La Tertúlia de Rubí al dia
Tertúlia amb representants de la vida social i cultural de Rubí. De dilluns a divendres, de 10 a 11 h.
Subscriu-te
#1107 - Memòria democràtica, IA pública i periodisme en guerra
Introducció de la tertúlia de periodistes de Ràdio Rubí amb Belén Tierno, David Burillo i Xavi Ribas. Es presenta l’estructura del programa: memòria democràtica (50 anys de la mort de Franco i refugi antiaeri de Rubí), registre d’intel·ligència artificial de la Generalitat i manifest de col·lectius periodístics sobre Gaza. Es convida l’audiència a participar per telèfon.
Es detalla que el refugi antiaeri de la Guerra Civil de l’Escardívol s’inaugurarà el 4 de desembre, coincidint amb una trobada de la Taula Local de Memòria Democràtica. El regidor Jordi Arnaiz impulsa una declaració institucional al ple per rebutjar el franquisme i reafirmar l’Ajuntament de Rubí com a defensor dels drets democràtics i de la memòria històrica.
Es fa balanç de les mobilitzacions al voltant dels 50 anys de la mort de Franco. Es parla de la concentració a la prefectura de Via Laietana per reclamar que es converteixi en centre de memòria i es traslladi la Policia Nacional. Maribel Ferrándiz, víctima de tortures, reclama pedagogia per als joves. Es recorda la demanda similar sobre la Real Casa de Correos a Madrid, actual seu del govern autonòmic, també vinculada a la repressió franquista.
Jordi Margarit reflexiona sobre la pèrdua de memòria històrica i la informació esbiaixada que rep la joventut sobre el franquisme. Sosté que la Transició s’ha venut com a «blanca», obviant les morts i la violència política. Recorda que l’amnistia va servir també per ocultar assassinats i tortures de la dictadura, tot i beneficiar alguns combatents per la democràcia, i critica el relat oficial dels partits hereus del règim.
S’exposa la continuïtat de la repressió després de la Guerra Civil, amb més assassinats posteriors que durant el conflicte. Es destaquen la presó Model i les tàpies d’afusellaments, les fosses comunes encara per identificar i el dret de les famílies a saber on són els seus morts. Es parla del Valle de los Caídos i de la necessitat d’identificar-hi les víctimes. Es descriu la por i el silenci a les llars durant la dictadura i el paper de la brigada político-social, inspirada en la Gestapo. Margarit aporta anècdotes com la tancada dels caputxins de Sarrià i la rèplica de Joan Oliver al comissari Creix, reclamant que espais com Via Laietana i la Model siguin record viva de la repressió.
Comparació entre les dictadures de Hitler, Mussolini i Franco, ressaltant que, a diferència dels dos primers, Franco mor al llit i el franquisme no és depurat. S’assenyala que a Alemanya i Itàlia està penalitzada la simbologia feixista mentre que a Espanya s’ha tolerat la Fundació Franco fins fa poc. Es recorda el paper de les potències democràtiques i l’antisovietisme en el manteniment del règim franquista. Margarit conclou que la democràcia només es perfecciona amb més democràcia, alertant dels populismes que volen destruir-la.
David Burillo explica com a la seva generació el franquisme quasi no es va estudiar: a segon de batxillerat es va passar molt de pressa per falta de temps, donant-lo per sabut, mentre es dedicava molt espai a altres períodes històrics. Belén aporta el relat de professors d’història de Rubí que denuncien dificultats curriculars i reclamen explicar el franquisme amb rigor (xifres de morts, repressió, judicis). Es comenta una millora respecte generacions anteriors, que presentaven la Guerra Civil gairebé com un règim intermedi entre República i franquisme. A partir d’aquí es planteja la responsabilitat dels mitjans durant la Transició en aquesta visió descafeïnada, tenint en compte la por, la censura i l’herència directa del règim als grans diaris.
Es recorda que durant el franquisme només Ràdio Nacional tenia el parte oficial i la resta de mitjans funcionaven sota censura i restriccions. La Constitució del 78 introdueix formalment llibertats d’expressió i informació, però la Transició va ser dirigida i controlada. Margarit rememora concerts de Llach i Raimon, manifestacions clau com l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi i el paper de diaris com Diario 16 o Tiempo, que anaven introduint crítiques entre línies. Es denuncia que, fins i tot avui, hi ha manipulacions informatives i problemes de llibertat de premsa, com s’ha vist amb el cas del fiscal general de l’Estat i declaracions de figures com Miguel Ángel Rodríguez. Es vincula l’Audiència Nacional amb el vell Tribunal d’Ordre Públic i es parla d’una «llibertat vigilada» en l’Estat espanyol, amb un poder judicial que manté inèrcies franquistes.
Canvi de tema cap a la tecnologia: la Generalitat posa en marxa un registre públic dels sistemes d’IA i algoritmes que utilitza l’administració, accessible via web. Inclou 31 sistemes amb fitxes que expliquen funcionament, impacte i estat. Exemples: càmeres intel·ligents del Servei Català de Trànsit, motor per agilitzar ajuts a vehicles elèctrics i plaques solars, anonimitzador de documents, bot de conversa del Consorci AOC i un generador de resums en llenguatge planer. El govern presenta aquest registre com un exercici de transparència i ètica tecnològica i part de l’estratègia de transformació digital.
Xavi Ribas explica que el registre d’IA no només inclou fitxes divulgatives, sinó també la base de dades en format Excel, amb molts detalls tècnics i administratius (data de posada en marxa, etc.). Es valora que es combini la màxima transparència de dades amb una presentació assequible per al públic general, fent la informació entenedora i útil. Es remarca que això s’alinea amb la necessitat que les administracions facin la informació accessible i clara per a la ciutadania.
Es debat la por ciutadana a què «una màquina» decideixi sobre subvencions o permisos de presos. Es posa l’exemple d’un sistema d’IA que avalua permisos penitenciaris: la màquina analitza dades i genera un informe, però la decisió final recau en una comissió humana. Ribas defensa que aquest és el bon ús de la IA: com a assistent i eina d’ajuda, no com a decisor. Es recorda que existeixen aplicacions de baix risc, com traductors o sistemes de subtitulació, que poden estalviar molta feina mecànica. Es planteja que, ben usada, la IA pot ampliar i millorar serveis al ciutadà, aprofitant la seva capacitat de processar grans volums de dades.
Margarit expressa dubtes sobre si refiar-se més d’una màquina o d’un humà, recordant que fins i tot enciclopèdies com la Britannica tenien més errors que la Viquipèdia. Es reconeix que les IA també tenen biaixos, perquè aprenen de dades humanes, però també poden ser més consistents en tasques numèriques i rutinàries. S’adverteix que la Generalitat podria fer servir la IA com a coartada per desplaçar responsabilitats («la culpa és de la màquina»). David Burillo explica com va utilitzar xat GPT al TFG per transcriure i resumir entrevistes, estalviant hores de feina mecànica i dedicant més temps a l’anàlisi. En general, es conclou que la IA pot agilitzar tràmits administratius (per exemple, obtenir ràpidament tota la informació d’un expedient), però sempre cal una revisió humana, especialment quan hi ha riscos importants per a les persones.
S’analitza el manifest d’una cinquantena d’organitzacions periodístiques que reclamen l’entrada de mitjans internacionals a Gaza i Cisjordània i la protecció dels professionals locals. Es denuncia que des de l’octubre de 2023 l’exèrcit israelià ha matat més de 250 periodistes palestins en atacs deliberats, una xifra que ja superava la suma dels periodistes morts a la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam. Es defensa que, tot i que la vida d’un periodista no val més que la d’un civil, matar periodistes implica atacar el dret col·lectiu a la informació. Margarit subratlla que la magnitud del genocidi i l’extermini a Gaza s’ha fet visible gràcies a aquests periodistes, i que per això són blancs de l’exèrcit israelià. Es compara amb altres conflictes (Vietnam, foto de la nena del napalm) i es recorden casos com el de José Couso a l’Hotel Palestina, atacat deliberadament. També es mencionen agressions a periodistes durant el procés català (1-O) per evidenciar que l’atac a la premsa no és només un fenomen llunyà. David qualifica el que passa a Palestina de «genocidi en tota regla» i es mostra esgarrifat que encara hi hagi partits que defensin la posició israeliana com si fos justificable.
Es reforça la idea que la feina dels periodistes a Gaza ha obert els ulls de milions de persones al món i que, per això, cal protegir-los en qualsevol negociació internacional. Es reclama que símbols com el casc amb la paraula «press» no siguin objectiu dels trets ni de les bombes. Es discuteix la paradoxa de la Convenció de Ginebra, que sembla voler posar normes «civilitzades» a l’hora de fer la guerra, mentre a la pràctica s’ataquen hospitals, civils i periodistes. Margarit reflexiona sobre la vergonya com a ésser humà davant d’aquestes barbaritats i connecta el record de Vietnam amb l’actualitat de Gaza, mostrant la continuïtat d’un món on les guerres es repeteixen malgrat les lliçons del passat.
A la part final, s’informa que el fiscal general de l’Estat ha presentat la dimissió després d’una sentència d’inhabilitació de dos anys i mig per part de l’Audiència Nacional, amb vots particulars de dos magistrats que hi discrepaven. Es torna a posar el focus en la continuïtat del poder judicial franquista i en el fet que durant la Transició no es va depurar aquest estament ni la Guàrdia Civil. Es comenta amb ironia que Pedro Sánchez busca successor i que possiblement ningú no vol el càrrec. L’actual tinent fiscal del Suprem, Mari Àngels Sánchez Conde, n’assumirà les funcions de manera provisional. El programa es tanca amb agraïments als tertulians i el desig de comptar amb l’Estela en la propera edició.
Introducció
En aquesta tertúlia de Ràdio Rubí es tracten tres blocs principals:
- Memòria democràtica i franquisme (àmbit local i estatal)
- Intel·ligència artificial a l’administració catalana i transparència
- Periodisme en zones de guerra, especialment a Gaza, i la dimissió del fiscal general de l’Estat
L’espai combina testimoni personal, anàlisi històrica, reflexió ètica i crítica als poders públics i als mitjans.
1. Memòria democràtica i franquisme
1.1. Refugi antiaeri de Rubí i declaració institucional
- S’anuncia la data d’inauguració del refugi antiaeri de la Guerra Civil trobat a l’Escardívol: 4 de desembre.
- El refugi es va localitzar fent obres de Sorea; els historiadors locals ja en tenien constància documental.
- Coincidirà amb una trobada de la Taula Local de Memòria Democràtica i amb una declaració institucional al ple per:
- Rebutjar el franquisme - Reafirmar l’Ajuntament de Rubí com a institució a favor dels drets democràtics i la memòria
«Aquest ajuntament ratifiquem la defensa dels valors i el temps democràtic que tenim a dia d'avui i més tenim en compte els atacs que s'estan fent per part de la dreta i la seva dreta.»
1.2. Espais de repressió i demandes de reconversió
- Es recorda que es compleixen 50 anys de la mort de Franco i s’esmenten mobilitzacions recents:
- Via Laietana (Barcelona): unes 200 persones reclamen convertir la prefectura de policia en centre de memòria i traslladar-hi la Policia Nacional. - Real Casa de Correos (seu del govern de la Comunitat de Madrid): demanda similar com a espai de memòria de la repressió.
- Testimoni de Maribel Ferrándiz, víctima de tortures a Via Laietana:
«Volem aquest espai no només amb una placa commemorativa, sinó també amb la policia a fora. Volem que això sigui un espai de pedagogia per als nens i nenes perquè sàpiguen què és el que va passar aquí [...], i és una manera de fer arribar a les noves generacions el que va passar perquè no es repeteixi.»
1.3. La memòria històrica: oblit, manca d’informació i amnistia
Jordi Margarit fa una reflexió extensa sobre la memòria històrica:
- Risc d’oblit i desinformació:
- A mesura que passen els anys, la memòria directa desapareix. - Molts joves reben una informació esbiaixada o nul·la sobre la dictadura i la repressió.
- Crítica a la Transició:
- S’ha presentat sovint com a «molt blanca», però hi va haver moltes morts i violència política. - La consigna «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia» va culminar en una amnistia que també va servir per tapar assassinats i tortures del franquisme. - Recorda la campanya de la UCD el 1977 amb l’eslògan «estos hombres son los que traen la democracia en España», i assenyala que els veritables combatents per la democràcia sovint no eren en aquestes candidatures.
1.4. Repressió, assassinats i fosses comunes
- Es remarca que hi va haver més assassinats després de la guerra que no pas durant la Guerra Civil.
- Escenaris clau de la repressió:
- Presó Model de Barcelona - Tiradors i tàpies de moltes ciutats on es feien afusellaments continus
- Encara hi ha moltes fosses comunes sense identificar i avis que no saben on són enterrats els seus familiars.
- La Llei de Memòria Democràtica ha permès avançar en:
- Localització de fosses - Dret de les famílies a saber on són els seus morts
- Es menciona el Valle de los Caídos:
- S’han exhumat Franco i José Antonio Primo de Rivera, però hi ha molta més gent enterrada de tots dos bàndols. - Cal identificar-los i informar les famílies.
1.5. Por, silenci i brigada político-social
- Durant la dictadura no es parlava de política a casa per por.
- Existia una brigada político-social modelada segons la Gestapo, que practicava tortures i vigilància sistemàtica.
- Es recorda l’episodi de la tancada dels caputxins de Sarrià (moviment estudiantil, final dels 60 i inicis dels 70) i l’anècdota del poeta Joan Oliver (Pere Quart) dient al comissari Creix:
«Creix, però no et reprodueixis.»
- Es reivindica convertir Via Laietana i la Model en espais de memòria de la repressió franquista, no simples equipaments funcionals.
1.6. Educació: el buit sobre el franquisme
Experiència generacional de David Burillo i Belén Tierno:
- A l’escola i a l’ESO es treballen molt èpoques com:
- Romans, edat mitjana, revolució francesa…
- El franquisme sovint queda pel final del temari de batxillerat:
- Es dona per «sabut» i es passa molt per sobre per falta de temps. - Molts alumnes arriben a la selectivitat amb coneixements molt superficials o inexistents sobre la dictadura.
- Alguns professors locals d’història expliquen a Ràdio Rubí que:
- Els canvis curriculars posen més èmfasi en la Transició que en el franquisme. - Cal explicar el franquisme amb «rigorositat històrica», és a dir:
- xifres de morts, torturats i represaliats
- motius pels quals eren jutjats
- mecanismes repressius de l’Estat
- Belén destaca una millora respecte de la seva generació:
- Abans, als llibres, la Guerra Civil apareixia com un «règim» entre la República i el franquisme, sense clarificar la il·legitimitat del cop d’Estat. - Ara s’explica més clarament que el règim legítim era la República, enderrocada pel cop militar, i després ve el franquisme.
1.7. Mitjans de comunicació durant la Transició
- Es planteja la responsabilitat dels mitjans en la visió edulcorada de la Transició.
- Recordatori del context:
- Els grans mitjans provenien del mateix entramat franquista. - No hi havia plena llibertat d’expressió; es treballava sota censura o autocensura.
- Exemples:
- La Vanguardia va trigar dos dies a editorialitzar, i ho fa sobre la jura del rei, no sobre la mort de Franco. - Fins a la Constitució de 1978 no es reconeixen formalment la llibertat d’expressió i d’informació. - RNE tenia el parte oficial, i la resta de mitjans informaven «entre línies».
- Margarit recorda:
- Concerts de 1976 (Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra…) com espais de protesta. - L’11 de setembre de 1976 a Sant Boi com a manifestació clau anterior al famós 1977. - Diaris com Diario 16 o Tiempo com a mitjans que anaven fent forats a la censura.
- Conclusió:
- Els mitjans van actuar «malament» en termes de transparència i denúncia, però el context de por i control explica en part aquestes mancances.
1.8. Democràcia, populismes i poder judicial
- Margarit defensa que:
«Com es perfecciona la democràcia és amb més democràcia.»
- Critica:
- El poder judicial com a hereu del franquisme (Tribunal d’Ordre Públic → Audiència Nacional). - La manca de depuració durant la Transició de jutges, Guàrdia Civil i altres estructures. - Casos recents (procés català, Fiscal General de l’Estat) com a mostra de continuïtat de mentalitats autoritàries.
- Es vincula la discussió amb la dimissió del fiscal general i la sentència d’inhabilitació, que tornen a exhibir el pes d’aquest poder judicial polititzat.
2. Intel·ligència artificial a l’administració catalana
2.1. Registre d’IA de la Generalitat
- La Generalitat activa un registre públic d’intel·ligència artificial que detalla:
- Tots els sistemes i algoritmes d’IA que fa servir l’administració catalana. - És accessible a través del web: www.registreia.administraciodigital.gencat.cat
- El govern ho presenta com un pas cap a la transparència i l’ètica tecnològica i ho integra en l’estratègia de reforma i digitalització de l’administració.
«És un salt endavant que ens situa en la vanguarda del que ha de ser la transparència i l'explicabilitat dels algoritmes que s'utilitzen a l'administració de la Generalitat.» (Albert Tort)
2.2. Sistemes d’IA registrats (exemples)
De moment, el registre inclou 31 sistemes, amb fitxes que n’expliquen funcionament, impacte i estat. Alguns exemples:
- Càmeres intel·ligents del Servei Català de Trànsit:
- Detecten si el conductor porta el cinturó de seguretat, si es passa un semàfor en vermell, etc.
- Motor de gestió d’ajuts:
- Agilitza la tramitació d’ajudes per a cotxes elèctrics i plaques solars.
- Anonimitzador de documents:
- Eina que esborra o transforma dades personals perquè no siguin identificables, protegint la privacitat.
- Bot de conversa del Consorci AOC:
- Atén consultes ciutadanes sobre serveis digitals de l’administració.
- Generador de resums en llenguatge planer:
- Simplifica el llenguatge jurídic del Portal Jurídic perquè sigui entenible per a tothom.
- Predictor de volum de trucades al 112:
- Anticipa el volum de trucades d’emergència en funció de dades històriques, per planificar recursos.
2.3. Transparència i accessibilitat de la informació
Xavi Ribas destaca:
- El registre no només ofereix fitxes divulgatives, sinó també un full d’Excel amb dades més tècniques i administratives:
- Data de posada en marxa - Responsable del sistema - Tipus de dades tractades, etc.
- Aquest doble nivell d’informació permet:
- Transparència per a la ciutadania (fitxes clares i entenedores). - Accés detallat per a investigadors, periodistes o tècnics (base de dades completa).
2.4. Riscos, biaixos i supervisió humana
Es debat sobre riscos i beneficis de l’ús d’IA a l’administració:
- Exemples de riscos percebuts per la ciutadania:
- «Una màquina decidirà si tinc dret a una subvenció?» - «Una IA decidirà si un pres té permís penitenciari?»
- Cas concret comentat: sistema que avalua permisos de presos:
- L’IA processa dades i emeteix un informe. - La decisió final recau en una comissió humana. - Aquest seria el bon ús: l’IA com a eina de suport, no com a decisor final.
- Distinció clau:
- Algoritme determinista: si entra A, sempre surt B. - IA generativa: pot donar respostes diferents a la mateixa entrada (A → B, o A → C), amb marge d’error i biaix.
- Es remarca que:
- Les IA poden tenir biaixos perquè aprenen de dades humanes. - Per això, sempre ha d’haver-hi supervisió humana, especialment en usos d’alt risc (seguretat, decisions vitals, etc.).
2.5. Beneficis pràctics per a l’administració i la ciutadania
- Agilització de tasques mecàniques:
- Transcripcions, traduccions, tractament massiu de dades… - Allibera temps de professionals per a tasques de més valor.
- Exemple personal de David Burillo:
- En el seu TFG va fer unes 30 entrevistes d’una hora. - Les primeres les va transcriure i resumir manualment (hores de feina). - Després va fer servir xat GPT per fer transcripcions i resums en mitja hora, optimitzant el temps.
«Era una feina mecànica que no calia que la fes jo, i em treia molt de temps que podia utilitzar en una altra cosa.»
- Possibles usos útils a l’administració:
- Consultar expedients complexos de manera instantània. - Traduir i adaptar informació a llenguatge planer i a altres idiomes. - Fer més accessible i ràpida la resposta a la ciutadania.
2.6. Desconfiança, responsabilitat política i cultura digital
- Jordi Margarit confessa que no ha utilitzat mai eines com xat GPT i es reconeix «bitxo raro» digital.
- Dubte existent: «No sé de qui fiar-me més, de la màquina o de la persona»:
- Persones: poden estar condicionades per interessos, prejudicis, pressions polítiques. - IA: fredor numèrica, però entrenada amb dades que poden contenir també prejudicis humans.
- Es planteja si la Generalitat, en explicar que determinades gestions són fetes amb IA, també vol desplaçar responsabilitats:
«No ens emprenyeu a nosaltres, la culpa és de la màquina.»
- Tot i la cautela, es valora positivament:
- El registre públic d’IA i l’avís previ a la ciutadania sobre on i com s’usa. - L’objectiu de fer més àgils certs tràmits sense renunciar a la intervenció humana final.
3. Periodisme, Gaza i dret a la informació
3.1. Manifest d’organitzacions periodístiques sobre Gaza
- Una cinquantena d’organitzacions periodístiques (comitès d’empresa, consells professionals, associacions, sindicats i mitjans) presenten un manifest per:
- Denunciar que, des de l’octubre de 2023, l’exèrcit israelià ha assassinat més de 250 professionals a Palestina en atacs deliberats.
- Reclamar:
- Garantir la seguretat i els drets laborals dels professionals que informen des de Gaza i Cisjordània. - Obrir l’accés sense restriccions de la premsa internacional a Gaza. - Que la UE i els governs defensin activament el dret a la informació i la llibertat de premsa. - Que els mitjans condemnin l’assassinat sistemàtic de periodistes, considerant-lo un atac a la democràcia.
- Testimoni central: Yoma El Sayet, corresponsal d’Al Jazeera a Gaza, ara refugiada a Egipte per les amenaces i atacs.
3.2. Valor de la vida dels periodistes vs. civils
- Belén Tierno destaca una qüestió ètica delicada:
No es tracta de dir que la vida d’un periodista val més que la d’un civil. Però matar periodistes té una dimensió addicional: és un atac directe al dret col·lectiu a ser informats.
- Sense periodistes a Gaza:
- La magnitud del genocidi i l’extermini seria molt menys visible. - La sensibilització global i la pressió internacional serien molt més febles.
3.3. Xifres i comparacions històriques
- Margarit assenyala que el nombre de periodistes morts a Gaza:
Supera la suma de periodistes morts a la Segona Guerra Mundial i a la Guerra del Vietnam.
- Segons dades citades durant la tertúlia (Viquipèdia):
- Ja s’arriba a 288 periodistes morts fins a finals d’octubre de 2025.
- La intencionalitat dels atacs:
- Es parla d’atacs on:
- Es bombardeja un lloc amb periodistes.
- S’ataca de nou quan els equips de rescat hi arriben.
- Això evidencia una estratègia deliberada d’eliminar testimonis.
3.4. Guerra, convencions i barbàrie
- Es critica la paradoxa de la Convenció de Ginebra:
«Anem a matar-nos, però civilitzadament.»
- Es denuncia que a Gaza es vulneren sistemàticament:
- Hospitals - Zones civils - Periodistes clarament identificats amb casc press
- Es qualifica el que passa a Gaza com un genocidi en tota regla, una «barbàrie» i un extermini.
- David Burillo subratlla la gravetat moral:
És horrorós que encara hi hagi partits aquí que defensin l’altre bàndol com si fos defensable.
3.5. Funció social del periodisme en conflictes
- Sense periodistes, la humanitat no veuria imatges com:
- La famosa fotografia de la nena vietnamita cremada amb napalm corrent nua. - Escenes de destrucció i víctimes civils a Gaza.
- Aquestes imatges:
- Humanitzen el conflicte. - Generen consciència global i mobilització social.
- Per això, diu Margarit:
«Per això els maten, per això ens maten als periodistes.»
- Es reivindica que, en qualsevol negociació o acord internacional, s’hauria de garantir explícitament:
- Protecció de periodistes en zones de guerra. - Respecte als símbols com el casc amb la paraula press.
3.6. Periodistes espanyols morts i el cas José Couso
- Es recorda que 8 periodistes espanyols han mort en conflictes armats.
- Es destaca especialment el cas de José Couso a l’Hotel Palestina (Bagdad):
- Espai on, suposadament, només hi havia premsa. - L’atac es percep com premeditat contra la premsa. - Marca un punt d’inflexió en la percepció del risc deliberat als periodistes.
3.7. Atacs a periodistes en el context català
- Es recorda que durant el procés català (especialment l’1 d’octubre de 2017):
- Diversos periodistes van rebre porres i empentes tot i anar identificats com a premsa. - Es cremaven contenidors i es repetia el lema «por ellos», que també incloïa els periodistes en el pack de l’«enemich».
- Això demostra que la vulneració de la llibertat de premsa no és només un problema llunyà, sinó també proper.
4. Fiscal general de l’Estat i poder judicial
4.1. Dimissió del fiscal general
- Poc abans d’acabar el programa, es comenta la notícia:
- El fiscal general de l’Estat presenta finalment la seva dimissió. - Informació avançada per RAC1. - El cap de setmana s’havia dit que no dimitiria, però tot indica que ha estat forçat.
- Context:
- L’Audiència Nacional dicta una sentència amb dos anys i mig d’inhabilitació. - Hi ha vots particulars de dos magistrats que no comparteixen la decisió. - Tornen a sortir noms coneguts com Marchena o Maza/Mela, vinculats també als judicis del procés.
4.2. Crítica estructural al poder judicial
- Es remarca que:
- Amb 50 anys de democràcia, el poder judicial continua fortament marcat per l’herència franquista. - Durant la Transició no es va tocar realment ni el poder judicial ni la Guàrdia Civil.
- Es constata una «llibertat vigilada»:
- Llibertat d’expressió i informació formals, però constantment qüestionades per decisions judicials. - El cas del fiscal general evidencia davant tot l’Estat el que a Catalunya ja es coneixia arran de l’1-O.
- Es comenta en to irònic que Pedro Sánchez diu que busca successor:
- Probable rebuig intern a ocupar un càrrec tan exposat. - L’actual tinent fiscal del Suprem, Mari Àngels Sánchez Conde, assumeix provisionalment les funcions.
5. Tancament de la tertúlia
- Es recorda que l’espai és la tertúlia de periodistes de Ràdio Rubí amb:
- Belén Tierno (presentadora) - Jordi Margarit - Xavi Ribas - David Burillo
- Es fa menció a l’absència de l’Estela (en roda de premsa) i es preveu la seva participació la setmana següent.
- El programa acaba amb una sensació clara de fil conductor:
- Memòria democràtica (refugi, franquisme, educació) - Ús responsable de la tecnologia i transparència (IA) - Defensa radical del dret a la informació (Gaza, periodistes, poder judicial)
L’eix de fons és la necessitat de més democràcia, més memòria i més transparència per enfortir drets i llibertats en el present.