#701 - Franco, 50 anys després: memòria i transició

Context i objectiu del programa

Programa especial de RÀDIO RUBÍ dins Rubí al dia, de 9 a 10h dedicat als 50 anys de la mort de Francisco Franco (20 de novembre de 1975). L’episodi explora:

• Com es va viure la mort de Franco a Rubí i en l’entorn personal dels convidats.
• Com recordem (i com oblidem) la dictadura i la transició.
• Les continuïtats i ruptures entre franquisme i democràcia actual.
• Què en saben els joves avui i com perceben democràcia i dictadura.

Hi participen tres testimonis directes, que van tenir papers polítics i socials rellevants durant la transició, i es combina la seva conversa amb un reportatge de veus rubinenques que amplia la memòria col·lectiva de la ciutat.

1. Presentació i marc històric

La mort de Franco i el seu anunci

• Franco mor el 20 de novembre de 1975, a les 5:25 del matí (tot i que després es sabria que va ser abans).
• Ràdio Nacional d’Espanya comença a donar pistes des de ben d’hora, però Arias Navarro no ho anuncia oficialment fins a les 10 del matí.
• La conductora presenta el programa com una mirada als 50 anys posteriors, centrada en:

- El que va significar aquell dia per a la gent de Rubí. - El que se n’ha transmès als joves i què en saben avui.

Els convidats

• Joan Manuel Tresserras (exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació per ERC).
• Armand Querol (exregidor del PP a l’Ajuntament de Rubí).
• Lorenzo Blanco (antic regidor del PSUC a l’Ajuntament de Rubí).

L’objectiu és escoltar testimonis personals i reflexions polítiques per entendre com es recorda i com s’ha reinterpretat la dictadura i la transició des de Rubí.

2. On éreu quan va morir Franco? Memòria personal

Lorenzo Blanco: por, militància i carrer Murillo

• S’autodefineix com el més gran del grup i explica que va viure el moment des del local “Amigos de las Naciones Unidas” al carrer Murillo, a Rubí.
• Allà es van assabentar de la notícia i la reacció barrejava impacte, por i interrogants sobre el futur.
• Destaca la figura de Pere Isas com un gran referent intel·lectual i moral a Rubí:

- Un home que aglutinava pensament crític i gent compromesa. - Impulsor de projectes com l’obra del Pare Pire.

• Recorda que eren joves, “una mica llançats”, i que Pere Isas els va arribar a renyar per algunes accions massa arriscades.

Armand Querol: normalitat laboral i incertesa

• Vivia a Barcelona i treballava a una elèctrica (Ener), participada al 51% per l’Instituto Nacional de Industria (per tant, molt lligada al règim).
• En aquella empresa hi havia molta gent addicta al franquisme, fet que va generar:

- Preocupació sobre què passaria políticament. - Sensació d’entrar en un món desconegut més que no pas d’eufòria o tragèdia.

• Tenia 30 anys, 5 de matrimoni, i reconeix que no havia conegut res més que el franquisme, que li semblava un ordre “estable” mentre les coses li anaven bé.

Joan Manuel Tresserras: clandestinitat i la necessitat de cremar papers

• Tenia 20 anys. L’avisa la seva àvia, cap a les 6 del matí, després d’escoltar la notícia per la ràdio.
• A casa seva hi havia un armari amb doble fons a l’habitació de la germana, on amagava:

- Quadernos rojos dels Círculos Obreros Comunistas del Vallès. - Material de plataformes anticapitalistes i publicacions clandestines.

• La seva primera reacció és cremar tot el material en una llar de foc, per por de registres i represàlies:

- Pesava la imatge de “los coches largos” (la policia) venint a detenir gent.

• La nit anterior havia anat en cotxe amb Víctor Cucurull a veure la vetlla a la creu dels caiguts, on hi havia gent de la vieja guardia franquista:

- Ells feien fotos com a corresponsals de premsa (Cucurull al Correo Catalán, Tresserras al Tele/eXprés). - Un cotxe els va seguir i hi va haver certa tensió; Tresserras acaba entrant a casa per una porta secundària per evitar ser vist.

• Contrasta aquest clima d’incertesa i por amb el 23-F, que ell recorda amb tranquil·litat i fins i tot passejant en cotxe per Ajuntaments (Rubí, Sant Cugat) per “comprovar” que tot estava sota control.

Obrers i estudiants: lideratges diferents

• Es comenta la relació entre estudiants i classe obrera en la lluita antifranquista:

- Els estudiants (pocs a Rubí) sentien complex d’inferioritat envers els obrers, idealitzats com a veritables líders de la lluita. - Tresserras remarca que ells se sumaven a la lluita obrera, però el lideratge era clarament de la classe obrera.

3. El Rubí de finals del franquisme: conflictes, por i repressió

Després de la primera ronda de testimonis, el programa dóna pas a un reportatge amb diverses veus locals que dibuixen el clima polític, social i econòmic de Rubí en el moment de la mort de Franco.

3.1. Un “Rubí en ebullició”: conflictes obrers i veïnals

Historiadors i testimonis descriuen un Rubí molt mobilitzat:

• Moviment polític:

- Presència de moviments democràtics, catalanistes i republicans que comencen a treure el nas, tot i un règim encara monolític. - A Rubí hi havia una falange molt dura, que mantenia el control polític local.

• Moviment obrer:

- Moltes vagues i reivindicacions de drets a les fàbriques. - Reunions clandestines i forta organització obrera.

• Moviment veïnal:

- Primeres associacions de veïns en gran part semiclandestines. - Denúncia de mancances en clavegueram, asfalt, escoles, etc.

• Demogràficament, Rubí havia passat de 9–10.000 habitants (època de la Rierada) a uns 40.000 a mitjans dels 70: un creixement explosiu que creava “una olla a pressió” social.

“Aquí hi havia un fort, molt fort, moviment obrer i moviment popular.”

3.2. Violència feixista i control cultural

Es recorden episodis concrets de repressió i violència a Rubí:

• 1973, acte prohibit sobre Rafael Alberti i Picasso a l’antiga biblioteca del carrer Màxim Fornés:

- L’acte primer es permet, però després es prohibeix a última hora. - Els assistents són agredits per membres de la Guàrdia de Franco (falangistes locals) amb porres i cadenes. - Dos noms destacats entre els agredits: Agustí Pujol (director de teatre) i Jaume Pla (escriptor rubinenc).

• Casos repressius més amplis:

- Cas Pení: detencions a fàbrica, trasllat a Via Laietana. - Cas Escala, cas Viola, actuació de l’aparell repressiu sota Martín Villa. - Accions per garantir que “quan morís Franco no hi hagués esclat social”: provocació i repressió preventives.

• Centre Democràtic Republicà (Plaça Doctor Guardiet):

- Antic espai d’ERC abans de la guerra, confiscat per la falange. - Es decideix enderrocar-lo poc abans de la mort de Franco per evitar que cap força democràtica el recuperi. - Encara avui queda un solar buit, símbol de la política de “terra cremada”.

3.3. Expectació, silenci i celebracions discretes

Les veus del reportatge matisen la idea d’un esclat popular immediat:

• Es vivia una llarga espera:

- “Portàvem mesos esperant que algú sortís a la tele o a la ràdio i digués ‘Franco ha muerto’.” - La seva mort era esperada, no sobtada.

• Reacció continguda:

- Molta gent tenia una ampolla de cava amagada per quan arribés el dia. - Però la sensació general és que el franquisme no s’acaba el 20 de novembre; el règim continua amb altres formes. - Hi ha prudència i silencis al carrer: somriures dissimulats, salutacions amb complicitat, però poca expressió pública.

• Espais on sí hi ha celebració més visible:

- Una cooperativa de consum amb bar i pista de bàsquet (a l’actual Plaça Salvador Allende) on alguns joves celebren amb cava obertament, amb la complicitat del responsable del bar.

• Testimonis diversos apunten a una barreja de:

- Satisfacció i alleujament (“ens hem alliberat d’una càrrega important”). - Inquietud pel futur (“i ara què?”). - Silenci imposat i por de llistes, represàlies i comptes pendents.

“Somriures i prudència. Inquietud. Molt enrenou. ‘Jo vinc d’un silenci’.”

3.4. Reaccions personals al lloc de feina, a casa i a la mili

El reportatge recull escenes molt concretes:

• Assemblees a les fàbriques per comentar la notícia, però després jornada laboral normal.
• Cites a cases de confiança, com una casa a Vall d’Horeix utilitzada ja en la clandestinitat, on militants de partits polítics havien acordat trobar-se el dia que morís Franco.
• Algunes escenes de tensió i fanatisme:

- Un vigilant jurat que, en saber la notícia, treu la pistola, l’embruta d’oli i recita frases de la “Legión”, mostrant fidelitat al règim.

• A la mili, un monitor d’instrucció recorda com un company es desperta cridant “Franco ha muerto!” rient, i la resta li tapen la boca, conscients del context militar.

4. La transició: ruptura o continuïtat?

Després del reportatge, la conversa torna a l’estudi per reflexionar sobre què va passar després de la mort de Franco.

4.1. Una transició dirigida des del règim

Tresserras destaca:

• La transició s’engega des del mateix règim franquista:

- Són els propis aparells del franquisme els qui gestionen els primers passos. - Legalitzen algunes formacions polítiques importants “de mica en mica”, i administra el temps de l’obertura.

• El procés és llarg: fins al 1978 no hi ha Constitució, i fins al 1979 no hi ha eleccions municipals democràtiques.
• Es passa de l’esperança de ruptura democràtica a una “evolució pactada” que manté moltes continuïtats:

- La transició s’ha venut durant anys com un model pacífic i exemplar, però en realitat hi ha molta violència (Vitòria, Atocha, cas Escala, etc.). - No es fa una depuració profunda dels aparells de l’Estat ni del sistema judicial. - El poder econòmic dels vells monopolis d’Estat (telcos, elèctriques, etc.) es transforma en privatitzacions que beneficien les mateixes elits que ja tenien poder.

“Hi ha hagut línies de continuïtat que no es van trencar mai.”

4.2. L’amnistia: alliberament o impunitat?

Blanco planteja una crítica molt clara:

• La llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia ja estaven pactats des de dalt.
• Repassant-ho amb el temps, veu que l’amnistia de 1977 va servir:

- Per a presos polítics com Camacho, Carrillo, La Pasionaria, etc. - Però també, de facto, per consolidar la impunitat dels responsables del cop d’Estat del 36 i de la repressió franquista.

Tresserras hi afegeix:

• L’amnistia va funcionar com una “tabula rasa”: ningú té responsabilitats.
• Avui, molts fills dels beneficiats per aquella amnistia ocupen llocs clau al Tribunal Constitucional i al Tribunal Suprem, la qual cosa mostra la continuïtat de les elits.

Querol, més matisat, diu:

• Creu que l’amnistia “tocava”, que era necessària per obrir pas a un nou marc.
• Accepta, però, que hi ha una part fosca en el fet que també blinda crims no jutjats.

4.3. Democràcia, guerra civil i cop d’Estat

Hi ha un moment de tensió quan Querol suggereix que el cop d’Estat i la guerra civil “gairebé eren inevitables” o necessaris davant el desgavell previ.

Tresserras replica amb fermesa:

• Recorda que hi havia un règim democràticament escollit (la II República).
• Remarca les aliances internacionals del bàndol franquista (Mussolini, Hitler) i la seva naturalesa inequívocament feixista.
• Defensa que la sortida als conflictes socials mai pot ser l’autoritarisme, sinó més democràcia i aprofundiment democràtic.

“La solució no pot ser mai l’autoritarisme. Si la democràcia no ens acaba d’anar bé, la resposta ha de ser més democràcia.”

La conductora talla el debat sobre la guerra civil per manca de temps i per no desviar-se massa del focus de l’episodi.

4.4. Canvi social abans de la mort de Franco

Tresserras també insisteix que el canvi comença abans del 1975:

• Als anys 60 i primers 70, amb el creixement econòmic i l’arribada de nouvinguts:

- La gent ve a Rubí a treballar, comprar-se pis, moto, 600, sortir de cap de setmana. - Hi ha viatges a Perpinyà per veure pel·lícules prohibides (L’últim tango a París), revistes com Interviú amb destape i periodisme d’investigació, música de Beatles i Rolling Stones.

• El règim perd el control sobre la cultura quotidiana i la moral pública:

- L’Església es veu sacsejada pel Concili Vaticà II; neixen els “curas comunistas” i compromisos cristians pel socialisme. - La gent comença a viure, estimar i organitzar-se d’una manera que el franquisme ja no pot controlar completament.

• La mort de Franco accelera la qüestió institucional (partits, eleccions, Constitució), però en molts àmbits profunds:

- Capital, propietat, poder judicial, aparells de l’Estat mantenen una estructura molt similar.

Blanco reforça aquesta visió parlant d’una “transició domesticada”, teledirigida des de dalt.

5. Present i joves: democràcia, dictadura i malestar

Cap al final del programa, la conductora obre un bloc sobre el present: què en pensen els joves d’avui, i per què alguns arriben a dir que preferirien una dictadura.

5.1. Tresserras: els joves han de llegir i prendre’s la vida seriosament

• Defensa que, per valorar democràcia vs dictadura, cal coneixement i experiència:

- Els joves han de llegir, estudiar i documentar-se, no deixar-se portar per la primera consigna que veuen a les xarxes. - La construcció de la personalitat passa per entendre com funciona el món.

“Si et prens la vida seriosament, acabes arribant a la platja de la democràcia.”

• Qualsevol alternativa totalitària significa:

- Que algú altre decideix què has de fer i què pots ser. - Que se’t nega la possibilitat de ser tu mateix.

“Un jove que diu que preferiria un ordre totalitari, amb perdó, és un estúpid rematat.”

5.2. Querol: dictadura econòmica i frustració actual

• Parla d’una “dictadura econòmica” avui dia:

- El que vivim ara és una societat del malestar, malgrat haver promès un “estat del benestar”. - No li sorprèn la pujada de l’extrema dreta a tot arreu.

• Tot i preferir la democràcia, reconeix la temptació de voler “cràcia total” davant la sensació d’impotència.

5.3. Blanco: treball, habitatge i memòria de la precarietat

• Assenyala focus de frustració juvenil:

- Preu i accés a l’habitatge. - Feina precària o salaris que no permeten una vida digna.

• Contrasta amb el passat obrer:

- Abans es podia treballar de 6 a 6 i, amb moltes hores, anar tirant, comprar casa, ajudar la família. - Però també recorda la duresa i arbitrarietat d’aquell temps: a les places o mercats, els capatassos triaven “tu, tu i tu” i la resta es quedava sense feina.

Reivindica que, més enllà de les lectures intel·lectuals, hi ha una memòria viscuda que ell ha experimentat i que marca la seva manera d’entendre la realitat.

6. Tancament: memòria viva i memòria crítica

El programa es tanca remarcant dos nivells de memòria sobre el franquisme i la transició:

• Memòria viva: el testimoni directe dels protagonistes (Tresserras, Querol, Blanco i la resta de veus del reportatge), que expliquen com es va viure la mort de Franco i els anys immediats a Rubí.
• Memòria crítica: el debat historiogràfic i educatiu sobre com s’explica el franquisme als joves i a la comunitat educativa.

La conductora anuncia que la segona hora del programa es dedicarà a parlar amb historiadors i professors sobre com s’ensenya aquesta època i què arriba realment als joves d’avui.

La idea central que queda és la necessitat de conèixer, estudiar i debatre el passat per poder defensar i aprofundir la democràcia davant els reptes presents (desigualtat, malestar, extrema dreta).