La Tertúlia de Rubí al dia
Tertúlia amb representants de la vida social i cultural de Rubí. De dilluns a divendres, de 10 a 11 h.
Subscriu-te
#1119 - Tràmits digitals, IA pública i crisi educativa
La conductora introdueix la tertúlia amb Isidre Rubió, Víctor Ramos i Conxita Jimeno. Es recorda la trajectòria radiofònica de l’Isidre i es presenta el menú del programa: nova web de la Generalitat (gencat.cat) amb IA per a tràmits, situació dels mestres i conflicte educatiu, i menció a la reobertura del Casino de Rubí. També s’anima els oients a participar per telèfon.
S’explica el funcionament de la nova web de la Generalitat: separació entre espai ciutadà i institucional, cercador amb intel·ligència artificial que genera resums i dirigeix als tràmits. Es detalla que la reforma implica passar d’un model fragmentat a un portal centralitzat, amb un cost de 4,7 M€ i un estalvi previst de 700.000 €/any. El conseller Albert Dalmau descriu el procés en dues fases (informació institucional ja activa i tràmits unificats al juny vinent) i vincula la reforma del portal a altres mesures d’atenció ciutadana (OAC, ampliació del 012, simplificació administrativa). La periodista comenta proves personals positives d’usabilitat i anima els oients a testar el sistema.
La tertúlia gira cap a les dificultats quotidianes per fer tràmits, tant online com presencials. L’Isidre critica el llenguatge opac de l’administració i posa l’exemple d’un tràmit encallat per un missatge ambigu ("esperem resposta"), que va resultar referir-se a la persona interessada. Es debat la paradoxa del certificat electrònic, que requereix desplaçar-se per obtenir una eina pensada per fer tràmits digitals. La Conxita remarca que, tot i que la digitalització facilita molt la vida a qui se’n sap sortir, existeix un col·lectiu ampli (especialment gent gran) exclòs per manca de competències digitals, i que cal seguir garantint atenció presencial. Es parla de la necessitat de desburocratitzar i s’esmenta que fins i tot s’han contractat experts post-jubilació per reduir la càrrega administrativa en educació. També es fa una reflexió sobre nòmines i factures de la llum com a exemples de documents inintel·ligibles per a molta gent.
S’analitza el paper de la IA i dels sistemes automàtics com a nous filtres d’atenció. El Víctor comenta que la barra d’IA és com la persona del mostrador, però virtual, i recorda l’estalvi econòmic derivat de reduir el nombre de subwebs al portal gencat. La conductora defensa que la reordenació no hauria de suposar acomiadaments, sinó una web més clara. Es critica la tendència general de moltes organitzacions (públiques i privades) a dificultar el contacte directe: hi ha múltiples filtres, telèfons robots que "no entenen" les respostes i webs que amaguen els contactes humans. Es comparteix el truc de dir "reclamació" als bots perquè aparegui una persona. Es posa l’exemple d’una comunitat de veïns amb un problema amb una companyia subministradora: és gairebé impossible parlar amb un operador, però si es tracta de contractar serveis, l’atenció és immediata. Això exemplifica com la tecnologia es posa al servei del negoci i no del servei públic.
Es comparen les transformacions digitals en l’administració amb el cas dels bancs. La conductora explica com els bancs han anat tancant finestretes i derivant la gent al caixer, generant problemes sobretot per a la gent gran. S’assenyala que ara tancar una oficina bancària es fa amb la lleugeresa de tancar una fruiteria, oblidant el component de servei públic. El Víctor defensa que, tot i que cal avançar cap a la digitalització, s’han de preveure suports per als qui no s’hi adapten. S’evoca la introducció de les pensions per caixer automàtic: es veia com un drama però la majoria va acabar adaptant-s’hi per interès propi. Després, el focus torna als tràmits concrets: multes de trànsit i gestions amb administracions. La Conxita explica experiències de multes gairebé fora de termini que només va resoldre gràcies a una bona atenció telefònica. El Víctor relata com ha hagut de peregrinar entre policia, oficines de la Generalitat i finalment acabar pagant una multa per QR al mòbil, amb sensació d’inseguretat tecnològica malgrat ser una persona jove i habituada. S’evidencia la paradoxa: **cobrar** (QR, datàfon, aplicacions) és fàcil i ràpid, però fer reclamacions o tràmits més complexos sovint és caòtic i poc intuïtiu. També es parla dels parquímetres i terminals de la Seguretat Social com a exemples de dispositius que posen en dificultats moltes persones. Malgrat tot, la Conxita defensa que, ben aplicada, la tecnologia estalvia hores i desplaçaments, però insisteix que la població exclosa encara és important.
Es vincula la digitalització accelerada a la pandèmia: en molts àmbits (formació, tràmits, salut) es va passar sobtadament del presencial a l’online. La Conxita reconeix que, en el seu sector educatiu, fer classes i seguiments online va evitar que molts alumnes quedessin desemparats, i que la tecnologia va ser clau per mantenir el contacte. Pel que fa a salut, es debat si la situació ha millorat. La Conxita considera que el sistema digital de CatSalut funciona força bé per a tràmits com enviar missatges a infermeres o metges i obtenir documentació hospitalària. No obstant això, s’assenyala el problema de fons: **manca de recursos humans** i **sobreburocratització** de les consultes, amb metges que passen bona part de la visita mirant la pantalla i omplint formularis. Es menciona una pilotatge en alguns CAP on el que diu el pacient i el metge es grava i transcriu automàticament, alliberant el professional d’haver d’escriure durant la visita. L’Isidre amplia la reflexió sobre la dependència tecnològica i els riscos associats: frau, enganys comercials, i la necessitat que la IA ajudi també a identificar i evitar estafes. Es remarca que estem en un entorn on es pressuposa que tothom té mòbil, internet i dispositius, però això no sempre és així, i tot plegat tampoc és barat.
S’introdueix el bloc educatiu explicant l’acció dels sindicats (CCOO, UGT, USTEC, CGT) tancats al Departament d’Educació per reclamar un complement únic de 473 € per a tot el personal laboral (integradores, educadors d’educació especial, netejadores, cuineres, etc.), extensiu al complement ja aconseguit per les educadores de llars d’infants i compatible amb l’equiparació salarial dels TEI. Eva Costa (USTEC) alerta que, si no s’aplica de forma generalitzada, s’està creant una bretxa salarial interna que divideix el col·lectiu. La tertúlia vol anar més enllà de la dimensió purament econòmica. Es recorda que la comunitat educativa també reclama reducció de ràtios, millora de recursos per aplicar el decret d’escola inclusiva i menys burocràcia. La Conxita, amb 40 anys de trajectòria i càrrecs de direcció, explica que la majoria de docents no es mouen només pels diners: el problema és la **impotència** i l’**esgotament**. El decret d’inclusió es considera bo en teoria, però s’ha implantat sense recursos, saturant aules amb alumnes amb necessitats molt diverses sense prou suport. Ella mateixa situa la situació actual com la pitjor de la seva carrera. Es parla de sous: un professor que comença ronda els 1.700 €, mentre que integradors i tècnics estan sobre els 1.200 € per 40 hores, sovint menys que en feines com caixeres de supermercat, malgrat assumptar responsabilitats molt delicades. La Conxita insisteix que aquests perfils són clau i ultracompro-mesos, sovint fent moltes més hores de les que els pertoquen. L’esgotament emocional i físic es fa evident en el to d’algunes representants sindicals, que parlen de no poder més i de sacrificar la pròpia salut.
Es detalla la magnitud del repte de l’escola inclusiva: s’esmenta una dada d’un 36% d’alumnat amb necessitats educatives especials (aprox. un de cada tres alumnes), cosa que implica aules amb una diversitat i complexitat enormes. A més, els diagnòstics sovint arriben tard (problemes detectats als 4–5 anys poden no tenir informe fins als 8–9) per saturació dels serveis, i l’ajuda que s’aconsegueix no sempre es materialitza en recursos efectius. La Conxita denuncia que també s’està **descuidant la formació del personal**: es posen docents davant d’aules o s’implementen mesures (universals, adicionals) sense prou formació ni acompanyament. El Víctor, que ha treballat de vetllador, exposa la seva experiència: va entrar com a substitut sense que se li exigís la formació específica ni se li facilités accés fàcil a cursos; ha hagut d’aprendre sobre la marxa, sovint gestionant casos greus (alumnes TEA o amb dificultats severes) des de les 9 del matí, fent de suport constant perquè l’alumne pugui participar mínimament a la vida escolar. Es debat el concepte d’escola inclusiva i es defensa que cal **realisme**: hi ha alumnes que poden ser atesos amb adaptacions dins de l’escola ordinària, però altres necessiten centres d’educació especial amb recursos i professionals específics. No es pot fer veure que tot es pot resoldre dins l’aula ordinària sense mitjans. Es critica durament el model de subcontractació dels vetlladors a través de l’empresa Samu, adjudicatària com a oferta més barata: vetlladors mal pagats, sovint sense nòmina formal, amb horaris fragmentats i desplaçaments poc racionals, cosa que genera una greu **precarietat** i fa difícil trobar i retenir aquests professionals quan més es necessiten.
L’Isidre sintetitza les capes del problema: desorganització administrativa (fins i tot en qüestions bàsiques de nòmines i contractes), manca de recursos econòmics reals per fer front a tot el que es vol fer, i finalment les reivindicacions laborals legítimes que, sense pressupost, xoquen amb un mur. Proposa que, en lloc de tancar-se en departaments, potser caldria bloquejar les seus dels partits que han d’aprovar pressupostos, interpel·lant-los directament sobre què votaran. La conductora recomana un article de VilaWeb de Clara Ardèvol titulat amb la frase "Estem desbordats, la manca de recursos fa trontollar l’escola inclusiva", que recull veus de famílies i professionals que reclamen més personal, millor organització i reducció d’alumnes per classe per evitar discriminacions. Es remarca que, tant en metges com en docents, sovint la resta de la ciutadania no entén que allò que reclamen acaba revertint en el **servei que rebem tots**. Es planteja que potser caldria que les manifestacions i vagues de metges i mestres comptessin també amb un suport massiu de la població usuària per enviar un missatge clar als polítics.
S’obre un debat més politicosocial. Es constata que salut i educació són els pilars d’una societat de benestar, però són justament els sectors més en peu de guerra. L’Isidre i el Víctor coincideixen que el sistema polític ha "paït" el model de vaga i mani tradicional: una hora de manifestació o un dia de vaga parcial amb serveis mínims no altera prou la normalitat com per forçar canvis reals. El Víctor recorda les mobilitzacions de principis de la dècada passada (marees, protestes contra les retallades) i com, malgrat sortir al carrer, la sensació és d’ineficàcia. Critica el ciberactivisme basat en signatures online, que sovint es queda en el "gest del clic". Reivindica la memòria de vagues més dures, com les de fàbrica dels anys 70–80, on l’aturada productiva sostinguda obligava a seure a negociar. Avui, diu, tot és més simbòlic i controlat. L’Isidre proposa mobilitzacions focalitzades en els partits polítics, obligant-los a donar la cara sobre els pressupostos i les decisions de fons. Tots coincideixen a assenyalar una crisi de confiança forta en la classe política, sovint associada a escàndols i lluites de poder lluny de la realitat de mestres, metges i ciutadans. L’Isidre fa una diagnosi dura parlant de "pandilla de quinquis" i de casos de "bragueta fluixa", subratllant la sensació de degradació institucional.
A les acaballes del programa, es fa un apunt sobre la reobertura del Casino de Rubí, amb inauguració oficial imminent. S’esmenta que l’Isidre hi és convidat i que l’equipament fa goig i pot donar molta vida cultural i social a la ciutat. La Belén expressa el desig que la gestió sigui comunitària, amb participació activa de la ciutadania, més enllà d’una gestió exclusiva de l’Ajuntament. Per manca de temps, s’acorda deixar el debat sobre el Casino per a la pròxima tertúlia. El programa es tanca amb agraïments als tertulians i desig de bona setmana.
Context general de l’episodi
La tertúlia de Rubí al dia reuneix Isidre Rubió, Víctor Ramos i Conxita Jimeno per reflexionar sobre tres grans blocs:
- La nova web de la Generalitat i el paper de la intel·ligència artificial en els tràmits.
- Les dificultats de la ciutadania per relacionar-se amb l’administració i els serveis bàsics (bancs, salut, multes, farmàcies…).
- La crisi al sector educatiu i sanitari, centrada en la precarietat laboral, la manca de recursos i el model d’escola inclusiva.
Al final, només es fa una referència breu a la reobertura del Casino de Rubí, que queda pendent per a un altre programa.
1. Nova web gencat.cat i ús de la intel·ligència artificial
1.1. Canvis principals del portal de la Generalitat
La conductora explica les novetats del nou portal gencat.cat:
- Separació en dos grans blocs: ciutadania (tràmits i serveis) i administració (informació institucional).
- Incorporació d’un *cercador amb intel·ligència artificial*** que:
- Resumeix la informació. - Ajuda a trobar tràmits de manera més directa.
- Objectiu: centralitzar informació que abans estava fragmentada en més de 130 webs i subportals.
- Cost de la transformació: 4,7 milions d’euros, amb un estalvi estimat de 700.000 € anuals en manteniment.
"Ara hem acabat la primera capa […] i el juny de l'any que ve finalitzarem amb tota la informació vinculada als tràmits" — Albert Dalmau, conseller de Presidència
1.2. Valoració d’usabilitat i proves amb usuaris
- S’explica que s’han fet tests amb usuaris reals per comprovar si la web és realment intuïtiva.
- Es recull la crítica de Ventura, un usuari provador:
Les webs acostumen a ser intuïtives per a qui les ha fet, no per a l’usuari ocasional.
- La periodista comenta una prova personal: en 10 minuts va aconseguir fer un tràmit (seguiment o pagament d’un impost) de forma senzilla.
1.3. IA com a filtre i nou “mostrador”
En la tertúlia s’obren dues línies de reflexió:
- La barra d’IA esdevé el nou mostrador virtual, semblant als menús telefònics automatitzats.
- Es planteja el risc que la IA sigui un nou mur entre ciutadania i persones reals:
- Pot ajudar si funciona bé. - Però pot convertir-se en una altra capa que dificulta parlar amb algú que prengui decisions.
El Víctor recorda que la reordenació de webs i l’estalvi en manteniment també implica reorganitzar llocs de feina, encara que la presentadora puntualitza que, en teoria, no s’ha de traduir necessàriament en acomiadaments sinó en una web més endreçada.
2. Burocràcia i barreres en els tràmits (online i presencials)
2.1. El llenguatge i la cultura administrativa
L’Isidre denuncia el llenguatge críptic de l’administració:
- S’omple de protocols i terminologia que la gent no entén.
- Un simple malentès en una frase com «esperem resposta» pot bloquejar un tràmit durant mesos.
"La dificultat és tan petita com que parlem un llenguatge diferent" — Isidre Rubió
2.2. Certificat digital i oficines virtuals
- Es parla de la paradoxa del certificat electrònic: cal desplaçar-se físicament per obtenir-lo, tot i que serveix per fer tràmits digitals.
- Es constata que, malgrat l’impuls a l’administració electrònica:
- Hi ha tràmits que s’allarguen innecessàriament. - Encara hi ha una part important de població exclosa (especialment gent gran) que no domina eines digitals.
2.3. Exclusió digital i necessitat d’atenció personal
La Conxita insisteix en dos punts:
- La digitalització estalvia temps i desplaçaments a qui se’n sap sortir.
- Però hi ha un col·lectiu ampli (sobretot gent gran o persones amb menys recursos formatius) que queda fora del sistema si tot és en línia.
Apareix la idea central: l’atenció personal ha de continuar existint mentre hi hagi persones que no puguin o no sàpiguen usar els canals digitals.
2.4. Bancs, caixers i serveis essencials
S’utilitza l’exemple dels bancs per il·lustrar aquesta exclusió:
- Moltes oficines han reduït o tancat serveis de finestreta, derivant la clientela al caixer automàtic.
- Això afecta sobretot gent gran, que sovint demana ajuda a desconeguts o a algun empleat benvolent.
- Els bancs es comporten com si fossin una activitat qualsevol, sense consciència clara de servei quasi públic.
"L’objectiu no és el servei públic sinó el negoci" — es resumeix a la tertúlia.
El Víctor defensa que, encara que la digitalització avança, caldria un equilibri:
- Acceptar que alguns tràmits passin a ser digitals.
- Però mantenir espais i persones per a casos complexos o col·lectius vulnerables.
2.5. Tràmits quotidians: multes, parquímetres, zona blava, Seguretat Social
Es posen exemples molt concrets:
- Pagament de multes:
- Abans: webs complicades, telèfons, cues. - Ara: QR per pagar al moment, fins i tot la policia porta datàfon. - S’agraeix la simplicitat, però s’assenyala que tot allò que és cobrar és molt més fàcil que reclamar o regularitzar.
- Parquímetres i zona blava:
- Per a molta gent, introduir la matrícula ja és un repte.
- Seguretat Social:
- Tràmits com comunicar un ingrés es fan des de terminals complexos. - Es descriu l’escena d’una dona amb crosses i la targeta a la boca: s’evidencia la desconnexió entre el disseny dels sistemes i la realitat del carrer.
La Conxita remarca que la tecnologia ben aplicada estalvia molt de temps, però s’ha de comptar amb el col·lectiu exclós i caldria reforçar l’acompanyament.
3. Salut, pandèmia i digitalització sanitària
3.1. Canvi de model arran de la pandèmia
La pandèmia accelera dràsticament l’ús de:
- Visites telemàtiques o telefòniques.
- Portal i aplicacions de CatSalut.
La Conxita destaca el costat positiu:
- Per a molts tràmits (renovar medicació, gestions administratives) el sistema digital és ràpid i eficient.
- El contacte a distància va evitar que l’alumnat i moltes persones es quedessin desconnectades del sistema durant el confinament.
A la vegada, però, es critica:
- La sobreburocratització que recau sobre metges i infermeres, obligats a omplir pantalles i formularis mentre atenen els pacients.
3.2. Propostes tecnològiques útils
S’assenyala una experiència innovadora:
- Alguns CAP estarien provant sistemes de transcripció automàtica de la conversa metge-pacient:
- El metge pot mirar a la persona, parlar i escoltar. - El sistema grava i transcriu la informació a la història clínica.
"Seria una bona solució, em posa molt nerviosa parlar al metge i que no em miri" — comenta la Conxita.
3.3. Reivindicacions dels metges i condicions de treball
Es lliguen aquestes reflexions amb les vagues de metges:
- No demanen només més salari, sinó també millores organitzatives i de càrrega de feina.
- El tema de les guàrdies de 24 hores és especialment sensible:
- Es posa en dubte la seguretat dels diagnòstics després de tantes hores seguides de feina. - Es compara amb altres països, com Suïssa, on les guàrdies són de 8 hores.
Es relata el cas d’un doble trasplantament i metges exhausts cobrant sous molt baixos en comparació amb futbolistes o altres professions hiperremunerades. També el cas d’una doctora catalana que ha marxat a Suècia, on li han quintuplicat el sou i millorat enormement les condicions.
"És trist que això no passi a casa teva" — es lamenta a la tertúlia.
La conclusió implícita: formem professionals molt ben valorats a fora, però no els retenim.
4. Crisi educativa, escola inclusiva i precarietat
4.1. Reivindicacions actuals del personal educatiu
Els sindicats CCOO, UGT, USTEC i CGT s’han tancat al Departament d’Educació reclamant:
- Un complement únic de 473 € per a tot el personal laboral.
- Que l’impacte econòmic estigui recollit als pressupostos 2026.
- Que el cobrament sigui efectiu al primer trimestre del 2025.
- Que sigui compatible amb l’equiparació salarial dels TEI (tècnics especialistes en educació infantil).
Aquest complement el cobren actualment les educadores de llars d’infants, i els sindicats volen estendre’l a:
- Integradores socials.
- Educadors d’educació especial.
- Netejadores.
- Cuineres i altres perfils laborals dels centres.
4.2. Bretxa salarial i divisió interna
L’Eva Costa (USTEC) alerta que mantenir complements només per a alguns perfils genera:
Una bretxa salarial creixent dins del mateix sector i una sensació de divisió entre treballadors.
La tertúlia subratlla que les demandes no són només econòmiques:
- Inclouen reducció de ràtios.
- Millor aplicació del decret d’escola inclusiva amb recursos reals.
- Menys paperassa i burocràcia.
4.3. Vocació, salut mental i esgotament
La Sandra Isierte (UGT) parla amb una barreja de passió i esgotament:
"Som vocacionals, la nostra professió la portem a la sang... però a base de la nostra salut, les nostres esquenes. Això no ho podem més."
La Conxita, directora jubilada, reforça aquesta idea:
- Ella mateixa no s’ha mogut mai principalment pels diners.
- El problema de fons és la impotència davant:
- Aules molt complexes. - Manca de recursos. - Excés de tràmits repetits i burocràcia.
"De debò que sento una ràbia i una impotència no poder fer res per millorar això quan sempre t’has dedicat a millorar la societat."
4.4. Decret d’inclusió i manca de recursos
Punt central del debat educatiu:
- El decret d’escola inclusiva es considera teòricament correcte.
- Però la seva implementació sense recursos suficients ha fet molt de mal.
Idees clau aportades pels tertulians:
- No es poden omplir escoles d’alumnes amb tot tipus de necessitats educatives especials sense personal i suport adequat.
- La Conxita cita una companya:
"Volem resultats a Finlàndia amb recursos d’Hondures."
- Es parla d’un 36% d’alumnat amb necessitats educatives especials (al voltant d’1 de cada 3 alumnes), xifra altíssima.
- Els diagnòstics arriben tard per saturació dels serveis d’orientació:
- Problemes detectats als 4-5 anys poden no tenir diagnòstic fins als 8-9. - Sense diagnòstic, costa obtenir suports oficials.
4.5. Rols i sous: mestres, integradors, vetlladors
S’exposen de forma molt clara les categories i salaris:
- Professor novell: al voltant de 1.700 € nets al mes, després va pujant amb complements.
- Tècnics d’educació / integradors socials: aproximadament 1.200 € per 40 hores setmanals.
- En molts casos, aquests professionals cobren menys que caixers de supermercat, tot i gestionar situacions molt delicades.
La Conxita subratlla:
- La feina d’aquests perfils és imprescindible.
- Sovint fan moltes més hores de les que els pertoquen.
- Són plenament vocacionals i clau per al funcionament dels centres.
El Víctor, que ve del lleure i ha fet de vetllador, aporta la visió de “peu d’aula”:
- Explica que molts graduats en Humanitats o altres lletres han fet el màster de professorat per seguretat laboral, però sense vocació clara.
- Molts acaben abandonant l’ensenyament per esgotament i frustració.
- Valor afegit dels que sí tenen vocació: cal cuidar-los perquè són els qui sostenen el sistema.
Defineix una mena d’escala funcional:
- Mestres / educadors: com els metges.
- Integradors i vetlladors: com els infermers, els qui executen al dia a dia molts suports i cures.
4.6. Empreses externes i precarietat extrema (cas Samu)
Un punt especialment crític és la subcontractació de vetlladors:
- A Catalunya, els vetlladors depenen d’empreses adjudicatàries de concursos públics.
- Actualment, una empresa andalusa (Samu) gestiona molts d’aquests serveis.
Problemes denunciats:
- Els concursos s’adjudiquen al postor més barat, no al que ofereix millors condicions.
- Vetlladors sense formació reglada suficient ni itineraris formatius clars.
- Alguns treballadors no reben ni tan sols nòmina formal, només un paper amb hores i quantitats.
- S’ofereixen substitucions parcials, horaris dispersos i desplaçaments llargs, fent molt difícil conciliar i viure d’aquest treball.
"Amb la qual cosa no hi ha vetlladors i, quan els necessites, no en tens. Un drama, el Samu." — resumeix la Conxita.
4.7. Escola inclusiva vs centres d’educació especial
El Víctor planteja un debat sensible però necessari:
- No tots els alumnes amb necessitats especials poden ser adequadament atesos en una escola ordinària, per més recursos que hi posis.
- Alguns casos necessiten centres d’educació especial amb:
- Equips multidisciplinaris forts. - Recursos materials adaptats.
Reivindica:
- Realisme pedagògic: reconèixer que "hi ha casos i casos".
- No carregar tot el pes de la inclusió en escoles ordinàries sense transformar l’entorn ni dotar recursos.
5. Política, mobilització social i responsabilitat col·lectiva
5.1. La mirada de la ciutadania sobre mestres i metges
La conductora assenyala un problema de percepció social:
- Quan mestres o metges fan vaga, molta gent es queda amb el tòpic de:
- Tenen moltes vacances. - Tenen feina fixa.
Però:
- No es valora prou que reclamen condicions per oferir serveis de qualitat.
- Salut i educació són pilars de l’estat del benestar i afecten tota la població.
Es planteja si la resta de ciutadania hauria de participar més activament en aquestes mobilitzacions per donar suport als professionals.
5.2. Ineficàcia de les vagues “clàssiques” i nous formats de protesta
L’Isidre explica una frase escoltada a un polític: les manifestacions “duren una hora i ja està”. És a dir, el sistema les ha paït i integrat com a soroll assumible.
El Víctor també qüestiona el model actual de vaga i mani:
- Són accions molt controlades, amb serveis mínims, afectació limitada.
- El ciberactivisme (peticions online) tampoc canvia gaire res: és el “gest del clic”.
Hi ha una nostàlgia (crítica) cap a les vagues de fàbrica dels anys 70–80, quan aturar la producció set dies:
Obligava les empreses i governs a seure a negociar.
5.3. Proposta de l’Isidre: adreçar-se directament als partits
L’Isidre suggereix una altra estratègia simbòlica:
- En lloc de tancar-se al Departament (que “no té els diners”), tancar-se a les seus dels partits polítics que han d’aprovar pressupostos.
- Interpel·lar directament els càrrecs: «Què votaràs en el proper ple?».
La idea de fons és baixar un graó i pressionar el nivell polític que decideix la distribució dels recursos.
Alhora, es constata el risc del joc d’esquivar responsabilitats:
- Cada partit culpa els altres de bloquejar acords:
- «No és culpa meva, és de l’altre».
5.4. Crisi de confiança en la classe política
Cap al final, l’Isidre fa una diagnosi molt dura:
"Si escoltes les notícies a nivell nacional, al final penses que estem dirigits per una pandilla de quinquis... de vegades tot a l’hora (quinquis i de bragueta fluixa)."
Aquesta frase sintetitza una profunda desconfiança envers la classe dirigent, alimentada per:
- Escàndols, corrupteles i lluites de poder.
- Sensació que els grans temes socials (educació, salut) no són tractats amb la seriositat que mereixen.
6. Casino de Rubí: una reobertura esperada
Tot i que gairebé no hi ha temps, es menciona:
- La reobertura del Casino de Rubí, amb inauguració oficial imminent.
- L’Isidre hi està convidat i n’espera molt:
- Equipament que “fa goig”. - Pot ser un motor cultural i comunitari per a la ciutat.
La Belén hi afegeix un matís:
- Li agradaria que la gestió fos comunitària, amb participació ciutadana, més enllà d’una gestió exclusiva des de l’Ajuntament.
Queden emplaçats a parlar-ne amb calma al proper programa.
7. Idees força de l’episodi
7.1. Sobre administració i tecnologia
- La tecnologia pot simplificar tràmits, però si es dissenya sense la ciutadania al centre, exclou i frustra.
- La intel·ligència artificial ha de servir per millorar l’atenció personal, no per substituir-la completament.
7.2. Sobre educació i salut
- Mestres, integradors, vetlladors, metges i infermeres no reclamen només sous: reclamen condicions humanes per fer bé la seva feina.
- Sense reducció de ràtios, més personal i menys burocràcia, l’escola inclusiva i el sistema sanitari públic esdevenen eslògans buits.
7.3. Sobre societat i política
- Salut i educació són percebudes a la tertúlia com els pilars d’una societat decent.
- Caldria una mobilització social més àmplia que superi corporativismes i sacsegi realment les estructures de decisió política.
- Sense una pressió sostinguda i intel·ligent, el risc és continuar en un model on tot s’absorbeix com a soroll de fons.