#721 - EURC: arquitectura i abelles; AA, convenció a Salou

Gràcies. Rubí al dia amb Lídia Martín. Hola, què tal? Molt bon dia. Són 10 els minuts que passen de les 11 del matí. Ja sabeu que esteu sentint el Rubí al dia, un programa que iniciem a les 8 en punt, amb la Pamela Martínez, que us porta tota la informació fins a les 10, que fem el relleu de presentadores, i és la Belén Tierno qui fa la tertúlia que acabeu de sentir just abans del bollatí horari amb la Patri Díaz, que us ha portat tota la informació Informació de la ciutat actualitzada. Ja la comença aquesta, la quarta. L'hora més magazín d'un espai d'avui dimarts 14 d'octubre de 2025. I avui al programa parlarem d'una banda de les activitats que una entitat de Rubí fa, perquè és molt activa i en fa moltes, estem parlant. Sí, el José jo crec que està desitjant apuntar-se a l'Aula d'Extensió Universitària de Rubí, també coneguda com la EURC. i que ens porta a activitats, si no cada setmana, pràcticament. Van començar, recordem, de manera oficial, amb aquell espectacle programat conjuntament amb l'Ajuntament de Rubí, que es diu Guateque, i que va arribar el dia 4 d'octubre al Teatre Municipal La Sala, i que va tenir per ser una molt bona entrada de públic. Però encara en tenim moltes, entre seminaris, sortides, conferències... Tot això en parlarem avui amb la Rosa Maria Andrés i l'Eulàlia Pedrós, que ja sabeu que són integrants... d'aquesta aula d'extensió universitària de Rubí. A banda d'això, recordarem que tenim invitacions per fer cultura a la ciutat, perquè aquest divendres, a les 8 del vespre, ens arriba la pel·lícula Wolfgang. Extraordinari és el seu subtítol i és una de les pel·lícules més taquilleres del cinema català dels últims anys. Si voleu dues entrades per veure de Frank aquesta pel·lícula... Muchísimas gracias. Bueno, te dije, Penélope, que tú puedes entrar por la puerta grande o por la puerta detrás, también, de la sala. Ho dic perquè no et vegi molta gent. 93-588-5960, si voleu un parell d'invitacions per veure aquesta pel·lícula el divendres a les 8 del vespre. I d'altra banda, ja sabeu, cada trentant, cada dos, tres mesos, ens visiten aquí al programa alguns dels components d'Alcohòlics Anònims que venen a fer divulgació de la tasca d'aquesta associació sense ànim de lucre i també per explicar-nos quines són les seves activitats. Aquest cap de setmana han tingut una convenció a Tarragona Ens ho explicaran i també estan d'aniversari perquè aquest dissabte a les 6 de la tarda el grup Rubí i les Torres fa una reunió i fa també una festa d'aniversari d'alguns dels companys que fan anys sense veure. Tot això fins que sigui al migdia i torni de nou la informació de Rubí. Ja sabeu que el José Malagón és el primer que està aquí a la ràdio, literalment, i des de les 8 en punt en directe. I per començar aquesta hora, la quarta, sempre comencem amb un tema musical. Segueix el que passa a la ciutat a Rubia el dia. The young ones, darling, we're the young ones. And young ones shouldn't be afraid. La veritat és que jo no puc evitar, quan sento aquesta cançó, pensar en una sèrie de televisió que es diu The Young Ones i que es va estar a l'any 82, només amb dues temporades que van ser mítiques perquè tothom... Els que vam viure aquella època les recordem amb aquells companys de pis on hi havia, doncs, podíem dir, l'anarquista, el punky, el heavy, el hippy, on hi havia de tot en aquella sèrie. Però la cançó original és aquesta que esteu sentint, de Cliff Richards, And The Shadows, aquesta versió de Young Ones, els joves, vamos, com el José Malagón, que l'acaba de poner el tema, Per què? Perquè volem felicitar un senyor que ja no és tan jove, però que avui fa anys. Va néixer un 14 d'octubre del 1940 a Índia, però és britànic. Harry Roger Peaboy Webb, però més conegut per Cliff Richard, un senyor que a banda de ser músic, cantant, compositor, productor... És un dels artistes més reconeguts al Regne Unit i, entre d'altres, ha venut més de 250 milions de discos arreu del món. Avui fa 85 anys. Ja el felicitem amb aquest tema musical. Once in every lifetime Comes a love like this Oh, I need you You need me Oh, my darling Can't you see Your dreams Should be dreams together And a young heart Shouldn't be afraid And some Fins demà! Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Doncs, com dèiem, l'Aula d'Extensió Universitària de Rubí és una entitat que fa moltes activitats i no només com a entitat pròpia, sinó també donant suport a altres associacions o col·lectius que també programen coses a la ciutat. De fet, ens han vingut ja directament la Rosa Maria Andrés i l'Aulàlia Pedrós. Diem-me, abans de començar, que hi ha una activitat que no es fa, o sigui que és servei públic total. Rosa Maria Andrés, què tal? Hola, molt bon dia. Bon dia, Eulàlia, com estem? Hola, molt bon dia, bé. Molt bé. Dèiem, hi ha una activitat que no és vostra, diguem, entre cometes, que s'havia de fer avui, però que malauradament no serà d'aquesta manera. Sí, s'ha anul·lat per temes interns d'organització entre la biblioteca i els països. i la universitat, l'associació, i s'ha anul·lat, no es pot fer. De què era? No la tinc aquesta. Diferències entre els models educatius intergeneracionals i interculturals. a càrrec de la Marta Bertran, antropòloga i decana de Gana d'Educació. Bé, en tot cas ja buscaran una altra data, no?, si volen... Sí, són aquestes conferències que fan l'associació Amics de la UAB, d'acord amb la biblioteca, i a les que nosaltres li donem suport i fem altaveu. I ara avisem que no es fa. Exacte. Per si algú ho està sentint i diu, ostres, jo aquesta tarda m'anava cap a la Bíblia, doncs sí, pots anar-hi, però a fer altres coses. Exacte. Perfecte. Però sí que teniu una activitat que serà aquest dijous i que enceta el seminari d'aquest trimestre. Sí, un seminari que hem decidit que vagi sobre arquitectura. És una pinçallada, perquè quan vam començar a preparar-ho d'arquitectura no sabíem massa per on enganxar-ho, perquè és tan ampli. És una disciplina tan àmplia que no sabíem massa com enganxar-la. I vam demanar ajuda a un arquitecte de Rubí, seguim amb el tema de la quota rubinenca, amb el Josep Milà, que ell ens ha ajudat a fer aquesta pinçallada. Aquesta primera és l'arquitectura en públic, la mirada amagada. Mhm. Però m'heu dit que hi ha un canvi aquí. Sí, el ponent que estava previst, que és en Francesc Camps, que és urbanista i coordinador de l'àrea de cultura del Col·legi d'Arquitectes, sembla ser que ha tingut un tema personal de salut i no pot fer-ho, però ja hi ha una alternativa. És que ara mateix estem, bé, només cal que em sentiu a mi la veu per saber que hi ha una passa, com diu molta gent, no? Si no són refredats, són grips o altres coses, no? Potser és això el que li ha passat? Em sembla que no, un tema una mica més complicat. Tampoc cal donar més dades. És un tema personal. Sí, exacte. En tot cas, serà dijous a les 6 de la tarda. L'Auditori va llonrat. I de què es parlarà? L'arquitectura en públic, li heu dit. I en aquest cas, la mirada amagada. Clar, ell ens ho ha definit d'alguna manera, com ho hem recollit en el programa. L'activitat dels arquitectes s'ha entès des de sempre com la tasca que persegueix construir edificis, planificar ciutats i definir païs públics, encara que en moltes ocasions el compromís del seu treball va molt més enllà. A veure, com us deia abans, quan vam començar a plantejar aquest tema, perquè no l'havíem tractat mai, hi havia moltes maneres de veure'l. I aquesta primera sessió és una mica, bueno, una mirada àmplia Què fan els arquitectes? A què es dediquen? Des de fer les cases, fer carrers, planificar ciutats, la disciplina d'urbanisme... També coneixem molts arquitectes des d'una vessant artística. En tenim uns quants noms. Per tant, d'alguna manera, aquesta primera sessió és aquesta foto gran... de què fan els arquitectes, a què es dedica l'arquitectura. Bé, ja ho veurem. Molt bé, això serà, com dèiem, aquest dijous a les 6, a l'Auditori Vallonrat, és l'entrada lliure i és la primera de tres sessions que dediqueu a aquest tema. La següent, ho dic perquè la gent ja es pugui apuntar a l'agenda, si l'interessa aquesta, hi va dijous, que sàpiga també que el dijous, 6 de novembre, és la segona sessió d'aquest seminari i la tercera i última serà el dia 4 de desembre. Correcte. Més enllà d'això, teniu una activitat que està relacionada amb Sant Galderic, que es fa aquest cap de setmana al Sant Galderic, però dilluns teniu una proposta que d'alguna manera està enllaçada amb aquesta fira de pagesia. Sí, sempre intentem trobar una activitat que vagi lligada amb la natura, amb el camp, amb la pagesia, perquè també hi té a veure. I aquesta vegada parlarem de les abelles. Ho hem titulat com Veritats mentides i curiositats de les abelles. a càrrec d'Ernest Francolí Ferrer. Se n'ha parlat molt als últims temps de les abelles i la seva importància en la polinització. Doncs, bueno, ens explicarà què són, com són, com s'organitzen, com viuen, la importància que tenen en el nostre medi i aprendrem coses de les abelles. Sí, en aquest cas, digues. Si el busqueu, té una pàgina web, apunteu al nom Ernest Francolí. No tenim aquí posada la pàgina web, però... Si el busqueu veureu que té alguns vídeos i té una informació força interessant de la feina que fan aquests bitxitos. Serà el dilluns a les 6 de la tarda a la biblioteca. Sí. Molt bé. Aquesta és una altra de les propostes de les que tenim més properes en el temps, que feu des de l'EUR. I després hi ha una altra que a mi m'agradaria saber si encara queden places o no. No. No queden places i tenim llista d'espera. Alcalde sempre representa un problema per nosaltres. Bé, però això vol dir un èxit. Un èxit, exacte. Un èxit total. Fa molta... A mi em faria molta il·lusionar, ja us ho dic ara, ahí lo dejo, aquesta sortida que feu dijous de la setmana vinent i que heu titulat La casa dels Àngels a Castellissarà. I vull que... Qui m'ho explica? Va. L'Eulàlia, que ho ha lligat una mica més. Perquè soc la que ho he lligat una mica, però és tal qual. És la casa dels Àngels, que és la casa on viu el mag Lari, que coneixem com a mag, diguéssim, de tota la vida, fa molt temps. I té aquesta casa a Castell Serà on hi viu i on ha fet un museu. És una casa molt antiga que ell ha recuperat i visitarem tot aquest entorn. La visita també hi va a un petit espectacle de màgia, que no vol dir que sigui el McLari, sinó que fan un petit espectacle. I també té una col·lecció que és la col·lecció més gran del Michael Jackson. Ell és un fanàtic, forofo d'aquest cantant, i té una exposició que diuen que és de les més grans que hi ha sobre Michael Jackson. A la mateixa casa ofereixen servei de bar i restaurant i dinarem allà. Això és a Castell-Sarà, un poble petit. Sí, és petit. I farem aquesta activitat. I a la sortida d'aquí passarem per Panelles, que és el poble del costat, estan a molt poca distància, que és aquell poble que té molts murals pintats a les cases. N'hi ha centenars. Sí, que es fa un concurs anual. Sí, anualment en van fent. És bonic passejar-hi i veure aquestes pintures tan ben fetes i tan boniques perquè són espectaculars. Tu ja ho has vist? Sí. I repeteixes? Sí, la Casa dels Àngels no. Penelles. Penelles. Ja fa temps, fa anys que fan aquestes activitats. Fan un concurs anual de pintades. I la veritat és que és espectacular. Masies, cases antigues, fins i tot l'església. Està tota pintada per dintre. La veritat és que és molt espectacular. I, bueno, esperem que tinguem temps, no ens entretiguem massa. I fan un concurs internacional. És a dir, els artistes fan un projecte i l'Ajuntament, els que aprova, llavors aquell any els potencien. Llavors ho celebren, almenys ho fan a la primavera. No sé exactament com. Fan un cap de setmana on inauguren aquest nou mural o nous murals i fan una festa dedicada a la pintura i sí, és interessant. Molt bé, però dieu que ja no hi ha places. Per aquesta sortida no. Una sortida que tenia un preu de 75 euros, però clar, amb tot inclòs. Tot inclòs, sí. Anem amb autocart, dinem allà, i bé, ens ho passem bé. Normalment les sortides acostumen a funcionar força bé, en general. La veritat, tenim aquesta sort. Sí, sí. A vegades, quasi massa i tot, perquè ens sap greu que quedi gent fora... Sí. Però, clar, per fer-ne dos no dona... No dona, no. En tot cas, podem repetir-la a un altre curs. Sí, potser ho podem esperar. Sí, sí. Però ja vols m'heu d'avisar abans, perquè jo soc molt fan del Michael Jackson. Ah! Clar, mira, jo... Ho tindrem en compte, doncs. Ho tindrem. Agoita. que això el Maglari un dia m'ho va veure i em va dir, ay, yo lo quiero, digo, ay, lo siento. Josep Maria, això és meu, tu ja t'has gastat molts diners amb coses del Michael, això és baratillo, però ho porto aquí. Doncs aquesta sortida serà dijous de la setmana vinent, a les 9 del matí, però com dèiem, ja no queden places. La llista d'espera de quantes diners, per curiositat? Perquè les places eren per 50 persones només, no? Sí, però hi ha bastanta gent de llista d'espera, no et sé dir quant, però més d'una dotzena, sí. Déu-n'hi-do, quin èxit, tu. Potser ens haurem de plantejar tornar-la a repetir més endavant, no sé. Bueno, ja ho veurem. Ja t'avisarem. Home, i tant, la primera en la lista. El dilluns 27, a l'Auditori Vallonrat, tenim una altra proposta, no? Una conferència. Sí, doncs podíem estar de celebrar els mil anys de Montserrat. No podíem passar de llarg amb aquest tema. Sabem que s'han fet moltes coses, hi ha hagut diferents col·lectius a Rubí que hi han anat, nosaltres no ens ho hem plantejat. Bé, ho vam plantejar, però no ho teníem massa ben organitzat en aquell moment per fer-ho i tal, i vam decidir fer una conferència amb el Lluís Baulenas, A veure, aquest senyor és director general de relacions institucionals i estratègia corporativa de l'abadia de Montserrat. Bé, creiem que pot ser força interessant per conèixer la història d'aquesta gran institució, diria jo. Perquè hi ha el paper que ha tingut al llarg d'aquests mil anys en la història d'aquest país. Molt bé, això és el dia 27, com dèiem, a les 6 de la tarda, l'Auditori Ballonrat, com totes les conferències també obertes a tothom. És un dilluns que acostumem a fer-les a la biblioteca, però per dates i per disponibilitat dels espais, doncs, la fem al Ballonrat. Tenim la sort de tenir l'Auditori Ballonrat... Bé, que ens el cedeixen gratuïtament, la veritat, gràcies Auditori Vallonrat, perquè en aquest sentit tenim molta disponibilitat. La biblioteca sovint està molt ocupada i llavors ens permet jugar i fer aquestes coses extres d'alguna manera. Però tornem a la biblioteca i tornem un dilluns, el dia 3 de novembre, perquè tenim una conferència d'aquestes que, bé, és que si no es fa la biblioteca, és com un sitió on ho has de fer. Exacte. Perdoneu, és la conferència. Qui era el mestre Martí Tauler? Aquesta és la pregunta. Clar, perquè a la biblioteca es diu així, Mestre Martí Tauler. I anem, segurament que molta gent hi va, hi veu el nom o no, perquè és la biblioteca, però aquesta persona ha existit, ha viscut a Rubí, ha fet de mestra, va ser una figura important a la seva època, i es tracta això de descobreixer, de descobrir qui era i com va fer la seva vida en aquest poble, com s'hi va dedicar, com... Quina visió tenia de l'ensenyament? Bé, conèixer aquesta figura, que així sabrem per què la biblioteca porta aquest nom. Clar, algú pensarà que ho repetim, perquè aquesta biblioteca estava prevista fer-la a la celebració del 15è aniversari de l'equipament. Però aquell dia hi havia tantes coses, tants xerraires... I tant moviment que el pobre Puigventós res, va fer una petita ressenya de qui era aquest senyor i prou, no va tenir més espai. I ens semblava que valia la pena donar a conèixer i que es conegués bé qui era aquest senyor que va... treballar a Rubí i per Rubí, des d'aquesta perspectiva de l'educació que va ser tan interessant. I que va ser després oblidat, perquè, clar, passada la guerra, era una persona com tantes de l'ensenyament, no en grata pel règim. Per dir-ho fàcil, no en grata. Per ser políticament correcte. D'aquesta manera. amb una doble quota rubinenca, perquè era rubinenc i perquè qui fa aquesta conferència també és un rubinenc. És l'Eduard Puigmentós, que ja sabeu que és historiador local i que en sap molt de moltes coses. I que, a més a més, ens consta que s'havia treballat molt aquesta conferència... I, per tant, és que ens hem vist ben obligats, no obligats, vull dir, de molt bon grat, obligats de molt bon grat a fer-la com Déu mana, com i el fo. Exacte. Molt bé. Doncs, com que ho hem de deixar aquí, ja tornareu d'aquí un mes o així, recordem... que el 6 de novembre hi ha aquesta segona cita del seminari d'arquitectura, que ja ho he dit abans, que la segona sessió és el 6 de novembre, que el 4 de desembre és la tercera i última d'aquest seminari, i després ja ens quedarà el dia 11 a la conferència, que no sabem encara, dels amics de la UAB, però que després el 17 ja ens quedarem per aquí, vindreu abans del 17 a parlar d'aquesta conferència Assumpció Català Poc, astrònoma pionera i apassionada per la ciència. de totes maneres ho diem, serà la biblioteca el dia 17 de novembre. Em deixes fer un apunt? Digues. Donar les gràcies a sòcies, socis, col·laboradors, perquè el passat dia 4 vam fer l'inici de curs amb l'espectacle Guateque, a veure, amb uns 200 assistents, l'espectacle va ser prou interessant, i que es va decidir La recaptació, donar-la a Metges Sense Fronteres. Tenim pendent de fer una trobada amb ells per fer efectiu aquests diners. I fer alguna foto ja us ho explicarem. Doncs fantàstic. Com va ser la recol·lecta? Al voltant d'uns 1.500 euros. Més o menys. Si us dic la quantitat exacta us mentiré. Ja m'ho diràs. Em sembla que no arribava als 1.500 euros. Però vaja, no s'allunyava massa. Moltes gràcies a tothom. I ser solidaris, en aquest cas, amb Metges Sense Fronteres. Gràcies a aquest guateque i, sobretot, gràcies a la vostra feina des de l'aula d'extensió universitària. A Eulàlia, Rosa Maria, moltíssimes gràcies. Fem calendari i ens tornem a veure d'aquí un mes. Gràcies a tu. Que vagi molt bé. Sí, a vosaltres per donar-nos veu. Gràcies. Tot el que passa a la ciutat t'ho explicarà Ràdio Rubí, la primera en informació local, sempre al teu costat. You know, every now and then, I think you might like to hear something from us. Nice, easy. But there's just one thing. You see, we never, ever do nothing. Nice. Easy. We always do it nice. Rough. But we're going to take the beginning of this song and do it easy. But then we're going to do the finish. Doncs the way we do és sentir aquesta cançó que està començant la Tina Turner en aquesta versió. Recordem un tema que va fer conegut amb el seu marit llavors, Ike Turner, però avui volem celebrar, tot i que la Tina Turner ja no està amb nosaltres, que un dia com avui, però de l'any 76, Tina Turner finalment es va divorciar d'Ike Turner... Dike Turner, després de totes les pallisses i la mala vida que li estava donant. Per cert, que he llegit, que es veu que en aquell moment, quan es va separar, de la poca gent que li va donar suport a la Tina Turner van ser Cher i David Bowie. Bé, en tot cas, recordem això, que un dia com avui del 76, Tina Turner va deixar el seu mèrit amb aquest tema que es diu Proud Mary. Proud Mary. Bona nit! But I never saw the good side of the city until I hitched a ride on the riverboat queen. Big wind keep on turning. Proud Mary keep on burning. And we're rolling. Rolling. Rolling, yeah. Rolling. Rolling on the river. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. I ara arriba el moment de parlar amb una entitat que ja sabeu que de tant en tant ens ve a visitar cada dos o tres mesos. Depèn per fer una mica de divulgació del que es fa, les activitats i també de l'ajuda que podeu tenir si esteu en una situació on la beguda està duent les regnes de la vostra vida. Estem parlant d'Alcohòlics Anònims i ja sabeu que aquí al programa últimament tenim un clàssic que és Juan. Juan, què tal? Buenos días. Buenos días. A ti te gusta mucho venir aquí a la radio, ¿eh? Bueno, porque me dais la oportunidad de pasar el mensaje a los compañeros que lo necesiten y por eso estoy dispuesto a ayudarle en todo lo que pueda. Y además estás siempre pendiente, ¿eh? Cuando nos toca, me ve por la calle y dice acuérdate, sí, sí. En primer lugar, si te parece, voy a leer... No, en primer lugar voy a presentar a tus compañeras, que por eso has venido acompañado, claro. Muy bien, muy bien. Has venido con Alicia. Alicia, ¿qué tal? Muy bien, gracias. A ti también te conozco ya, hace tiempo, por varios temas. Por varios temas, sí. Y aquí en la radio también. Ya habitual, ahora hacía un tiempo que no venías. Bueno, sí, bueno, porque he estado un poco pachucha, pero ya estoy bien, gracias. Bueno, no... Bueno, bien, bien no estoy, pero vale... pero que puedo hablar ya. Estás bien porque vas haciendo bromas. Sí, bueno. Fuera del micro también, o sea que estás perfectamente. Sí, gracias. Y a vos vingut a Monse. Hola, bon dia. Què tal? Bon dia. Molt bé. Que tu no ets de Rubí... Sóc de Terrassa. Ets de Terrassa, però bueno, tot queda aquí en la comarca, o sigui que... Sí, sí. I primer m'agradaria saber, i perdona, eh, Juan, m'agradaria saber com t'han enredat per venir aquí a Radio Rubí, i tu que ets de Terrassa. Perquè jo fa bastant temps que vinc i sessiono aquí al grup de Rubí i les Torres. Mmm, vale. Sí, sí, vull dir, mira... Hi ha Terrassa també grups, també hi vaig algun dia a la setmana, però no ho sé, m'he enamorat dels grups de Rubí. M'he enamorat. Camacú, no? Sí. Déu n'hi do. Pues venga, Juan, ara sé que te toca, va. Bueno, me llamo Juan y soy alcohólico. Hola, Juan. La costumbre. La costumbre. Tranquila. Acércate un poquito más al micro que te escucharán mejor. Alcohólicos Anónimos es una comunidad de personas que comparten su mutua experiencia, fortaleza y esperanza para resolver su problema común y ayudar a otros a recuperarse del alcoholismo. El único requisito para ser miembro de AA es el deseo de dejar la bebida. Para ser miembro de AA no se pagan derechos de admisión ni cuotos. Nos mantenemos con nuestras propias contribuciones. AA no está afiliada a ninguna sexta religión, partido político, organización o institución alguna. No desea intervenir en controversia, no respalde ni se opone a ninguna causa. Nuestro objetivo primordial es mantenernos sobrios y ayudar a otros alcohólicos a alcanzar el estado de sobriedad. Bueno, pues en principio daros las gracias por darnos esta oportunidad. ...para poder pasar el mensaje que es lo que realmente necesitamos... ...y yo hoy voy a hablar un poquito de la experiencia que he tenido... ...que para mí ha sido formidable... ...he estado cuatro días en la convención de Alcohólicos Anónimos... ...que hacía su séptima convención... ...y he tenido la oportunidad de poder llevarme a mi señora... Pero una cosa que me ha sorprendido de todo es la armonía, la amistad de los compañeros, que ya no nos damos la mano, nos abrazamos, nos abrazamos como si fuéramos familiares. Y llega el momento en ver tantas personas como éramos allí en el auditorium de Salou, Madre mía, una maravilla, una maravilla. Teníamos los cuatro... Están, porque no podéis verlas evidentemente, pero tanto Monse como Alicia están diciendo tenemos la piel de gallina recordando el momento. Sí, porque aparte de esto yo era la primera vez que asistía a una convención de esta y me quedé impresionado porque el día, como ha comentado Monse, el día esto de las banderas, ves que, bueno, tuvieron la amabilidad de cómo se hacía en Cataluña, la primera bandera que salía era de aquí, de Cataluña, y después de todas las regiones de España. Pero cuando en el auditorio, lleno de gente como estábamos, y todas las banderas, 22 banderas de las 22 comunidades que somos... sacaron la bandera de Alcohólico Anónimo y empezaron a ondearla, toda la gente de pie nos pusimos... Eso para mí es una cosa que yo jamás en la vida me hubiese creído que siendo alcohólico como era, yo iba a estar... tan disfrutando y tanto de la vida sin beber alcohol. Yo no me lo esperaba eso en la vida. Total, que me ha servido una experiencia para mí inolvidable y pienso asistir a la próxima que se haga. Ha sido esta última semana, bueno, desde el viernes hasta ayer, estos cuatro días que estabas comentando en Salou, 1.500 personas de toda España. En realidad, impresionante, porque como te he comentado antes, no faltaba la organización y el brazo de servicio inmejorable, no nos faltaba agua, no nos faltaba café, atento a cualquier persona que necesitara ayuda. Una maravilla, una maravilla para mí impresionante. Y bueno, y mi señora que era la primera vez que venía conmigo, pues se la ha pasado también de maravillar. Además nos dieron una habitación con cuatro camas, madre mía. ¿Pero ibais cuatro en la habitación o no? No, dos. ¿Qué ibas a decir? No, no, no. No es conveniente. No es conveniente. Bueno, además en un año en el que Alcohólicos Anónimos celebra los 90 años. Los 90 años. O sea que es otra... Otro aniversario más. Vosotros también habéis estado en Salón, tu no. Pero igualmente se te ha puesto la piel de gallina. És que he estado en varias. He estat en moltes, en varias. I explica'ns com eren aquestes convencions. És el que ell diu, no? Quan vas de jornades, que es fa a cada regió, Sí que som potser 100 persones, però quan vas a una convenció nacional és el que diu ell, no? Veure gent de tot arreu, de les Isles Canàries, andalusos, bascos, gallegos, madrilenyos... Com si ens coneguéssim de tota la vida. I l'acte que ell ha dit de les banderes és que és flipant. No, encara que un no ho expliqui, és que realment es té de viure, perquè és una sensació de dir, formo part d'alguna cosa molt gran. I fora d'aquí es veu que és també bestial. No hi tinc l'ocasió, però es veu que aquest any es fa un any a Toronto, a nivell mundial, i allà diu que no m'agradaria anar-me'n d'aquest món sense anar amb una d'aquestes, perquè aquestes es lloguen estadis, i allà sí que estan 60.000 persones. I també diu que és exactament igual, però lo bèstia. Bueno, els americans ja saps tu que són brutals. Doncs és això, no? I, bueno, què dir-te res més? És brutal. T'ha agafat tos. Us ho he dit que estic mal alta. Perdoneu. No passa bé. Alicia, explica la teva experiència. Sí, me llamo Alicia y soy alcohólica. Ay, no lo dejo yo. Es igual. Bueno, yo sí que he estado... Y he estado en otras, pero es lo que comentaba Juan, se ha de vivir. Y el tema de las banderas es importante, pero a mí, que por suerte al moverme, conozco tanta gente, me dolían las mandíbulas de dar besos, ¿sabes? Y abrazos, ¿no? Es aquello que un señor, una compañía de Galicia que no lo has visto. Bueno, abrazos y besos, abrazos y besos, a mí me dolían las mandíbulas. O sea, hola, espera, espera, que saludo. O sea, es que son unos momentos para vivirlos. Porque tú sabes que las emociones no se pueden explicar. Se tienen que sentir. Y esto para estar y sentirlas. Por eso no hay palabras para explicar una emoción. Se ha de vivir. Y entonces, como decía mi compañera, te das cuenta... Por muchas que vayas, es igual. Que perteneces a algo muy grande. Muy grande que a veces no se le da la importancia que tiene, ¿no? Pero somos un grupo mundial. Estamos en todos los países del mundo. Africano. 187. Sí, 187, ¿no? Con un montón de idiomas y tal. Entonces dice, bueno, pero todo esto estoy yo aquí. Yo soy una hormiguita dentro de esto que puedo hacer algo por algún compañero nuevo. O por un compañero que lleve tiempo que no lo pase bien, ¿no? Ostras, y yo puedo hacer algo. dentro de tanta gente, ¿no? Y te sientes importante, pero no con ego, no. Importante decir, ostras, qué bien que haya llegado a esta bendita casa, ¿no? ¿Quién me lo iba a decir a mí? ¿Quién me lo iba a decir a mí? En mis años que bebía como una terraciada, porque sufría, y con el alcohol aún más, pero es igual, que yo iba a estar aquí, iba a ser feliz Iba a tener una cordura más o menos normal. Y claro, y eso pues te emociona, te emociona. Y vuelves aquí como con otro aire, ¿no? O sea, yo esta noche no he podido dormir. Normalmente duermo poco. Porque cuando me emociono tanto, es una sensación de que... No, es como que te llenas de adrenalina y la adrenalina es lo peor para dormir. Sí, entonces me he dormido, no sé, a las 5 de la mañana o así, ¿no? Porque piensas, ay, fíjate, he visto, he visto esto... Bueno, no se puede explicar, ya te lo he dicho antes, pero sí mucha adrenalina buena. O sea, que yo, hostia, qué bien, qué bien que estoy aquí. ¿Cómo pude llegar y picar a esta bendita casa? Sí. que no creía en nada. Vamos, no creía en mí la primera y menos en nada. ¿Cómo pude picar ese timbre? ¿Cómo pude entrar y quedarme? Que yo no creía, bueno, Dios menos, ese para allá. ¿Y cómo me pude quedar? ¿Qué hubo en aquella sala que me quedé? Había mucho amor, mucha complicidad, Me sentí que pertenecía, por fin, a los 51 Tacoya. Me toca pertenecer, ¿no? Bueno, y ves que somos todos uno, porque todos contamos lo mismo. Somos hermanos en el dolor y en el sufrimiento. Y ahí encuentras que poco a poco, trabajando el programa, yendo al grupo, hablando con los compañeros, preguntando, te llevan, pull up a otro, dejas de sufrir. Ostras, y que esto es muy grande, dejar de sufrir una persona. Yo lo valoro un montón, porque, claro... Los problemas cotidianos están ahí y los de salud cada cual los suyos, ¿no? Pero el sentirte una persona satisfecha de que llevas una vida digna, de que ya tienes valores, que el alcohol siempre te quitó, a mí me los quitó todos, pues como el amor, bueno, la dignidad, no sé, y que ahora los he recobrado todos, todos. Sobre todo el amor hacia mí y hacia ellos. Si yo no me quiero, no quiero a nadie. Eso es así. Pues la historia de Alicia, perdona, l'hemos escuchado otras veces también, y te la agradecemos, y todas estas palabras, pero m'agradaria que ya que estás aquí, Montse, ens expliquis una miqueta com ha sigut la teva evolució. Pues, bueno, no m'agrada dir el temps que porto en sobrietat, però ho diré. Jo vaig entrar, que tenia 33, anava per 34 anys, Mai, lo que dé a ella, no? Jo el que em va enamorar d'allà era quan em van començar a explicar les experiències que et porta l'alcohol. Que jo, en el meu entorn familiar, em deien, però per què beus tant? Controla, beu-te'n dues, beu-te'n tres. I jo deia, sí, sí, sí, jo ho intento. I juro que ho intentava. I em feia promeses i mai. I quan entres per aquella casa i veus la gent, jo vaig pensar, ai, aquí hi amarro. Jo sempre ho dic en els grups, no? Jo me quedé perquè em pensava que eren haricrisme o alguna secta. Imagina't tu, i jo era la malalta. Però hi havia una cosa allà que em va enamorar, que era que m'explicaven el patiment que et porta l'alcohol. Jo vaig intentar dues vegades suïcidar-me amb el cotxe, però quan vaig arribar a punt del terraple, vaig dir, i si no me muero? I arribar a casa frustrat de dir que no servia ni per morir-me. Bueno, doncs una es queda allà, troba un amor molt bèstia, em van donar telèfonos, I una de les grans coses que em va enamorar és que no em van demanar el Dani. Em van dir, mira, si creus que tot el que t'hem explicat avui a tu et serveix i tu creus que ets alcohòlica, tu decidiràs dir-ho si ho ets o no ho ets. I això em va agradar. I que em van dir, aquí ets lliure de venir o marxar. Tu mateixa, tens la porta ben oberta. I jo vaig pensar, bueno, si a aquesta gent els hi ha anat bé... Doncs ho intentarem. I amb l'intent et diré que porto 32 anys que no veig res. Et puc explicar que els primers anys no són gens fàcils, perquè jo em feia la pregunta per què jo soc alcohòlica. En una època que jo vaig entrar jo em anava fixant en gent molt gran. Home, és que aquella és normal, perquè ja té molts anys. Però llavors va entrar amb gent de la meva edat i més joves, I dius, bueno, i jo d'aquesta gent gran em deien, mira, t'has evitat molts patiments, perquè aviam jo he tingut ingressos, jo he tingut delirium trèmons, jo he anat a la presó, que això et porta al veure perquè acabes bevent que no pots controlar. I em van dir, bueno, a veure, una cosa està molt clara, tens de tocar fons per poder deixar de veure, perquè no hi ha una altra cosa que ho tens d'acceptar sí o sí. Jo a reganyar dientes m'hi vaig quedar, però jo no bevia. Jo pensava, ostres, no pot ser que aquesta gent m'estan ajudant i jo no bec. I em van dir, això que sents que, ai, pobre de mi, que sóc alcohòlic, quin fàstic aquest nom, no sé què, no sé quantos, em van dir, arribarà un dia que aquest nom et donarà igual. Arribarà un dia, passat el temps, que l'estimaràs la paraula, que no serà abominable a la teva boca. Perquè quan para un de veure, la vida veus que té sentit. Clar, tens de recompondre, com ha dit la meva companya, no? Jo no sabia estimar, jo era una tia hiperbrutalment, com es diu, irascible, jo m'esbarallava per no res, i clar, quan deixes de veure, jo soc extremista i no sabia parlar, jo només sabia cridar. Saps això? I em van dir, aprendràs uns nous valors, que és el poder sentir-me a mi mateixa que valgo algo, perquè jo sempre considerava que era menys que res. Bé, jo deia que era una merda, parlant clar i català. A mi em van ensenyar un programa de viure, de viure sense alcohol. Van passant els anys, aquelles sensacions de frustració que hi ha que haver, pobreta, de mi, marxa, llavors et dius, hòstia, doncs val la pena. Llavors comences a enamorar-te de gent que veies, i estaven parats, i els hi veies un rostre tranquil, feliços. Jo deia, jo vull ser com aquell company o aquella companya. I em deien, tranquil·la, que tot és acceptació. Si la teva família no t'agrada és la que és, perquè és la de sang, no la pots canviar. Però en Alcohòlics Anònims trobaràs una família que tu estriaràs pel teu cor i els teus sentiments. I efectivament, van passant els anys i jo actualment tinc dues famílies, la de sang, perquè no és la que és, que han estat sempre al meu costat, que jo soc un petardo, ho dic així de clar, i m'han estimat bevent, deixant de beure i actualment no estic sola mai. I la família de cor. Què passa? Que descobreixes que quan et passen coses... Quan va morir la meva mare, jo no me vaig imaginar que dues persones molt íntimes que sabien tota la meva vida van agafar dos avions per venir-me a fer costat a l'enterrament de la meva mare. Van venir molts companys, i això me'n vaig adonar que em van dir, com que tu has donat, tu hi ets, I llavors em van dir, pensa que el que fa un alcohòlic per un altre no ho farà ni la teva família. I te'n vas donant compte que realment val la pena viure i ser feliç. I per això estic encara aquí. Ja està, gràcies. És un gran missatge aquest. Estem a punt d'acabar el programa, però volem recordar que aquest dissabte tenim una cita d'aniversari. A les 6 de la tarda, el dissabte... Si vols, no em descompany que fan... A veure, diguem-ho tu. Diguem-ho tu així ràpidament. És a les 6 de la tarda, el dissabte, digues. Els companys que celebren el seu aniversari són Soe, en un any, Antonio, 3, Joan, 3, Edu, 17, Alicia, 18, Jair, 21 i Cristina, 22 anys. Llavors, esteu invitat, ja vaig també dir-ho, i podeu anar cada dia que vulgueu. I si no, també l'aniversari d'aquesta reunió oberta del grup de Rubí Las Torres, on vas també tu, Montse... Aquest dissabte a les 6 de la tarda hi ha l'Església Santa Maria al carrer Joan Puig, número 3 de Rubí. Moltes gràcies, com sempre, a Juan, a Alicia, a Montse. Moltes gràcies per venir aquí a la ràdio a explicar el vostre testimoni i ens veiem aviat. Gràcies. Que vagi molt bé. Són les 12 del migdia.