La Tertúlia de Rubí al dia
Tertúlia amb representants de la vida social i cultural de Rubí. De dilluns a divendres, de 10 a 11 h.
Subscriu-te
#1108 - Violència masclista i política local a Rubí
S’inicia la tertúlia de "Rubí al dia" amb Belén Tierno. Es presenten els participants (Gerard Moreno, Sole Expositor, Martí Pujol i Ània García) i s’anuncia l’estructura del programa: primera part dedicada al **25N i la violència masclista**; segona part, al **ple municipal de novembre**. També es recorda el telèfon per a la participació dels oients.
Es presenten les dades del Partit Judicial de Rubí: **235 denúncies** per violència masclista entre gener i juny, un **11% més** que l’any anterior, però amb la **ràtio més baixa del Vallès Occidental**. Es detallen les xifres per trimestre, la ràtio per 10.000 dones i l’elevat percentatge de **sentències condemnatòries** (una de cada quatre denúncies, la proporció més alta de la comarca). També es comenten les ordres de protecció concedides i denegades.
Es donen veu a entitats com **Elia Dones** i **Fundació Surt**, que denuncien **manca de recursos públics**, serveis precaritzats i **llistes d’espera llargues** per a l’atenció a dones víctimes. Irene Milena (Elia Dones) critica el funcionament dels **jutjats**, on persisteixen **estereotips**, preguntes incòmodes i processos orientats a resoldre ràpid, més que a escoltar les víctimes, generant **violència revictimitzant**.
S’afegeix el context català (més de **10.000 dones ateses** als serveis especialitzats) i es remarca que les denúncies judicials són només una part dels casos. Es comenta que **només un 30%** de la violència masclista es denuncia, la qual cosa implica un **70% de casos no registrats**. Es planteja començar el debat en clau positiva (avenços en lleis i sensibilització) i es pregunta què falta per fer bé.
El debat s’endinsa en les causes per les quals molts casos **no es denuncien**: por a l’agressor, dependència econòmica, pressió social. Martí Pujol qualifica de "barbaritat" les 235 denúncies, recordant que moltes altres no arriben mai als jutjats. S’explica un cas concret d’una dona maltractada que **refusa denunciar** malgrat les visites reiterades de la policia, il·lustrant la complexitat del procés de denúncia i la necessitat d’un **acompanyament llarg**.
Es parla de formes de **violència més subtils** que no arriben a denúncia però que generen patiment i requereixen **serveis de suport i recuperació** per a les dones. Es destaca que l’augment de sensibilització fa que hi hagi més denúncies perquè la gent identifica millor què és acceptable i què no en una relació. Tot i que les dades situen Rubí relativament bé, es remarca que **no es pot celebrar** mentre persisteixi el problema.
Es concreta que només **un 30% dels casos** es denuncien, cosa que multiplica per tres la dimensió real de la violència. Es compara amb fa 50 anys, quan pràcticament **no es denunciava**. Sole opina que moltes dones avui denuncien, però considera que **les joves** no estan prou sensibilitzades: veuen com a "afecte" o "gelosia amorosa" comportaments de **control de mòbil i xarxes** que són, en realitat, **maltractament psicològic**. Es citen dades de jornades a l’ONCE: 4 de cada 10 noies joves pateixen acoso psicològic a través de xarxes i mòbils.
Ània Garcia exposa que la violència masclista en les relacions de parella es recolza en una **estructura general de violència i desigualtat** cap a les dones, tant a l’esfera privada com a la pública. Es reconeix que hi ha més sensibilització (sabem què és un comentari masclista o discriminatori), però això no significa que les actituds privades hagin canviat. Es posa com a exemple un cas judicial recent a França per demostrar que, fins i tot en països avançats, persisteixen **violències sexoafectives greus** que passen relativament desapercebudes.
Es qüestiona si les **campanyes institucionals** (8M, 25N) transformen realment l’actitud de fons o només generen **correcció política superficial**. Es comenta que hi ha formacions polítiques que han **criminalitzat i atacat el feminisme**, afectant la percepció que en tenen molts nois joves. També s’assenyala que part de la joventut no coneix prou la història recent (dictadura, evolució de drets), cosa que dificulta entendre el **valor de les conquestes feministes**.
Es compara la lluita contra la violència masclista amb altres problemes socials (com els accidents de trànsit), on sí s’han aconseguit reduccions notables. Aquí, en canvi, es fa difícil trobar l’estratègia efectiva perquè hi ha **privilegis masculins** que molts homes perceben com a "drets adquirits" i resisteixen perdre. Es destaca el paper de les **xarxes socials** i les referències culturals en la configuració dels valors juvenils. Tot i tot, Ània manté una actitud **moderadament optimista**: creu que, a la llarga, hi haurà canvis positius en la manera d’entendre el masclisme i la violència.
Belén explica una anècdota sobre buscar pantalons per al seu fill i comprovar que a la secció de dones hi ha talles molt menors (fins a 32), cosa que el fill qualifica de "dictadura" per a les dones. Això serveix per denunciar la **pressió estètica extrema** sobre el cos femení. Es debat com els joves construeixen el seu model d’amor i relació sobretot a partir de **xarxes socials, sèries i influencers**, sovint amb referents **tòxics**. Es parla d’algoritmes: el primer contingut que veu un jove no el tria, i aquest contingut es va **retroalimentant**, la qual cosa dificulta exposar-se a models alternatius. Es reivindica també el valor de tenir **menys pantalles i més espai de socialització real**.
Es contrasta la joventut actual amb la de dècades passades: abans hi havia menys informació però també molta **ignorància** sobre la violència i menys recursos per denunciar. Ara hi ha més dades, més referents i més canals, però també **nous riscos** (xarxes, desinformació, bombolla de contingut). Ània subratlla que la violència estructural té una forta dimensió **econòmica i de cures**: les dones continuen sent, majoritàriament, les que redueixen jornada o deixen la feina per cuidar, cosa que les fa **més vulnerables** i dependents de la parella. Es relaciona la possibilitat d’abandonar una relació violenta amb tenir o no **independència econòmica**.
Es reflexiona sobre com, fins i tot en parelles que es perceben com a igualitàries, hi ha **micromasclismes** quotidians i desigualtats subtils. Es reconeix que moltes dones també reprodueixen rols masclistes per la **socialització rebuda**. Es destaca que el canvi és difícil per a generacions educades en contextos més autoritaris, però es confia que les noves generacions **vagin trencant** aquestes dinàmiques. Es conclou que els problemes estructurals requereixen **dècades** de transformacions i que cal combinar **pedagogia**, canvis materials (feina, salaris, serveis) i **referents alternatius**.
La tertúlia canvia de tema i passa al **ple municipal de novembre**. Es destaca la cessió de l’antiga oficina de la Caixa a l’Avinguda Barcelona per ubicar-hi una **oficina d’Afers Socials i Famílies** de la Generalitat, fet que es veu com una novetat important a la ciutat. També es parla de la **regulació del preu públic de les fotolineres** i d’una **declaració institucional contra el franquisme** a proposta d’En Comú Podem. Es mencionen diverses mocions dels grups PP, ERC, Alternativa Popular/AUP i En Comú Podem.
S’explica la moció del **Partit Popular**, que proposa crear una **comissió especial de seguiment de grans projectes de ciutat** per garantir transparència, supervisió i fiscalització. Es posa com a exemple negatiu el **casino de la plaça Catalunya**, una obra llarga, amb retards i sobrecostos, que segons el PP ha erosionat la confiança ciutadana. Es recull una declaració de Juan José Giner (PP) criticant la manca de previsió i transparència i exigint més rigor en projectes patrimonials d’aquesta magnitud.
Es debat la proposta del PP. El Martí planteja dubtes sobre **qui integraria la comissió** (només polítics o també ciutadania i entitats?). Defensen que, en teoria, el **ple municipal** ja és l’òrgan que garanteix la transparència, perquè totes les modificacions de projecte i de crèdit hi passen i la informació hi és pública. L’Ània remarca que els grups polítics tenen accés a tota la documentació i que, si no estan informats, és perquè **no l’han consultat**. Es comenta que els retards del casino responen també a **runes arqueològiques, pandèmia i guerra d’Ucraïna**, factors que han encarit i alentit les obres.
Es discuteix si la informació sobre grans projectes arriba realment a la ciutadania. L’Ània indica que hi ha **notes de premsa i documents públics**, però Sole i altres tertulians remarquen que els veïns sovint **no tenen clar** què passa amb obres com el casino. Sole defensa la utilitat d’una **comissió amb ciutadans i entitats**, perquè el ple és percebut com un espai llunyà i poc accessible. Es recorda que els plens es poden seguir online, però s’admet que **molta gent no els mira** i que la informació no sempre és fàcil de trobar ni d’entendre.
Es fa autocrítica sobre la **manca de cultura participativa** i la **desafecció política**. Ània considera que l’administració no ha aconseguit ser un **aliat** de la ciutadania i que molts processos participatius tenen poca resposta. Alhora, molts ciutadans es preocupen sobretot pel **resultat visible** (carrers, places, neteja) més que pels processos de decisió. Es recorda que abans hi havia la revista **“La Ciutat”** que arribava a totes les llars i que era molt valorada com a instrument informatiu, especialment per la gent gran. Es constata que avui la comunicació passa molt per **web, xarxes i formats digitals**, que no tothom domina o rep.
Ània apunta que vivim en una societat **sobresaturada d’informació**, i que és impossible que la ciutadania pugui seguir tots els inputs que rep. Molta gent, després de jornades de feina llargues, prefereix **desconnectar** consumint contingut lleuger (receptes, vídeos d’animals) en comptes de llegir notícies sobre pressupostos municipals. Es reafirma la necessitat que l’administració faci els esforços de **transparència i accessibilitat**, però sense esperar que tota la població estigui constantment al dia de la informació institucional. La Sole, a més, denuncia que alguns documents del web municipal **no són accessibles** per a persones amb discapacitat visual, vulnerant el dret d’accés a la informació.
Es presenten dues mocions d’**Esquerra Republicana**: una per avançar cap a una **mobilitat plenament accessible i inclusiva** als espais urbans i naturals; l’altra per garantir la **gratuïtat del menjador escolar i de les extraescolars**. Montse Soler destaca que molts camins naturals a Rubí tenen **pendents pronunciats, paviments irregulars i manca de punts adaptats**, i que no tothom pot accedir a l’entorn natural de la ciutat. Proposa senyalitzar **rutes inclusives** i fer actuacions senzilles i de baixa inversió per millorar l’accessibilitat. La Sole celebra la iniciativa, però qüestiona **què passa amb totes les mocions aprovades** i si realment s’acaben aplicant.
S’obre un debat sobre el **destí real de les mocions**. Martí denuncia que moltes són meres **declaracions simbòliques** que queden bé de cara a la galeria, però no es tradueixen en accions. L’Ània explica que, a nivell intern, hi ha **sistemes de seguiment** i indicadors sobre l’estat d’execució, però recorda que les mocions, legalment, **no poden comprometre directament despesa**: han de ser declaracions de voluntat. Per tal que tinguin efecte, cal que després s’incorporin als **pressupostos municipals** i a la planificació dels serveis. Es reconeix que això pot resultar **enganyós** per al ciutadà, que sovint confon l’aprovació d’una moció amb l’execució immediata d’allò que proposa.
S’apunta que, a banda de les mocions, hi ha altres formes d’arribar a **acords de govern** (pactes bilaterals, compromisos escrits entre grups). Es critica que el sistema afavoreix les **fotos i el relat polític** per sobre del treball de fons. En els últims minuts es mencionen les mocions de l’**AUP** (habitatge i C-1413) i la negociació amb **En Comú Podem** per presentar una moció conjunta, fet que es posa com a exemple positiu de **diàleg i coordinació** entre grups. El programa es tanca amb la despedida dels tertulians i la promesa de retrobar-se la setmana següent.
Resum general del podcast
La tertúlia se centra en dos grans blocs:
-
1
Violència masclista i 25N a Rubí
- 2 Ple municipal de novembre i política local
Al llarg de la conversa, les tertulianes i tertulians combinen dades, experiències personals, anàlisi estructural i crítica política. El to oscil·la entre la preocupació i un cert optimisme moderat sobre els avenços socials.
1. Violència masclista i 25N
1.1. Dades del Partit Judicial de Rubí
- 235 denúncies per violència masclista entre gener i juny (Rubí, Sant Cugat i Castellbisbal), 11% més que l’any anterior.
- És la ràtio més baixa del Vallès Occidental i per sota de la mitjana catalana i estatal.
- Dades per trimestres:
- 129 denúncies (gener-març), rècord històric en un trimestre. - 106 denúncies (abril-juny).
- Ràtio: 10,8 denúncies per cada 10.000 dones, inferior a Cerdanyola (14), Sabadell (15,6) i Terrassa (17,6).
- Al segon trimestre, totes les 106 denúncies són per lesions i maltractaments.
- Ordres de protecció (abril-juny):
- 4 atorgades - 2 denegades
- Gairebé 1 de cada 4 denúncies acaba en sentència condemnatòria, la proporció més alta de la comarca.
Idea clau: Hi ha menys denúncies que en altres partits judicials, però més condemnes.
També s’aporta el context català: 10.175 dones ateses pels serveis d’intervenció especialitzada entre gener i setembre, recordant que aquestes 235 denúncies són només les que arriben als jutjats.
1.2. El gran infraregistrament: la majoria de casos no es denuncien
- Es calcula que només un 30% dels casos de violència masclista es denuncien.
- Per tant, les xifres oficials només reflecteixen una part del problema.
- Es comenten motius de no-denúncia:
- Por a represàlies. - Dependència econòmica. - Dependència emocional, fills, entorn social.
"Hi ha molts casos que no es denuncien per por, per motius econòmics i d’altres."
Es relata un cas concret: una dona maltractada que no denuncia quan arriba la policia, malgrat els avisos veïnals. Això serveix per il·lustrar:
- La necessitat de procés llarg d’acompanyament.
- Que no totes les situacions arriben al jutjat, però sí requereixen suport i serveis especialitzats.
1.3. Crítica al sistema judicial i la revictimització
Es recullen les denúncies d’entitats com Elia Dones i Fundació Surt:
- Manca de recursos públics: serveis saturats, llistes d’espera llargues i precarització dels equips.
- Desigualtat territorial en el mapa de recursos i necessitat de millorar serveis existents.
La intervenció d’Irene Milena (Elia Dones) és central:
"Els jutjats és un dels llocs on encara hi hauria més estereotips que continuen afectant a les dones i fan que elles pateixin molta violència revictimitzant."
Punts assenyalats:
- Preguntes incòmodes de part de jutgesses i jutges.
- Problemes de comunicació i manca d’un sistema adaptat a les necessitats de les víctimes.
- Procés judicial orientat a resoldre ràpid més que a escoltar i entendre les dones.
"Són processos on ens trobem amb molta violència masclista, amb molta violència revictimitzant."
1.4. Hem avançat o no? Sensibilització vs realitat
La tertúlia debat si realment s’ha avançat en la lluita contra la violència masclista.
Aspectes positius reconeguts:
- Major sensibilització social respecte fa dècades.
- Lleis i campanyes institucionals (8M, 25N) amb molta presència als mitjans.
- Més consciència sobre què és acceptable en una relació i què és violència o control.
Però també es remarquen límits i contradiccions:
- L’augment de denúncies pot reflectir més conscienciació, no necessàriament més casos.
- Molts comportaments abans considerats “normals” ara es reconeixen com a violència psicològica o controladora.
- Tot i l’avenç a l’esfera pública (què es pot dir, acudits, comentaris), la estructura de poder masclista persisteix a l’esfera privada.
"Ara sabem què és un comentari masclista, però això no vol dir que hàgim abandonat l’estructura que el sosté."
Es posa l’exemple de casos mediàtics europeus (com el de J. Polanski/Joseph Pelicó, citat confusament) per il·lustrar que, fins i tot en països considerats avançats, la violència sexoafectiva continua molt present.
Conclusió compartida: Sí que hi ha avenços, però molt parcials i lents; les estructures de desigualtat i privilegi masculí es resisteixen a canviar.
1.5. Joventut, xarxes socials i nous formats de violència
Un bloc important es dedica a les relacions entre joves i l’impacte de les xarxes socials.
Diagnòstic sobre la joventut:
- Es percep que molta gent jove no està realment sensibilitzada, sobretot en la pràctica de parella.
- Es dona com a exemple:
- Control de mòbil i xarxes socials presentat com a “afecte” o “amor”, quan és control i maltractament psicològic. - Jornades i estudis que indiquen que 4 de cada 10 noies joves pateixen acoso psicològic a través de xarxes i mòbils.
"De cada 10 noies joves, 4 pateixen acoso psicològic relacionat amb xarxes i mòbils."
Rol de les xarxes socials i els algoritmes:
- Els i les joves inicien les seves relacions amb poques experiències prèvies i molt condicionats per:
- Influencers - Sèries i pel·lícules (incloent-hi sèries que romantitzen l’assetjament). - Models de parella tòxics però idealitzats.
- Els algoritmes fan que el primer tipus de contingut que et surt es vagi retroalimentant; al principi l’usuari no tria conscientment el que veu.
- Tot i la major diversitat de referents actuals, el que monopolitza la tendència sol provenir d’un determinat sector ideològic i comercial.
Hi ha un debat generacional: alguns defensen que abans “es vivia millor” amb menys informació, d’altres remarquen que això sovint era ignorància de la violència que es patia, no una vida millor.
1.6. Influència de discursos polítics i culturals
Es vincula la realitat actual amb:
- Moviments polítics reaccionaris que han criminalitzat el feminisme i han erosionat el seu prestigi entre part de la joventut.
- Desconnexió històrica dels joves (no coneixen ben bé el franquisme, dictadura, lluites feministes anteriors).
- Referents culturals que continuen transmetent rols de gènere desiguals (estètica, cossos, relacions tòxiques idealitzades).
Exemple significatiu:
- Anècdota sobre comprar pantalons: talla 36 mínima a home i 32 a dona. El fill defineix això com una “dictadura per a les dones”.
- Es denuncia com aquesta pressió estètica extrema construeix un imaginari col·lectiu que col·loca les dones en un model corporal irreal i opressiu.
1.7. Violència estructural: economia, cura i desigualtat de rols
L’Ània insisteix en una lectura estructural i interseccional:
- La violència de parella s’insereix en una estructura general de violència cap a les dones, present:
- A casa. - A la feina. - A les institucions (sistema judicial, sanitari, partits polítics).
- El capitalisme i el model econòmic reforcen la vulnerabilitat de moltes dones:
- Major probabilitat de reduir jornada, fer mitja jornada o deixar la feina per cures. - Bretxa salarial i menys estabilitat econòmica. - Això dificulta trencar la relació amb l’agressor: hi ha dones que literalment no es poden permetre denunciar i marxar.
"Les condicions materials de vida són clau per poder escollir no patir violència."
També s’apunta que:
- Celebren els avenços (més dones amb autonomia econòmica, augment de divorcis i separacions com a senyal d’empoderament).
- Però recorden que això no és encara majoritari a tots els sectors socials ni territoris.
1.8. Micromasclismes, educació i canvi generacional
Es posa èmfasi en els micromasclismes i la dificultat del canvi profund:
- Fins i tot en parelles que es perceben com a “igualitàries”, hi ha situacions subtils de desigualtat diària.
- Homes i dones reprodueixen rols masclistes, sovint de manera inconscient, per l’educació rebuda.
- Les generacions educades sota contextos autoritaris (p. ex. franquisme) arrosseguen esquemes que costa molt desaprendre, tot i la bona voluntat.
"Les pròpies dones tenim moltes actituds encara masclistes."
Hi ha, però, una esperança intergeneracional:
- Es confia que les noves generacions, malgrat els riscos de xarxes i discursos reaccionaris, vagin interioritzant valors més igualitaris.
- Es reconeix que el canvi és lent i generacional, no immediat.
2. Ple municipal de novembre i política local
Després d’un llarg bloc sobre violència masclista, la tertúlia passa a analitzar el ple municipal de novembre.
2.1. Temes destacats del ple
Principals punts a l’ordre del dia:
- Cessió de l’espai de l’antiga Caixa (Av. Barcelona) a la Generalitat per ubicar-hi una oficina d’Afers Socials i Famílies.
- Es remarca que seria la primera vegada que Rubí disposa d’aquesta oficina, present en altres municipis.
- Regulació del preu públic de les fotolineres (punts de recàrrega de vehicles elèctrics).
- Declaració institucional (a proposta d’En Comú Podem):
- En contra del franquisme. - En suport de les víctimes de la dictadura.
- Mocions de diversos grups:
- Partit Popular (PP). - Esquerra Republicana (ERC). - Alternativa Popular / Alternativa d’Unitat Popular (AUP). - En Comú Podem.
2.2. Moció del PP: comissió de seguiment de grans projectes
El PP proposa crear una comissió especial de seguiment de grans projectes de ciutat, amb l’objectiu que:
- Tota obra rellevant es faci amb criteris de transparència, supervisió i fiscalització.
- S’evitin casos de mala planificació, sobrecostos i retards.
Es posa com a exemple crític el casino de la plaça Catalunya:
- Obra molt retardada, amb sobrecostos i manca d’explicacions clares, segons el PP.
- S’explica que Vox no assistirà a la inauguració del 13 de desembre per les polèmiques al voltant de l’obra.
"Los continuos retrasos y sobrecostes y falta de explicaciones claras han erosionado la confianza también de los rubinenses... exige rigor, previsión y transparencia absoluta ante la improvisación y la opacidad."
Debat sobre la comissió i la transparència
Posicions dels tertulians:
- S’accepta que, en abstracte, una comissió pot semblar una bona idea, però es plantegen preguntes:
- Qui en formarà part? Només polítics o també entitats i ciutadania? - Quin abast real tindria?
- Es recorda que l’òrgan de control i transparència per excel·lència és ja el ple municipal, on:
- Han de passar totes les modificacions de projecte i de crèdit. - La informació és pública i retransmesa en línia.
- Argument de l’Ània i el Gerard:
- Si els grups polítics no coneixen els detalls, és perquè no han consultat la documentació. - Molts retards del casino tenen causes conegudes: troballes arqueològiques, Covid, guerra d’Ucraïna i encariment de materials.
- La Sole i el Martí destaquen els límits de la comunicació institucional:
- El ciutadà mitjà té la sensació que “no se sap res” del que passa amb les obres. - Caldria explicar millor els motius concrets dels retards, no només penjar documents tècnics.
"Potser no s’ha explicat prou bé per què el casino s’ha eternitzat."
Participació ciutadana i cultura política:
- Es subratlla que hi ha poca cultura participativa i molta desafecció política.
- La majoria de gent vol sobretot:
- Carrers nets. - Voreres en bon estat i accessibles. - Plaça ben urbanitzada, sense entrar en detalls de procediment.
- Es constata que:
- L’administració no ha aconseguit esdevenir un aliat de la ciutadania en la governança. - Molts processos participatius tenen poca resposta.
Es recorda l’experiència de:
- Pressupostos participatius (referència a Porto Alegre i a Rubí com a municipi pioner en el passat).
- La revista municipal “La Ciutat”, que abans arribava mensualment a totes les llars i funcionava com a canal d’informació directa, especialment valorat per la gent gran.
"Hi ha un problema doble: l’Ajuntament comunica poc i malament, i la ciutadania, en bona part, no vol ni pot seguir-ho tot."
2.3. Problemes d’accessibilitat de la informació
La Sole aporta una mirada clau: la informació municipal no sempre és accessible per a persones amb discapacitat visual.
- Alguns documents penjats al web municipal no són llegibles per les seves aplicacions d’accessibilitat.
- Això vulnera el dret a la transparència efectiva i accessible.
"No pot ser que jo vulgui accedir a la informació i no pugui per un problema visual; la llei d’accessibilitat obliga que tots els documents siguin llegibles."
L’Ània reconeix que:
- Cal garantir que tota la informació estigui en formats accessibles.
- Però alerta també de la sobresaturació informativa: rebem tants estímuls que és impossible processar-los tots, i molts ciutadans simplement desconnecten.
2.4. Mocions d’Esquerra Republicana (ERC)
ERC presenta dues mocions principals:
-
1
Mobilitat plenament accessible i inclusiva als espais urbans i naturals de Rubí.
- 2 Gratuïtat del menjador escolar i de les extraescolars.
2.4.1. Mobilitat accessible en espais urbans i naturals
Declaracions de Montse Soler (ERC):
- Hi ha camins i trams que:
- Tenen pendent pronunciada. - Presenten paviments irregulars. - No disposen de punts i espais adaptats.
- Això impedeix que persones amb diferents capacitats puguin accedir als espais naturals de Rubí.
- Reivindica que:
- Tothom hauria de poder gaudir de l’entorn natural. - Calen rutes inclusives senyalitzades. - Amb actuacions senzilles i poca inversió es podrien fer millores significatives.
"Totes les persones, amb les capacitats que tinguin, hauríem de poder accedir a aquests espais naturals."
La Sole apunta que:
- Per a una persona invident, anar sola a un parc natural és gairebé impossible.
- Esmenta solucions tecnològiques com Navilens (etiquetes que es poden llegir amb el mòbil per orientar-se).
- Aplaudeix la moció, però pregunta què passa amb les mocions aprovades:
"Totes aquestes mocions d’accessibilitat, on van? Realment s’executen?"
Això dona peu a un debat sobre el compliment real de les mocions.
2.4.2. Compliment de mocions: voluntat vs realitat
- El Martí denuncia que moltes mocions acaben sent “brindis al sol”:
- S’aproven perquè “queda bé votar a favor”, però després no s’apliquen o s’apliquen parcialment i lentament.
- L’Ània explica el funcionament intern:
- Hi ha sistemes de seguiment intern amb indicadors (no iniciada, iniciada, en execució, etc.). - Les mocions, legalment, no poden comprometre directament recursos econòmics; són declaracions d’intencions. - Per posar diners cal passar pels pressupostos municipals, amb un altre procediment.
"Les mocions són, per llei, declaracions de voluntat; no poden dir directament ‘posem 50.000 euros’ per una actuació."
- Es remarca el caràcter una mica enganyós per al ciutadà: veu una moció aprovada i pensa que s’executarà, però no sap que després cal:
- Incloure-la en pressupost. - Dotar-la de recursos humans i tècnics.
- Es proposa que caldria fiscalitzar millor el grau de compliment de les mocions i fer-ne retorns públics comprensibles.
2.5. Altres mocions i temes
Al final del programa, per manca de temps, només es poden esbossar altres mocions:
- Alternativa d’Unitat Popular (AUP):
- Una moció sobre habitatge. - Una altra sobre la C-1413 (carretera, previsiblement temes de mobilitat i seguretat viària).
- Es comenta que AUP i En Comú Podem estaven negociant presentar una moció conjunta, almenys pel que fa a la C-1413.
- L’Ània confirma que En Comú Podem havia registrat una moció en els mateixos termes i objectius que l’AUP, i que treballen per unificar-les.
"Veus? Un exemple del que dèiem: es poden seure a parlar i acordar una sola moció."
No hi ha temps per entrar en el detall de continguts d’aquestes mocions.
3. Idees clau i eixos temàtics principals
Eix 1 – Violència masclista i 25N
- Dades locals: Rubí té menys denúncies que la mitjana, però més condemnes proporcionales.
- Infraregistrament massiu: es calcula que el 70% dels casos no es denuncien.
- Sistema judicial revictimitzant: estereotips, preguntes incòmodes i processos pensats per tancar casos, no per acollir víctimes.
- Manca de recursos i desigualtat territorial en serveis d’atenció.
- Joventut i xarxes: noves formes de control i violència psicològica en relacions joves, alimentades per xarxes, influencers i algoritmes.
- Violència estructural: desigualtat econòmica, rols de cura, bretxa salarial i pressió estètica com a base de la vulnerabilitat.
- Canvi lent i generacional: avenços innegables però insuficients; els micromasclismes i els privilegis masculins persisteixen.
Eix 2 – Política municipal i governança local
- Noves infraestructures: arribada d’una oficina d’Afers Socials i Famílies; regulació de fotolineres.
- Memòria democràtica: declaració institucional contra el franquisme i en suport de les víctimes.
- Transparència i grans obres: debat al voltant del casino i la proposta del PP d’una comissió de seguiment.
- Participació ciutadana: es detecta manca de cultura participativa i desafecció, combinades amb una comunicació municipal millorable.
- Accessibilitat universal: moció d’ERC per fer espais urbans i naturals accessibles, especialment per a persones amb discapacitat.
- Compliment de mocions: es qüestiona que moltes quedin en paper mullat, ja que no comprometen directament recursos i depenen del cicle pressupostari.
4. Valor global del podcast
El programa ofereix:
- Una radiografia local molt completa de la violència masclista: dades, context judicial, testimonis d’entitats i experiències personals.
- Una anàlisi profundament estructural de la desigualtat de gènere, que connecta economia, educació, cultura i política.
- Una finestra a la dinàmica política municipal: com es prenen decisions, com es comunica (o no) i com es gestionen les mocions i grans projectes.
El format de tertúlia permet veure acords amplis (necessitat d’erradicar la violència, millorar l’accessibilitat, augmentar transparència) però també diferències en el diagnòstic i en les solucions (pes de les xarxes, responsabilitat política, paper de les mocions, etc.).