#672 - Salut mental, Rubí en fotos i esports locals

Passen gairebé 7 minuts de les 9 del matí. Començam, com sempre, aquesta segona hora del nostre Rubí al dia d'aquest divendres, 10 d'octubre. Un divendres 10 d'octubre, que és el Dia Mundial de la Salut Mental. I amb motiu d'aquesta celebració, conversarem amb Georgina Marín i amb Ariadna Jové, del Servei de Rehabilitació Comunitària, i també... en Conxi Salerno, que és pacient d'aquest centre que ens ajudaran a donar visibilitat a l'atenció, a la salut mental. Després, xerrarem de l'actualitat local des de la partícula mirada d'en Albert Soler amb el seu escàner setmanal. Arribant a les 10 del matí, els nostres companys d'esports ens faran un resum de l'actualitat esportiva local, Sabrem qui fa anys avui i acabarem amb la recomanació musical del Robert Fernández. A les 10 arribarà la tertúlia conduïda per Valentierno, que analitzarà l'actualitat amb Nalídia Justen, Carme Pomereda, Joan Manuel Fernández i Francesc Hinojosa. I per acabar, a les 11, la Lídia Martín conversarà amb la secretària de Sant Galderic, Isabel Rey, que òbviament encerrarà de les festes de Sant Galderic que se celebraran el cap de setmana del 18 d'octubre. I després, en germà Bustamante ens continuarà endinsant a internet. Comencem! Avui, 10 d'octubre, és el Dia Internacional de la Salut Mental, un tema del que, per sort, des de la pandèmia, s'enxerra cada vegada més, però encara continua sent un poquet tabú i, per tant, queda molt per fer a la nostra societat. Per donar-li visibilitat i conèixer de quins recursos disposam a la nostra ciutat, tenim a l'estudi na Georgina Marín i na Ariadna Jové, que són integradora social i terapeuta ocupacional del Servei de Rehabilitació Comunitària. Benvingudes a les dues. Gràcies. Bon dia, gràcies. I també tenim en nosaltres la Conxi Salerno, que és usuària d'aquest centre. Benvinguda, Conxi. Buenos días. Si vos pareix, avui que, com dèiem, és el Dia Mundial de la Salut Mental, per començar, com definiríeu la importància d'una jornada com aquesta? Avui creiem que és un dia molt important per poder parlar obertament de salut mental, sense tabús, i poder trencar estigmes i sensibilitzar la població i promoure una mica la reflexió. Aquest dia ens recorda que tots tenim moments bons i dolents i que cuidar la salut mental és tan important com cuidar la física, perquè el que volem al final transmetre és que demanar ajuda per un malestar mental hauria de ser tan natural com qualsevol altre aspecte de salut. Però en realitat no ho és. No és natural. O sigui, hi hauria de ser-ho, però hem de treballar perquè ho sigui més perquè no ho és. Correcte, per això estem avui aquí, donar sensibilització, visibilitat i poder entendre que al final sí, hi hauria de ser-ho i com no ho és, hi ha un gran camí per poder recórrer, per poder-ho aconseguir. Quin és el missatge principal que es vol transmetre des del vostre cervell? En principi nosaltres volem transmetre que la recuperació és possible i que la comunitat té un paper clau. El missatge principal és que la salut mental no només depèn dels tractaments, sinó que també de les oportunitats i aquest suport social i aquest sentiment de pertinença. El missatge per nosaltres seria com entre tots fem xarxa per cuidar-nos millor. perquè un dels elements de la salut mental també seria com construir una comunitat, un vincle i suport mutu entre tots. L'estau construint, aquesta comunitat? Crec que des de fa uns anys cap aquí crec que s'està ampliant una mica més del que ja no n'hi havia, però que hi ha molta feina per davant perquè encara segueixen faltant molts dispositius, molts recursos, però bueno, anem fent veu. Quins dispositius, diries, que falten? Quins recursos? Dius, ostres, això és més prioritari que un altre. Doncs el principal problema que ens trobem actualment des del nostre servei és que nosaltres al final som un servei de rehabilitació comunitària temporal, dintre del procés de rehabilitació, que dura entre uns dos anys, hauria de ser, I ens trobem que quan passa aquest temps que les persones han pogut rehabilitar-se dintre del dolor que tinguin, no hi ha recursos per sortir a fora. No hi ha centres cívics, no tenim un casal especialitzat, un club de lleure, com dispositius, que diguem que aquesta persona no pot tornar a treballar o té que fer una mitja jornada, què passa amb la resta del seu dia? On pot accedir-se? Normalment s'accedeix a la part ordinària, a un gimnàs ordinari, però hi ha molta gent que té unes dificultats i que potser a alguns centres més específics serien lloc per ells. I s'han d'anar a la privada, no? Sí, o privada o buscar fora de Rubí, que això ens passa molt. Això també passa amb la salut mental dels infants, que una vegada surten del CDIAP, gairebé o estàs molt, molt, molt a la ment o no tens on anar-hi. Bueno, és que tornem aquí a afegir-me igual, CESMIC a dia d'avui està amb uns pacients esbordats, amb pels professionals, amb un centre que tampoc no es poden posar molts més professionals pels despatxos que n'hi ha, les visites s'allarguen i no hi ha més dispositius que hi hagi, no tenim un hospital de dia d'infantor juvenil, tenen que anar a fer els ingressos fora de Rubí, Al final, tot això actualment no hi ha una cosa més. Ens podeu explicar breument què és exactament el Servei de Rehabilitació Comunitària i a qui s'adreça? Sí, el Servei de Rehabilitació Comunitària és un recurs públic que està dintre de la xarxa sanitària pública i estem especialitzats en salut mental, volent oferir un suport i un acompanyament a les persones adultes i també a adolescents a partir de 16 anys i l'objectiu atén a qualsevol persona que tingui un malestar mental, tant trastorns de la personalitat com trastorns mentals greus i tal, i l'objectiu és afavorir que la seva autonomia, que participin socialment, la seva recuperació personal i també tot això en coordinació amb els serveis sanitaris especialitzats de la xarxa. El servei... Com funciona la pràctica? Quines activitats, quin suport dona-ho? Nosaltres treballem d'una manera personalitzada, cada persona que ve es fa com un tractament personalitzat, combinem l'atenció individual, també combinem l'atenció grupal, perquè fem moltes activitats terapèutiques grupals, però també combinem l'atenció més comunitària, per això que deia abans la Georgina, per poder fer... aquesta inserció comunitària que moltes persones quan arriben estan molt aïllades o no tenen aquest suport per poder fer aquest pas. Llavors cada persona, com he dit, té un pla de rehabilitació que està flexible, és adaptat a les seves necessitats i objectius i el servei compta amb una cartera molt àmplia d'activitats i programes i ens anem des de la rehabilitació psicosocial, laboral, treballem també les habilitats socials, les cognitives, emocionals, i també oferim suport en l'autonomia personal. Com he dit abans, l'acompanyament en processos laborals però també formatius, perquè hi ha moltes persones que diuen doncs m'agradaria estudiar alguna cosa però no sé el què, potser els recursos que hi ha educatius són massa exigents per aquest sentit o no tenen en compte aquestes necessitats diferents. I llavors fem aquest suport i sobretot també activitats comunitàries que en aquest sentit anem una mica justos però ho intentem. El servei atent a Rubí, Sant Cugat i Castellbisbal. Com treballeu el vincle entre tots aquests municipis? Treballem en coordinació amb els diferents serveis. Com has dit, treballem en diferents municipis. Ens hem d'anar coordinant amb els diferents centres sanitaris que hi ha en aquests municipis. A la vegada aquí també ens coordinem amb els ajuntaments, serveis socials i els diferents recursos comunitaris que poden haver-hi en els territoris, perquè si no ens adaptem a la realitat de cada territori no fem aquesta part d'inserció comunitària. I també intentant garantir aquesta continuïtat assistencial, perquè al final aquestes persones que venen, si volem que estiguin en aquesta comunitat, hem de tenir en compte molts factors, tant el sanitari com el social, com el comunitari. Llavors, la nostra tasca principal és com fer de pont entre tots aquests recursos. Ara em deieu que faltaven professionals, però quins professionals està treballant en aquest sentit? Doncs mira, actualment el nostre equip està format per diferents disciplines, com psicologia, també tenim una treballadora social, teràpia ocupacional actualment en tenim tres, integració social som dues i també tenim una infermera una vegada a la setmana. Per garantir una visió holística, per dir-ho d'una manera, de la persona, necessitem coordinar-nos amb tots els centres de salut i els serveis socials, els CAPs, o sigui que al final, dintre del nostre equip, després sempre estem en coordinació amb els altres psicòlegs, els altres terapeutes ocupacionals, els altres treballadors socials, a l'hora de coordinar un cas. Perquè intentem que cada persona, de forma individualitzada, sempre tingui un responsable de professió, que no estiguin desdoblats, que els diem nosaltres, per poder centralitzar millor els casos. Molt sovint la gent no sap adreçar-se a jocs on els ajudin quan els apareix aquesta dificultat mental. Jo crec que també en part motivat per aquest tabú que encara tenim a la societat. Com podeu explicar-nos quin és el circuit d'atenció? Doncs quan una persona comença a tenir un malestar, un malestar mental o una dificultat en salut mental, un diagnòstic, el primer pas és en el metge de capçalera. El metge de capçalera fa un cribatge i pot decidir si aquesta persona necessita com un seguiment més... intensiu, derivar-lo al centre de salut mental d'adults o al centre de salut mental infant o juvenil, on es fa aquest seguiment més continuat. Però també pot ser que aquesta persona tingui un malestar mental, vagi urgències i d'aquí es decideixi si hi ha un ingrés, si es necessita a aquesta persona una atenció més intensiva. Llavors hi ha aquests recursos més intensius com per exemple les unitats d'aguts, de subaguts, hospitals de dia... I quan la persona ja està en un procés com que està més estabilitzada del seu malestar mental però necessita recuperar la seva autonomia, els hàbits o vincles socials... potser perquè està molt aïllada o el que sigui, pot ser derivada al servei de rehabilitació comunitària. Aquesta derivació sempre es fa per part d'un professional que valori la seva pertinença. Llavors, tot aquest circuit està guiat per professionals de la xarxa pública. I en quin moment arriba la gent al vostre cervell? Arriben quan ja estan molt malament? La gent ho identifica abans? Perquè, clar, en principi, quan abans arribes, més fàcil és l'ajuda, entenc, no? Bé, en el nostre servei, en principi, quan arriben, estan com estabilitzats, és a dir, no venen d'una situació d'hospitalització d'aguts, que poden estar d'una altra forma, estan com estabilitzats i es genera com un contracte terapèutic, que li diem nosaltres, en el qual què estàs disposat a treballar i fins on et podem donar nosaltres. Són persones que al final... quan van al recurs volen, perquè al final és voluntari. Si tu et negues a poder seguir el tractament, no és com el que va al metge de capçalera i li fa mal al cap i ha de prendre un parellet a molt, nosaltres ve, exposa, l'escoltem, comentem amb l'equip i es decideix, mira, el perfil per fer aquest grup, aquest altre grup, un grup més psicoterapèutic, un grup més d'habilitats socials, què necessites... Hi ha gent que en pot fer quatre, hi ha gent que potser només pot sostenir un grup, no? Tot això ho parlem, però sempre ha d'estar disposat a voler estar vinculat amb nosaltres. Llavors, com deia, des de la xarxa, ja seria des d'un CESMA o un CESMIC, quan envien la valoració, es fa un procés i llavors ja comencen amb nosaltres. Per tant, sense la voluntat del pacient, això no té cap recorregut. No, no, seria una alta voluntària i llavors no seguiria, perquè potser no és el seu moment, no vol dir que quedi despenjat, seguiria, per tant, a la persona que li ha fet la derivació, si fos el cesme, posa el cesme, si vingués d'aguts, d'on sigui, o potser és un pacient d'hospital de dia, que creuen que ara ha de gastar una mica més contingut, i quan estigui preparat pot tornar. Això també pot passar, que sigui una alta, i al cap d'un temps, per situacions... diàries hagués de tornar a participar. Avui aquí a l'estudi també tenim en nosaltres, com us deia al principi, la Conxi Salerno, que és usuària d'aquest servei. Estem molt contents de tenir-te aquí perquè ens pots explicar en primera persona què és el que es viu. Hace més d'un any que eres usuària d'aquest servei. Com ho coneixiste i què te llevó a anar allà? Bueno, yo fui a una visita al médico, al CAP, porque no me encontraba bien, por otras patologías, y bueno, yo notaba que aparte de esas patologías a mí me estaba pasando algo. No sabía el que era, no sabía ponerle nombre, no sabía ponerle cara, pero el médico de cabecera de seguida se dio cuenta y entonces me aconsejó hacer unos cursillos que daban en el CAP al que yo pertenezco, que es Cangenis. Y bueno, era un cursillo que costaba de 10 sesiones y estaba guiado por una psicóloga. Y una vez terminé este cursillo, que la verdad fue muy interesante y saqué mucho provecho de ello, pues me derivaron al... al SC... Al Servei de Rehabilitació Comunitària, al SRC. Sí, si nosaltres li diem així normalment, per això fem la coletilla ràpida, i ells en canvi és el seu servei, clar. Sí, i bueno, ahí la verdad es que entras con miedo... Con inseguridad, sin saber qué realmente te está pasando, porque desconoces lo que te pasa, pero sí sabes que algo te está pasando, porque tu cuerpo cambia, tu cabeza cambia, te manda señales y no sabes por qué, y allí te cogen, te hablan, y sobre todo tú empiezas a contar, te escuchan con una paciencia increíble. Te miman. Bueno, más que mimarte te sientes arropada, te sientes que estás en un lugar seguro, que no te va a ocurrir nada, que digas lo que digas va a quedar allí. que puedes ser tú, sin que nadie te juzgue, sin que nadie te diga nada, expresar tus sentimientos. Y, no sé, fue grande, fue emotivo. Mi pensamiento, cuando yo salí de allí, pensé, me tengo que enfrentar al mundo real, porque lo poquito que estuve allí era como estar en otro espacio, ¿sabes? De una seguridad... no sé, volver a confiar en mí, estar, mis pensamientos planos, ¿sabes? Y bueno, la verdad es que fue muy bueno para mí. ¿Cómo ha cambiado tu vida cotidiana desde que eres usuaria de este servicio? Pues ha cambiado bastante, por no decir mucho. En primer lugar porque, bueno, como lo que haces es abandonarte, pues tienes un compromiso que te lo creas tú misma porque realmente no quieres estar así y ellas te lo hacen ver, ¿vale? Y el ir cada día, el que te escuchen, trabajan contigo y luego ellos deciden cuál es la mejor terapia que tú necesitas y en la que tú te vas a sentir más cómoda, Y para que no lo abandones, ¿sabes? Porque mucho eres tú. Tienes que ser tú que quieras salir. Y no siempre encuentras el apoyo, no siempre encuentras ese feeling, ¿sabes? No siempre pisas un peldaño y dices, estoy como en mi casa. Aquí sé que no me va a pasar nada. Si me pasa algo me van a atender, puedo contar lo que sea, aunque tenga una recaída o un ataque de ansiedad tremendo, que se te escapa de las manos y usted sabe controlar. Entonces ha cambiado muchísimo. Mis pensamientos ya no corren. No pienso precipitadamente. Me tomo mi tiempo, me lo pienso y luego actúo. Es un muy buen aprendizaje. Muy bueno, muy bueno, sí. ¿Qué le dirías a una persona que puede estar pasando por un momento difícil pero que no se atreve a pedir esta ayuda que tú sí que pediste? Pues yo lo que le diría es que primero que tiene que poner ella mucho de su parte, ¿vale? Que tiene que saber que fuera hay profesionales que están con los brazos abiertos para acogerla, para ayudarla, para apoyarla, para guiarla. Que el dar un paso adelante es de ser una mujer fuerte, guerrera, que quiere disfrutar la vida, que quiere ver la vida con alegría. no como la veía yo, no tenía ilusión y no tenía sentido para mí vivir, que tenga ganas, que tenga ganas y que están ahí, que hay muy buenos profesionales que la van a ayudar y que es de valientes dar ese paso, no se tiene que esconder, no le tiene que dar vergüenza, es una enfermedad que no se ve, pero tú la sientes. Y la padeces y la sufres. Y los que están contigo también. Entonces, cuídate, mimate y sobre todo déjate cuidar. Ariadna i Georgina quins reptes principals té avui la salut mental comunitària? Com deia abans la Georgina tot i que hem avançat molt en els darrers anys s'entén d'una altra forma la manera de... es veu d'una altra forma la salut mental i l'entenem d'una altra forma encara ens trobem moltíssims reptes també abans deia la Georgina que cal molta més inversió a nivell econòmic, amb més inversió de professionals, perquè, tot i que hi ha molts recursos, no podem donar resposta a totes les necessitats que hi ha, perquè la realitat és que estan moltíssims serveis molt saturats, sovint ens costa arribar a tothom, perquè cada cop tenim més derivacions, cada cop... Bueno, al final és així. Des de la pandèmia han augmentat els casos? Sí, i nosaltres també trobem que ja no només la pandèmia, sinó el fet que, òbviament, la pandèmia ha augmentat els casos i ha canviat molt el perfil de cas, perquè abans sí que potser, anteriorment al servei de rehabilitació comunitària, eren centres de dia en salut mental, llavors... Clar, a centre de dia entenem una persona que veia, passa el dia, fa activitats. Avui en dia aquest perfil ha canviat moltíssim. Ara tenim persones molt més autònomes, molt més funcionals en el seu dia a dia i que tenen objectius d'inserció laboral, formativa i comunitària molt més elevats. I tot això canvia molt, per tant, l'atenció és com molt diferent del que era abans, i a més a més també el fet d'haver-nos com desglosat, com deia abans la Georgina, dels diferents municipis que tenim, això també requereix molt de temps i molta inversió. Però a nivell general, el repte de la Salon Mental, que no només és nostre, sinó de tots els dispositius, doncs això. Tot i tenir la bona voluntat dels equips, i jo considero que hi ha molt bona... doncs això, molt bona voluntat, moltes ganes i tal, és molt difícil garantir una atenció continuada i de qualitat, perquè és que ens trobem com que no podem. Us falten recursos, el que deia abans la Georgina. També podríem afegir el tema comunitari, que les persones que no només és un tractament, sinó que puguin sentir-se pertinents a la comunitat de forma natural, i poder construir vincles nous, i per això segueixen faltant recursos. I no ens oblidem només del present, sinó dels nostres més petits, dintre de l'educació, la prevenció, normalitzar des de petits. Jo crec que les escoles, jo i l'equip, i ho creiem en general, des de petits es tindria que parlar de salut mental de forma natural, perquè al final arriben moltes desinformacions a les adolescències a través de les xarxes socials, que dificulten a vegades la realitat real que hi ha darrere d'això, i encara hi ha molta gent que jutja i menysprea persones amb salut mental, i jo crec que això justament és el que més ens recorda el camí que hi ha que fer. Vull puntualitzar, la Conxi, on la veieu avui aquí, no va arribar així. I el que a mi que ha fet és meravellós. Per nosaltres, per molt que siguem sanitaris i treballadors, per nosaltres som mèrits, quan veiem que algú realment aprofita els serveis i ells canvien la seva vida. I veure l'ara dia d'avui parlar amb aquesta soltura de la seva problemàtica no té res a veure. Que al final és un procés que ha fet ella. És tot seu. És el que dèiem abans. Poden ser que hi hagi professionals que estiguin al teu costat, però l'esforç és teu sempre, no? I en aquesta línia afegir com una miqueta el repte que dèiem, no? I que per això estem avui aquí, com donar la veu a les persones usuàries en les seves decisions i els seus projectes perquè la seva experiència és essencial per construir projectes, per construir tota aquesta mirada perquè ningú més que les persones que de veritat ho pateixen saben com es passa, ni el que es necessita. Clar. I que la Conxi abans animava a tothom que necessiti ajuda a dirigir-se a un centre com el vostre, vosaltres com a terapeutes, què vos agradaria que la ciutadania entengués millor sobre la salut mental? Doncs que al final és una mica el que deia abans la Georgina, la salut mental ens afecta a tots al llarg de la vida i cuidar-la implica molt més que no pas anar al metge o que prendre un tractament. I vol dir cuidar les relacions, el descans, el sentit de pertinença a una comunitat... la manera en com ens connectem amb els altres, amb la família, amb els amics, amb la població. I també, en la línia que deia la Conxi abans, vol dir demanar ajuda quan necessitem, sense tenir por, sense tenir vergonya, sense sentir aquest estigma o inclús l'autoestigma de dir què em passa, perquè ser vulnerable forma part de la condició humana. I quan abans entenguem això, abans podrem avançar. Amb aquest missatge tan profund de ser vulnerable forma part de la condició humana que ens hauríem de ficar al cap, perquè de vegades ens pensem que podem en tot i en realitat no és així. Ens despedim. Moltíssimes gràcies, Georgina, Ariadna, Conxi, moltíssimes gràcies per ser-hi avui aquí, per fer visible la problemàtica de la salut mental i que hi ha sortida. Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies. Els esports a Ràdio Rubí tenen un nom, a pell de cama. L'estrena a casa de la Unió Esportiva Rubí serà dissabte. A partir de les 4 de la tarda t'esperem al 99.fm i a la nostra web per seguir la primera cita a Can Roser. Toca rebre el castell de Fels i toca explicar-ho a l'emissora municipal. Un jove detingut i dos Mossos d'Esquadra ferits. Aquest és el resultat de la darrera concentració il·legal de vehicles. L'Ajuntament, en resposta a Ràdio Rubí, explica que les persones que ocupaven el Porsche han decidit marxar finalment després del treball conjunt de serveis. El que passa a la ciutat t'ho explica Radio Rubí. La natalitat és cada vegada més baixa a Rubí. L'oficina de treball de Rubí ha tancat el mes de juliol amb 3.840 persones. Tot allò que has de saber sobre la teva ciutat ho trobaràs a la 99.7 de la FM i a radiorubí.cat. A la fi és divendres i com cada divendres tenim nosaltres l'Albert Soler que ens farà, ens mostrarà la seva manera de veure l'actualitat rubinenca. Aquesta setmana, no tinc ni idea per on vas, he estat pensant i no li trob la paraula al fil conductor perquè, clar, han passat moltes coses però no li veig la manera d'enganxar-les. Dona, per mi està claríssim, vaja, ja ho veuràs. Quan t'ho ensenyi, veuràs. Ostres, com no ho podia haver vist. Per mi, el fil conductor d'aquesta setmana, la paraula és fotografia. I potser jo hauria d'haver caigut en el sentit que, clar, la nu, les fotos que veig pel carrer... Ja ho veurem, ja ho veurem. Exposicions. Mira que està tot el dematí xerrant d'exposicions i de fotos i... Tens raó, tens raó. Començam. Quina és la primera? Doncs no crec que m'equivoqui si dic que tots els rubinencs volem veure la foto de l'actor Oriol Borés recollint el Premi Butaca com a millor director de teatre del 2025. Els rubinencs i els no rubinencs. Els no rubinencs, suposo que sí. Bé, els no rubinencs no ho sé, perquè la veritat és que amb qui competeix, la veritat és que Déu-n'hi-do. Però vaja, els altres segur que en tenen molts. Sí, per això, per això. Aquest any li toca a l'Oriol. És que clar, està competint amb l'Àlex Rigola, amb el Julio Manrique, amb l'Oriol Broggi i amb la Sílvia Munt. Ho té difícil, eh? Poca cosa, poca cosa. Però escolta, tu, un any serà, si no és aquest, serà un altre, però ens agradaria molt que fos aquest. I les nominacions es van conèixer aquest passat dilluns, si no m'equivoco, i el veu trucar en directe per felicitar-lo. La veritat és que tota l'acollida que ha tingut Ànima ens ha agradat moltíssim. Estem molt emocionats perquè ens han nominat amb moltíssims premis, hi ha premis molt importants, com jo han tingut els Premis Max o els Thalia. Però t'he de dir que els Butaca tenen un encant especial. Jo recordo que quan jo començava a estudiar teatre, jo em comprava entrades per anar a les gales dels premis Butaca. I veia els actors que et miraves, veia allà com recollien premis, i de cop està nominat i està nominat amb ànima. I clar, evidentment, entre ells, a milla direcció, doncs, ostres, és un somni... Doncs si el 17 de novembre, el dia que es farà la 31ena gala dels Premis Butaca, Premià de Mar, l'Oriol Borés torna amb una estàtua de la butaca, perquè és una butaca, l'estàtua que els hi donen és una butaca, doncs volem que la porti aquí a l'estudi i li fem una bona foto. Home, li fem una foto a la butaca, a ell i a tothom amb la butaca, i perquè no ens podrem seure perquè és petitona, que si no també fèiem una foto seguts. Va, quina és la segona foto de la setmana? Les xarxes s'omplen cada dia, les xarxes d'en Rubinenques, les xarxes socials, s'omplen cada dia de fotos en què es veu el mal estat de les urbanitzacions de Rubí, en especial les voreres amb mal estat, els vorals plens de males herbes, les zones infantils també plens d'aquestes herbes que han crescut de manera, sobretot amb les últimes pluges, de manera molt... molt dispersa, i uns representants d'aquestes urbanitzacions, l'associació Avis Districte 2, van venir aquí a queixar-se per aquesta situació, i en particular de les allargues que els està donant l'Ajuntament per poder-se reunir amb ells. Voreres, principal. Principal, voreres, perquè és molt injust que la gent gran... o no gent gran, o gent amb cadira de rodes, o gent amb crosses, no pugui sortir al carrer a caminar, perquè o estan rebentades, o són inexistents, o estan aixecades, o tenim un pal de ciment al mig de la cera, d'una cera d'un metro, poc més, que no podem caminar, que ens hem de baixar a la carretera, jo crec que és el principal, unes voreres dignes. Si els veïns es queixen amb fotos a les xarxes, l'Ajuntament i l'alcaldessa responen també amb fotos d'operaris de l'Ajuntament cada cop que van a fer una acció de neteja i manteniment a les urbanitzacions per demostrar que sí que estan fent coses i que sí que hi inverteixen. És com una guerra de fotografies, en certa manera. Cal dir que en el paquet d'inversions de 14,5 milions que va presentar el govern municipal fa unes setmanes, hi ha un milió per a les urbanitzacions. A veure si serveixen perquè s'acabin aquestes fotos de veïns enfadats. No sé jo si s'acabaran perquè ells diuen que són insuficients, de fet, diuen que no saben a què es destinarà aquest milió d'euros i que volen participar en la decisió per poder dir de primera mà on necessiten més els dopers en un lloc o en un altre. Tercera foto. Qui no ha fet mai una fotografia de la Riera de Rubí cada cop que passes per sobre d'un dels ponts? Almenys jo, quan passo per sobre... Cada vegada que passes li fas una foto? No diré cada vegada, però la veritat és que l'hi faig. Sí, m'agrada fer fotos a la Riera quan passo per sobre del pont. Jo ara diré una borrada. Ai, ai, ai. Però m'hauria agradat fer-li una foto quan l'aigua baixava blava o baixava vermella. Que és dolent, eh? Pobreta la Riera, això és dolent. Però no m'ho puc imaginar com pot ser que tota l'aigua baixi d'un color i devia de ser, si més, no pintoresc. Segur. Doncs, des de fa uns anys, quan fem aquesta foto, per sort, l'aigua que baixa ja és transparent. Ja és clara. Ja és transparent, cosa que no passava fa tants anys, com ara deies. De fet, la gent més veterana, però tampoc gaire veterana, se'n recorda quan baixava de colorins, que ara explicaves. Sí que és cert que quan plou molt fort, baixa marró. És tota la riera, baixa plena, d'aigua marrona. Enfangada. Enfangada, però ve de terrassa i això és el normal. Ve de mata de pera. O mata de pera. Vinga, va, de més amunt, una mica més amunt. Tens tota la raó. O sigui, per tant, els marranos sou vosaltres. Som els mata de perins, exacte, som nosaltres els marranos. Molt bé. Doncs, però que sigui transparent, ara, no vol dir que l'aigua sigui de bona qualitat. Podria estar millor, si us hi fixeu... L'aigua que baixa per la rida és una aigua clara, ara, aquests últims anys. No baixa una aigua tèrbola, ni baixa una aigua de color blau o de color vermell, com havia passat fa molts anys. És una aigua clara, transparent, i per tant que permet la rida dels organismes. El que passa és que baixa la matèria orgànica, baixa d'altres coses que potser fan baixar una miqueta la qualitat. Doncs, com ara deia aquesta dona, l'aigua que baixa és de qualitat... La Laura Recasens, del CSIC. Correcte. Doncs l'aigua que baixa és de qualitat mitjana baixa. Però això també s'ha de dir que és un fet normal per a una riera en una zona urbana, com Rubí. Per tant, no és res estrany, però sempre hem d'aspirar a millorar, evidentment. I com ho sabem, quina és la qualitat de l'aigua de la riera? Doncs perquè... gràcies al projecte de Ciència Ciutadana, que es diu Llegim el Riu, i que el pròxim dissabte, 18 d'octubre, farà una nova sortida per recollir mostres i seguir monitoritzant l'estat del riu, del nostre riu, de la nostra riera, amb la participació de voluntaris. Una activitat molt interessant i molt important. I la quarta, quina és? Doncs una de les coses que més preocupen els que som pares de fills i filles adolescents són les fotos que aquests pengen a les xarxes socials o les fotos que altres pengen d'ells a les xarxes socials. Doncs aquesta setmana hem vingut aquí a la ràdio els Mossos d'Esquadra, del Rubí al Dia, per explicar... que van a fer xerrades a les escoles i instituts per advertir d'aquests perills a les xarxes socials, però que inclús han hagut de multiplicar, és a dir, han hagut d'augmentar aquestes xerrades perquè també s'estan multiplicant els perills en aquest sentit. Doncs, nois i noies, si ens esteu escoltant, i els adults també, aneu molt en compte amb les fotos que pengeu a les xarxes socials. I d'aquí quatre setmanes tornaran els Mossos per seguir amb aquest tema, perquè xerraran de grooming i de sexting, que aquí entren a Formapart. També tenen moltes rellevants aquestes fotografies que publica. Vinga, en quina fotografia acabes la setmana? Doncs ho has dit tu al principi, l'he deixat pel final perquè era la més òbvia de totes. És l'única que he acertat, eh? Però veus, totes tenen un fil conductor. Si el busques bé, si t'ho fas venir bé, tot té un fil conductor i aquesta setmana era aquest, la fotografia, però evidentment la notícia de la setmana. més evident respecte a aquest fil conductor és el Festival Lanú. També podríem posar-hi l'exposició de la fotos del Marrollo, evidentment. Però en aquest cas parlo del Festival Lanú, que es va inaugurar el divendres passat, i des de fa 11 anys omple les places i carrers de la ciutat amb fotografies de grans artistes internacionals i de l'Estat i de Catalunya, i fotos en gran format, amb lones grans, repartides per... per a edificis de la ciutat, que la veritat és que és un goig aquests dies passejar per Rubí veient aquestes fotografies. Com deia, divendres va arrencar el festival i aquestes fotos es podran veure fins al dia 31 d'octubre a les places Amcel Clavé, Nova Estació, Doctor Guardiet i Salvador Allende i El Celler i també als carrers Joaquim Blume, és a dir, aquí a l'edifici nostre. a l'edifici de l'Escardíbul, a la fàbrica Picaguilera, just a l'altra banda de la Riera, travessant aquest pont de Catmo que deia el que jo faig fotos a la Riera, i a l'espai expositiu Antiga Estació, i a la biblioteca també, em deixava la biblioteca, i la veritat és que aquest festival és tot un luxe per una ciutat com Rubí. Doncs haurem d'anar a passejar, cada any a passejar. Jo algunes fotos no les entenc, però perquè potser sóc un poc curteta pel tema de la fotografia. És art, és art. És com els quadres aquests expressionistes, que dius, ostres, no acabo d'entendre, però és art. Sí, sí, sí. Albert, moltíssimes gràcies. Volia fer-ti una pregunta. Fas esport? Menys del que voldria. Perquè ara venen els companys d'esports i sempre acaben venint corrents amb el banyador, o sigui que... Jo faig esport, però intento no tenir cruiximents, com el Toni. Ah, molt bé, així m'agrada que ens escoltis. Doncs ara vendrà el Toni a explicar-nos els esports. Albert, ens veiem la setmana vinent. Fins demà. Adéu. Ara anem als esports, que avui, Toni, bon dia, te pots esplaiar el que vulguis, pots aixecar-te, encalantir, jugar un partit de futbol, saltar, ballar, ballar no, bé, també és esport, fer el que vulguis. I de ballar, tu saps, també. Espera un moment, abans, abans, anem per parts, ara anirem a ballar, perquè tu ets dona de ball, també. Jo soc ballarina seva. Ho he estat, ho he estat en el seu moment. Has estat ballarina de clàssic. Estic un poc jubilada. Sí, de clàssic. Vas fer ballet. Molts anys, tota la vida, des dels 4 fins que vaig tenir el meu primer fill. De fet, embarassada del meu primer fill, encara em pujava a les puntes. Una setmana abans de parir, estava pujada en unes puntes. Força, eh, has de fer allà, perquè... Força, amb molt de core. Amb molt de core, faixa abdominal, equilibri... Sí, sí. I després aquest control del cos meravellós quan es fa... Déu meu. M'estàs fent la pilota. No, no, no, és que jo t'entenc, perquè, a veure, jo és esportista, però jo soc personal, em ve de ball. Sí, sí. Jo, més que de gimnàs, jo soc de... de... de diferents classes de ball, sobretot un... Sí, perquè el gimnàs, el gimnàs malament, eh? Ens marejam, encruiximents... No, a veure, encruiximent... Jo li dic tiretes. Ja, ja. Això hem de parlar-ho, també. Ara, perquè no tinc el mòbil al davant, però jo li deia tiretes. Això ho hem de comprovar, a mi no me sona gens. El Tiretas tiene Tiretas. Exacte, Tiretas me sona, ets un Tiretas. Ets un Tiretas, el Tiretas. Exacte. Que, què t'anava a dir? Que, clar, tots aquests dies que venint aquí, que haig d'anar tot ràpid perquè començo i el José empeza a dir, has de cortar, has de cortar. I llavors em queda, per exemple, al darrer, avui em diu 6 minuts i avui ho porto només una plana. Anem, anem. Ah, és que sempre has d'estar preparat per tot. És que no ets previsor. Fíjate. Un, dos, tres. Ara, llestima que no el tenim en directe, perquè si no... Mira, això ho posem aquí a ballar. Vinga, anem a ballar amb el futbol i amb els esports. Això està molt bé, perquè és el cap de setmana. Ve la teca, eh? Podríem dir-ho així. Segon partit que disputarà la Unió Esportiva Rubí, amb aquest ritme que ens posa el José, a Lliga Elite, els de José Solivella s'estrenen davant de l'afició contra el Castelldefells, atenció, la quarta jornada, recordem que els ha passat que s'han ajornat dues jornades. L'històric d'aquests dos equips deixa un bagatge de dues victòries, pam, de nou duels a Can Rosers. Només han guanyat dues vegades. Això és molt poc. Això preocupa, eh? Sí, però bueno, es pot guanyar. Sí, sí. Nada es imposible. Impossible es nothing. Res es imposible. Quants idiomes vols més? Un més. No ho sé, ara és igual. Passa la palabra. Vinga. Va, a la Lliga, els rubinecs, són dodzens, clar, només sumen un empat, els de la setmana passada contra la Pobla de Mahomet, amb un solitari punt, els de Castelldefells, descents, descents, sumen només dos, perquè han tingut dos empats. Sí, un empat, dues empats. Pot ser que acabin també empatats, per estadística. Doncs podreu seguir aquest partit en directe a Ràdio Rubí, recordeu, a partir de les 4 amb el Siscul, ara. Dues hores més tard, Juventut 25 de septembre, que intentará sumar els primers punts de la temporada en el duel contra Terlenca-Barcelonista, en Juventut 25 de septembre. doncs que no han començat gaire bé. Tres derrotes en tres jornades disputades, doncs els han portat a la darrera plaça del grup 3 de primera catalana, això no vol dir res, tranquils, Terlenca-Barcelonista-SDZ, el rival suma quatre punts, la cita dels rubinencs al camp de la Terlenca, dissabte a les 6.00. Més futbol. Vinga. M'ha permès? Vinga, va. Més futbol. Olímpic de Can Fatjó. Olímpic de Can Fatjó. Tu has de pensar Olímpic, Lleida. Olímpic, Lleida. Sí, sí, tot el dia, pobrets, estan a Lleida. Jo crec que podrien anar allà, entrenar allà, ja quedar-se allà tot l'any, i així no haurien de fer tant de trasllats, pobrets meus. Clar, tindrien aquesta hora i mitja, d'anar, perquè, clar, si no, haurien de venir a treballar cada dia, fer l'hora i mitja des de Lleida cap aquí. Clar, cert, cert. Doncs viatgen cap a Ponent i visiten... a un club que resulta que aquest any és centenari, que farà els 100 anys. És l'AEM. Saps què és l'AEM? Per allà ho he hagut de buscar. Secció Esportiva Associació Exalumnes Maristes de Lleida. Oh, els maristes! Els maristes, tu, centenari. També tenim maristes aquí. Doncs els de Cristian López, estan a la zona baixa. Després de dos empats, una derrota. L'AEM, són vuitens, amb quatre. Doncs la cita al camp dels Llerietans, proper diumenge, a dos quarts de cinc. Deixem futbol, anem al futbol sala. Vinga, que no... Bueno, deixem futbol i anem a futbol petit. De futbol gran a futbol petit. Diferent, també. Sí, sí, no té res a veure, no té res a veure. Diferent. Com me sentin... Els nois de l'esportiu Rubí intentaran guanyar... Un minut. Ja m'estàs dient un minut? Ja han passat cinc minuts? Que t'enrotlles com una persiana. Ballarina. M'aprofita el temps. Intentaran guanyar el primer duel a la Lliga contra l'Arins de Munt. Recordem que David Parrillas, l'entrenador provisional en substitució del destituït Juan Juan Migo, recordem que aquesta setmana ha caigut. Dues jornades disputades a tercera nacional, dues derrotes, doncs dissabte rebent la nens de muny, penúltims a la categoria a l'hora del partit, tres quarts de vuit. Les noies de l'esportiu rebent alcaldes a la quarta jornada, segona nacional de futbol sala femení pel que fa a alcaldes. Tres punts, ocupa la onzena posició, les nostres cinquenes, la cita dissabte, tres quarts de sis al pavelló de la Llana, si voleu. Doncs futbol sala. Acabem. Vinga, Waterpolo, dale, dale. Amb el Waterpolo, que comença la lliga. Els nois de... Ah, ja està. Club Natació Rubí, Divisió d'Honor. Reben al Terrassa, dissabte, tres quarts d'una. Recordeu que juguem a la pista del Sabadell. Ai, perdó, a la piscina del Sabadell. I les noies... Els Terrassa són bons, eh? Bé, són molt bons. Fàcil històric. Però escolta, de tot s'aprèn. És un luxe poder jugar amb els més bons, encara que hi hagi molta diferència. Estem parlant de clubs que tenen poc a veure amb les infraestructures i sobretot amb els recursos econòmics. Les noies en primera divisió salten a la piscina de Can Rosers en el seu duel contra el Club Natació Barcelona i això serà a un quart de set. Ja hem acabat? Sí, hem acabat. Així que ens hem d'acomiadar fins dilluns. Que vagi bé el cap de setmana, Toni. Que vagi molt bé. I avui, 10 d'octubre, Glori, d'aquí... Glori, eh? Glori, l'hem allorquinitzat total. A mi em deien Glori, eh? Ah, sí? Sí, a més uns companys d'aquí de la feina que ja no estan. Mira que bé. Mira, tampoc ho he fet tan malament. No, no, no, no. D'aquí és l'aniversari. Doncs, ui, a veure si et sona l'actor que et diré jo ara. Mario López? Home! Te suena de algo? Esleiter de Salvados por la Campana. Ah, ya estamos. Quants en fa? En fa ni més ni menys que 52 anys. Uf, no el feia tan gran, eh? L'has vist a les fotos? No ho parés. No, no l'he vist, no l'he vist. L'he vist així en diagonal, saps? Igual que l'he vist en diagonal, però les fotos les he vist en diagonal, no m'he fixat. Però perquè es conserva molt bé. Però sí, sí, nena, els anys passen per tots. Sí, sí, ja vaig. I pels actors també. Doncs mira, seguim. També fa anys la cantant i l'actriu argentina Lali Expósito, que fa 32. Entre els seus éxits musicals destaca la cançó La Ligera, que no sé si la coneixes, que l'ha consolidat com a estrella internacional. És que sóc un poc xivarita jo per la música. Sí? Sí, no m'agrada tot. Bueno, a mi tampoc, eh? Tinc un ventall bastant ampli. Segur que és meravellosa, eh? Segur, segur, segur que sí. Seguim amb la vocalista i la legendària de la banda de rock Van Halen, David Lee Rose, que celebra 69 anys. En el terreny de la interpretació, avui també fa anys, Charles Dance, actor britànic, conegut per la seva destacada actuació a la sèrie... Juego de tronos, Tyrion Lannister. Un Lannister sempre paga sus deudas. Això ho deien, això ho deien. Jo no l'he vist, eh. No? No l'he vist. És molt bona. Doncs quants anys fa, diries que fa? Uf, ni idea. Ni idea. És gran, no? És gran, 79 anys. Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do! Que també està molt bé, eh? Ja se li veu, que és gran. I acabarem amb un actor espanyol. Jo no sé basc, per tant, no sé qui sàpiga que em perdoni la pronunciació. Jo tampoc sé. Que ha captivat el públic en pel·lícules com Ocho apellidos vascos, que aquesta és la... jo crec que la majoria l'hem vist, i que celebra avui els seus 63 anys. És de la meva quinta, aquest home. Mira, Déu-n'hi-do. Jo no los tengo, eh, todavía, que no els té. No, no, tu ets més jove, eh? Ets un pelín. Un pelín, un pelín més jove. Molt bé, Glòria, doncs moltíssimes gràcies per adurnos aquests aniversaris d'avui. A vosaltres, bon cap de setmana. I esperant el cap de setmana que ja arriba, us deixem amb la recomanació musical del Robert Fernández. Abans no marxeu, perquè després de la recomanació ve la Valentierno amb la tertúlia. Avui la recomanació musical és una de les meves debilitats a una de les últimes incorporacions a la meva vida. El meu banda sonora particular és Pablo Pablo. Bona nit. Aquest tema que estem escoltant ara mateix porta per nom Eso que tu llamas amor. I és un tema de Pablo Pablo en col·laboració amb Ralf Itxó i Karim León. Ens serveix per definir exactament l'univers musical on ens endinsarem en els propers minuts. Pablo Pablo és fill de Jorge Drexler. Jo crec que de casta li viene el galgo. És ben evident que aquesta sensibilitat musical... l'ha tingut que adquirir d'alguna forma, però li ha donat un rotllo molt particular. És fill de Jorge Drexler i Anna Lan. Pablo Drexler ha crescut com la música, amb el seu llenguatge natural, habitual, quotidià. Ara, amb el seu propi projecte, explora aquest so íntim, personal i ple de matisos molt orgànics, encara que de vegades treballa amb el pop amb qualitats pròpies electròniques. Els seus 20 i tants, no direm quants són, aquest jove cantautor i productor, ha treballat amb noms tan importants com Té Tangana i Guitarrica de la Fuente. I ara ha fet un pas cap endavant. amb cançons com aquesta que escoltarem ara mateix del seu darrer treball. Vida nova, Pablo, Pablo, des del seu treball en mi, recomanació magnífica per endinsar-vos a l'univers musical d'un cantautor molt i molt especial. Gaudiu-lo. Fue tan fácil. Yo no espero ver a por nadie más. Sabes encargarme yo de su corazón. Todavía no esperaba. Yo sé que tienes en la cabeza. Si lo dejas, dejas. Minus afuera, quieres amar, quieres amar en vida nueva y a poco se empieza a machicar. Gràcies. Són les 10 del matí.