#1114 - Habitatge, pactes polítics i pressió als autònoms

Tema central de l’episodi

L’episodi gira al voltant de tres grans blocs:

• Crisi de l’habitatge i especulació (tant a Rubí com a escala estatal i europea)

• Debat polític i equilibri del govern de Sánchez amb Junts i altres socis, amb especial èmfasi en l’ús dels reials decrets

• Pressió burocràtica i fiscal sobre els autònoms (cas VeriFactu) i sensació de degradació democràtica

Al llarg de la tertúlia, s’hi afegeix també una reflexió sobre el paper de la banca, els fons voltor, la judicatura i els cossos policials en la política espanyola, i una crítica a com aquesta situació alimenta el creixement de l’extrema dreta.

1. Crisi de l’habitatge: especulació, parc públic i responsabilitats

1.1. El debat local a Rubí i el dret a l’habitatge

• Es recorda una moció aprovada al Ple de Rubí impulsada per Alternativa d’Unitat Popular (AUP) i En Comú Podem, que defensa que ja existeixen instruments legals per evitar que fons voltor i grans inversors especulin amb l’habitatge.

• El regidor Jordi Arnaiz insisteix que l’habitatge és un dret bàsic i no una mercaderia especulativa:

"La propietat no és absoluta, la propietat té una funció social"

• Es remarca que no tenir habitatge impacta directament en la cohesió social i obliga famílies a marxar a altres municipis, especialment afectant infants i joves.

• L’AUP introdueix una esmena per ampliar el dret de tanteig i retracte en tots els supòsits, seguint l’exemple de Barcelona, per reforçar la capacitat municipal de comprar habitatges abans que caiguin en mans d’inversors.

• Dada il·lustrativa: en portals com Fotocasa o Idealista, aproximadament un 10% dels pisos en venda a Rubí ja es publiciten com a producte per a inversors, clar símptoma de financiarització de l’habitatge.

1.2. Mirada europea: pisos buits i model de creixement

• La Comissió Europea anuncia recomanacions als estats per abordar el problema dels pisos buits en grans ciutats.

• El comissari europeu Jørgensen assenyala que moltes ciutats europees combinen forta demanda d’habitatge amb molts pisos buits destinats a especular o a segona residència.

• El vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, alerta que la crisi d’habitatge posa en dubte la sostenibilitat del model de creixement espanyol i reclama un pacte d’Estat per afrontar-la.

• Tot i això, rebutja regular els preus del lloguer perquè considera que no fomenta l’oferta, posant sobre la taula la tensió entre mercat lliure i regulació pública.

1.3. La mirada de l’arquitecte: origen del problema i models comparats

L’arquitecte Josep Milà (que l’endemà ofereix la conferència “La mirada de l’arquitecte al servei de la societat: on som i com hi hem arribat”) sintetitza així la situació:

• A Europa, molts països tenen entre un 20% i un 40% de parc d’habitatge social.

• A l’Estat espanyol, només al voltant d’un 2%: “arrencarem de sota terra”.

• Es remet a la frase franquista de l’arquitecte Arrese:

"Farem d’Espanya un país de propietaris, no de proletaris"

com a arrel ideològica d’un model basat en la propietat privada especulativa.

1.4. Habitatge protegit, lleis mal dissenyades i paper dels promotors

• Milà critica que la llei permeti que l’habitatge protegit passi al mercat lliure al cap d’uns anys:

- Això ha convertit el que havia de ser funció social en oportunitat especulativa. - Molts pisos de protecció oficial han acabat venuts amb grans plusvàlues pels seus primer propietaris.

• Defensa que:

- L’habitatge protegit pot ser privat, no cal que sigui sempre de titularitat pública. - L’important és que el règim de preus i condicions mantingui la funció social a llarg termini.

• Assenyala que els promotors privats van abandonar l’habitatge protegit quan ja no els sortien els números que volien, i que l’Estat i la Generalitat podrien haver compensat pèrdues per mantenir projectes socials clau (com les àrees residencials estratègiques de 2007–2010, 90.000 habitatges planificats que no es van fer).

• Diferència clau: no falta habitatge en general, falta habitatge assequible:

"Ells volen continuar construint per continuar tenint un producte de borsa. No és això el que hem de fer. Hem de fer habitatge assequible."

• Per Milà, l’arquitectura ha estat exclosa de les decisions estratègiques:

- Al Pacte Nacional de l’Habitatge (2007–2008) l’únic interlocutor real amb l’administració era el sector privat promotor. - Arquitectes, sociòlegs i altres experts no han estat escoltats.

1.5. Arquitectes, imatge pública i responsabilitat

• S’obre un debat sobre si els arquitectes han contribuït a l’especulació. Milà matisa:

"Han contribuït els arquitectes que han treballat per aquests senyors, que no té res a veure amb el conjunt d’arquitectes que pensen sobre l’habitatge."

• Assegura que:

- Els arquitectes que treballen per grans promotors són una minoria, encara que gestionen molts habitatges. - Molts professionals ho han fet per necessitat econòmica, amb contradicció ideològica. - L’arquitecte de carrer és avui un dels professionals més infravalorats, econòmicament i socialment. - Exemple: un venedor de pisos pot guanyar entre 3 i 5 vegades més que l’arquitecte del projecte.

1.6. Joves, demografia i necessitats reals

• Es discuteix la paradoxa: tanquen línies escolars per baixa natalitat, però alhora es parla de necessitat de més habitatge.

• Milà subratlla que:

- Espanya és dels països on els joves surten més tard de casa (als 34–35 anys o més). - El problema no és tant la falta de pisos físics, sinó la falta d’habitatge assequible per a noves llars.

• S’assenyala també l’efecte del turisme i els habitatges turístics:

- Distorsionen sobretot el mercat del lloguer. - Si es pot treure 50.000 € a l’any amb ús turístic, costa acceptar 15.000–20.000 € en lloguer residencial.

1.7. Bancs, rescat i fons voltor

• Es recorda el rescat bancari (uns 60.000 milions d’euros) i els milions d’habitatges que els bancs es van quedar.

• Milà i altres tertulians defensen que:

- Ja que el rescat es va pagar amb diners públics, els habitatges haurien d’haver passat a parc públic. - En lloc d’això, molts es van vendre a fons voltor. - Es considera que el rescat es va negociar malament: l’Estat hauria d’haver exigit la propietat dels actius immobiliaris a canvi dels diners.

2. Pactes de Sánchez amb Junts i governar a base de decrets

2.1. El “decret Junts”: contingut i límits

El Consell de Ministres aprova un reial decret-llei amb diverses mesures, algunes fruit dels acords amb Junts:

• Recuperació per Catalunya de la gestió directa de secretaris, interventors, tresorers i altres funcionaris locals (competència que va tenir entre 2007 i 2013). Es vol reduir la incertesa de destinació i facilitar la cobertura de places.

• Flexibilització de la despesa dels ens locals:

- Els ajuntaments podran utilitzar el superàvit de 2024 per fer inversions financerament sostenibles en: - abastament d’aigua - enllumenat públic - habitatge - recollida de residus - assistència social - projectes contra el canvi climàtic

• Queden fora d’aquest primer decret, tot i formar part de les demandes de Junts:

- Balances fiscals - Multireincidència delictiva - Impagament del lloguer - Ús del català a Europa - Amnistia i competes migratòries (aquestes últimes ja en vies diferents)

• Sánchez explica en dues entrevistes (una a Catalunya, una a RTVE) que:

- Estan treballant per publicar les balances fiscals, però hi ha discrepàncies metodològiques. - Alguns temes es tractaran en un segon decret i d’altres via proposicions de llei, com la de multireincidència promoguda per Junts.

2.2. La posició del govern: diàleg i minoria parlamentària

• La portaveu Pilar Alegría recorda que el PSOE governa en minoria i que han de “exprimir al màxim el diàleg” amb tots els socis.

"Som un govern progressista en minoria, perfectament conscient de la complexitat parlamentària. Això ens porta a exprimir al màxim la principal eina que tenim, que és el diàleg."

• La tertúlia subratlla el joc d’equilibris: el que es pacta amb Junts pot xocar amb ERC, PNB o Sumar, i el govern intenta navegar entre totes les demandes.

2.3. Crítica a governar a cop de decret

• Diverses veus de la taula mostren fatiga i rebuig davant l’abús dels reials decrets i, sobretot, dels decrets òmnibus (que acumulen mesures molt diverses en una sola norma):

"Quan sento la paraula decret, ja... Això està fent mal a la democràcia." "És una eina per a temes urgents, no per governar-ho tot dia sí dia també."

• Es denuncia que:

- El debat parlamentari es buida de contingut. - Es substitueix l’elaboració legislativa profunda per decisions ràpides i paquetitzades.

• Alguns recorden que tots els governs, també el PP de Rajoy, han abusat dels decrets, però es percep que cada cop se’n fa un ús més extensiu, cosa que degrada la qualitat democràtica.

• Es reconeix, tanmateix, que el reial decret és una eina legal i democràtica, però la crítica se centra en l’ús polític abusiu i no en l’eina en si.

2.4. Junts, amnistia i l’ombra d’una possible moció de censura

• Es valora la tensió entre Junts i el PSOE, amb avisos de Junts de trencar suports i amenaces velades d’aproximar-se al PP.

• A la tertúlia es veu poc versemblant que Junts faciliti una moció de censura liderada pel PP (possiblement amb Vox):

- En una moció de censura s’ha de proposar un president alternatiu, no només fer fora l’actual. - Seria contradictori amb la defensa de la llei d’amnistia i el retorn de Puigdemont, que PP i Vox volen derogar.

• Es coincideix que, malgrat el soroll retòric, hi ha límits estratègics evidents per a Junts.

3. Autònoms, VeriFactu i burocràcia ofegadora

3.1. Què és VeriFactu i per què es retarda

• El govern aprova també *ajornar un any l’obligatorietat del sistema VeriFactu, un sistema de facturació electrònica i control fiscal** per a empreses i autònoms.

• La patronal i molts col·lectius de treballadors per compte propi havien demanat aquest ajornament, argumentant que no estaven preparats per l’impacte tècnic i burocràtic.

3.2. Visió des de la base: cansament i desesperança

• A la tertúlia es descriu la situació dels autònoms com a “esgarrifosa”:

- S’acumulen noves obligacions, tràmits i controls. - Molts petits autònoms estan a punt de plegar. - Es té la sensació que es castiga sobretot qui intenta fer les coses bé, mentre que qui treballa completament en negre queda fora de qualsevol sistema de control.

• Es critica que aquestes mesures es facin:

- Sense informació clara ni acompanyament. - Sense una negociació real amb representants autònoms de base.

• Milà estableix un paral·lel amb el món de l’habitatge:

"Com amb l’habitatge, els interlocutors que negocien sovint no són representatius. I si algun autònom de debò ha proposat una altra manera de fer-ho, segurament no se l’han escoltat."

• Es denuncia que moltes reformes tenen un fort component de desconfiança sistemàtica envers els petits contribuents:

- Es legisla pensant en “el que fa trampes”, - Però s’acaba carregant burocràcia i costos sobre qui compleix.

3.3. Control vs progrés: una burocràcia que no redistribueix

• La sensació general és que moltes mesures són bàsicament de control, no de progrés:

- No milloren serveis ni condicions de vida, - Simplement faciliten la feina de la inspecció sense atacar les grans borses de frau.

• Es remarca que els grans casos de corrupció i diner negre no els protagonitzen precisament els autònoms petits, i que:

"Los sacos grandes i los sobres grans no anaven amunt i avall en mans d’autònoms."

• Es constata una creixent distància entre decisors i afectats reals, que s’expressa tant en l’àmbit fiscal com en el de l’habitatge.

4. Judicatura, filtracions i “sèrie política” permanent

4.1. Debat al Senat: filtracions i “poderes subterráneos”

• Al Senat, el ministre Bolaños interpel·la el PP després que un senador popular anunciï que aviat sortiran informacions comprometedores contra membres del PSOE.

• Bolaños pregunta qui filtra aquestes informacions al PP:

"¿Tiene el Partido Popular alguna información subterránea por parte de la UCO, de la Fiscalía, de la Judicatura, de la Policía Nacional? ¿Son ustedes beneficiarios de algún delito de revelación de secretos?"

• Es posa sobre la taula el pes de:

- La UCO (Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil), - La judicatura i - Altres cossos de l’Estat com a actors polítics de facto, a través de filtracions i maniobres.

4.2. La crítica de Junts al “deep state” i límits del PSOE

• Eduard Pujol (Junts) acusa el govern de “riure les gràcies” a la monarquia i als poders insurrectes de l’Estat (com el Suprem) tot i la llei d’amnistia.

• A la taula es matisa aquesta visió:

- Es recorda que el Suprem ha estat molt dur contra el govern, fins al punt de forçar la sortida de la Fiscalia General sense sentència ferma. - Es considera que Junts exagera retòricament i de vegades cau en formulacions “delirants”.

4.3. Sensació de “sèrie” i passivitat social

• Diversos tertulians comparteixen la sensació que la política espanyola s’assembla a una sèrie plena de trames, filtracions i girs de guió.

"La sensació del públic és que estem veient una pel·lícula i que hi som molt passius."

• Es lamenta que:

- No hi hagi una reacció ciutadana més contundent davant la degradació institucional. - Aquest clima beneficia sobretot l’extrema dreta, que creix sense gairebé moure un dit, aprofitant el desgast general.

5. Emergències, militars i discurs polític

5.1. La Dana a València i la presència militar al Vallès

• Es compara la llentitud en la resposta a la Dana a València (on hi va haver víctimes mortals) amb la rapidesa per desplegar militars i Guàrdia Civil al Vallès arran de problemes sanitaris i de fauna (senglars, pesta porcina, restriccions d’accés a zones naturals).

• Es plantegen preguntes sobre:

- Quins protocols cal seguir per demanar ajuda militar. - Si a València es va demanar tard o no es va demanar l’ajuda adequada.

• Es constata que al Vallès:

- Hi ha unitats militars i Guàrdia Civil controlant accessos a boscos. - L’objectiu és més controlar el comportament humà (inconscients que entren on no toca) que no pas els animals.

5.2. Economia, por i comunicació

• S’assenyala que les restriccions i alarmes sanitàries estan afectant el comerç local, especialment carnisseries i botigues d’embotits.

• Es tranquil·litza la població:

"Es pot menjar fuet i pernil."

• El problema no és tant el risc real sinó la por generada, que té efectes econòmics immediats.

6. Tancament: una política que sembla ficció però té efectes molt reals

L’episodi es tanca amb la sensació que la política s’ha convertit en una sèrie plena de trames, però on:

• La crisi d’habitatge continua sense solució estructural: parc públic insuficient, lleis mal dissenyades i un poder enorme dels promotors i del sector financer.

• Els autònoms i petits professionals carreguen amb una burocràcia creixent que no toca els grans focus de frau i corrupció.

• Els pactes de govern es gestionen a cop de reial decret, desdibuixant el debat parlamentari i alimentant el malestar democràtic.

• La judicatura, la policia i els òrgans de l’Estat profund tenen un paper polític central, sovint a través de filtracions i maniobres opaques.

Malgrat el to sovint irònic i la comparació constant amb una sèrie de televisió, el missatge de fons és molt seriós: caldria reorientar polítiques públiques, reforçar la funció social de l’habitatge, reduir la càrrega sobre els més febles i millorar la qualitat democràtica per evitar un deteriorament encara més gran i l’avenç de l’extrema dreta.