningú no ho qüestiona.
- Un 5% en llengües cooficials no és gens desmesurat, i fins i tot pot semblar curt tenint en compte la qualitat i quantitat de producció musical en aquestes llengües.
"Em sap greu, un 5% potser fins i tot se'm queda curt; es fa molt bona música aquí, a Galícia i arreu."
3.4. Paper de les ràdios i descobriment de música en altres llengües
Es reflexiona sobre com la música en altres llengües arriba al gran públic:
- Molts grups gallecs o bascos només són coneguts fora del seu territori quan traspassen la frontera per qüestions molt concretes:
- festivals com el Benidorm Fest (cas de les Tanxugueiras), - fenòmens virals a xarxes, - alguna programació puntual a ràdios estatals.
- Exemple català:
- La gent que estimo d’Oques Grasses es va fer viral arreu de l’Estat; molta gent la cantava sense saber català (o sabent-ne molt poc), demostrant que la barrera lingüística és molt relativa quan la cançó connecta.
Es remarca que:
- Les ràdios tenen el poder de divulgar cultura i d’obrir finestres perquè la gent descobreixi música d’altres territoris.
- Si les cançons no arriben mai al públic, aquest no pot valorar si li agraden.
3.5. Xarxes socials vs ràdios: qui fa la feina de difusió?
El Jordi apunta que, avui, la promoció musical passa molt per les xarxes:
- Plataformes digitals i xarxes (YouTube, TikTok, Spotify…) són canals clau per fer-se conèixer.
- Tot i això, continuar demanant quotes a la ràdio té sentit, sobretot a:
- mitjans públics, - grans ràdio-fórmules privades.
"Ja té pabrots que s'hagi de legislar això quan sempre s'ha dit que es programava per criteris de qualitat."
Si realment els criteris fossin només de qualitat, s’haurien programat des de fa temps autors i grups de Galícia, Euskadi i Catalunya. El fet que calgui legislar evidencia que hi ha hagut biaixos econòmics i polítics.
3.6. Idioma, manlleus i català del segle XXI
Abans d’entrar a fons en la llei, posen música dels Figaflauas:
- Canten en català però amb un català híbrid i ple de manlleus (castellanismes, anglicismes).
- Es fan bromes lingüístiques:
- abanico vs ventall, - xiringuito vs guingueta, - expressions com "anem a fer una cervesa" vs "anem a posar benzina".
Es constata que ser català és “cada cop més cansat” per la pressió de mantenir la llengua enmig d’un entorn ple de manlleus i interferències, però també es reconeix que:
- El català del segle XXI incorpora influències de l’anglès i del castellà de manera natural.
- Això forma part de la realitat lingüística, tot i que cal mantenir consciència i cura del català genuí.
4. Joves periodistes, saturació del sector i nous rols
4.1. Sobreproducció de periodistes
S’obre un parèntesi sobre la feina en el món del periodisme:
- Fa dècades, l’Autònoma era l’única facultat de comunicació; ara n’hi ha unes set a Catalunya.
- Només a l’Autònoma surten aproximadament 200 periodistes l’any; si es multiplica pel conjunt de facultats, parlem de centenars o milers de nous titulats anualment.
El David i l’Estela ho viuen en primera persona:
- Mercat laboral saturat, amb pocs llocs als mitjans.
- Molts companys de promoció encara no han trobat lloc o estan “a l’expectativa”.
4.2. Nous àmbits: gabinets, xarxes, “community managers” i coaches
Es comenta que, avui, el periodisme no es limita als mitjans clàssics:
- Sortides possibles:
- gabinets de comunicació d’empreses i institucions, - gestió de xarxes socials, - continguts digitals, etc.
Però també hi ha inflació de rols “de moda”:
- Community managers i coaches proliferen després de cursos breus.
- Belén ironitza sobre el fet que “mig bloc de pisos són coaches” i qüestiona:
"No tothom pot ser coach. Igual que no tothom pot ser cirurgià en dos dies."
Es posa en dubte la banalització de perfils professionals que, en teoria, haurien de requerir formació profunda (tant en comunicació com en acompanyament personal).
5. El Casino de Rubí: memòria, simbologia i reobertura
5.1. Reobertura i significat local
Al tram final, Belén introdueix el tema del Casino de Rubí (tot i que diu que no volia “avorrir” perquè ja fa dies que en parlen):
- El 13 de desembre es farà la inauguració oficial de l’edifici renovat.
- L’acte serà tancat, amb assistència de:
- representants polítics, - món social i cultural, - teixit empresarial.
El David hi participarà com a ballarí a l’acte inaugural, i ho viu com un privilegi perquè el casino ha estat un lloc on ha viscut moments familiars importants des de petit.
5.2. Memòria personal i col·lectiva: de l’ús franquista a la recuperació ciutadana
El Jordi hi afegeix una perspectiva històrica i personal:
- Va actuar-hi ja als anys 70 (1973) en una de les seves primeres actuacions fora del casal parroquial.
- Recorda el casino també com a escenari de celebracions franquistes, amb la guàrdia i la banda de cornetes i tambors per celebrar el 18 de juliol.
Vol tornar-hi per “treure’s de sobre” aquesta imatge i restituir el lloc com un espai de cultura i vida democràtica.
Tanca amb un missatge clar:
- “Llarga vida al Casino”,
- i felicitació a la gent que ha mantingut la flama de l’equipament i n’ha defensat la rehabilitació.
L’Estela avança que hi anirà a cobrir l’acte com a periodista, i també mostra interès per les visites guiades teatralitzades que s’hi faran.
6. Idees clau transversals
6.1. Dret a l’habitatge
- Bretxa enorme entre sous i preus fa que fins i tot qui treballa amb contractes estables no arribi a un lloguer digne.
- Parc d’habitatge social molt per sota dels estàndards europeus.
- Cal repensar models flexibilitzats d’habitatge al llarg de la vida i requisits d’accés menys paradoxals.
6.2. Mitjans de proximitat i democràcia
- Són estructurals per a la vida democràtica: expliquen el territori i en recullen memòria, conflictes i veus diverses.
- Necessiten finançament estable i suficient, no només premis puntuals.
- La història de Rosalia Rovira mostra com la ràdio i les dones ja eren centrals als anys 30 i com la dictadura va segar aquesta evolució.
6.3. Llengua, música i representació cultural
- El català, el gallec i l’eusquera continuen sent infrarepresentats als grans circuits mediàtics estatals.
- Una quota mínima del 5% de música en llengües cooficials és modesta però simbòlica, i hauria de servir per normalitzar la diversitat lingüística.
- La 2 en català i la programació en català a la SER mostren que es pot fer contingut de qualitat en català dins de grans estructures estatals.
6.4. Generacions, precarietat i oficis comunicatius
- Joves periodistes es troben amb un mercat sobrepoblat i llocs de feina limitats.
- Les xarxes i nous rols (community manager, creador de contingut) obren opcions, però sovint amb precarietat i intrusisme.
- La tertúlia reivindica la professionalitat tant en periodisme com en camps emergents com el coaching.
7. Tancament
La tertúlia combina experiències personals, anàlisi política i memòria històrica per abordar tres grans eixos:
- Habitatge: frustració intergeneracional i necessitat de polítiques públiques més ambicioses.
- Mitjans de proximitat: reconeixement als Premis de Comunicació Local i reivindicació del seu paper democràtic.
- Llengua i cultura: defensa d’una presència major del català i altres llengües cooficials tant a la televisió pública com a les ràdios musicals, amb la música com a eina de normalització.
El programa es tanca amb un to crític però esperançador, amb la imatge del Casino de Rubí reobert com a símbol de recuperació d’espais compartits i de continuïtat cultural a la ciutat.