#727 - Rubén Juste i Oliver Twist + Springsteen i Frankenstein

Rubí al dia amb Lídia Marquín. Hola, què tal? Molt bon dia. Ja sabeu que aquesta hora, després de la informació del bolletí horari de les 11, arriba la quarta hora, l'última del Rubí al dia. Un programa que comencem a les 8 en punt amb tota la informació. Ja sabeu fins a les 10 que arriba el torn de la tertúlia i ara aquesta, la quarta, l'hora més magasit d'un espai d'avui dimecres, 22 d'octubre de 2025. I avui al programa estem molt musicals i també cinematogràfics, perquè d'una banda, com acostumem a fer els últims dimecres, posem dins del Royal Dia una versió reduïda d'última sessió, el programa de cinema de... Atenció, guionistes, que aquí hi ha pel·lícula. Hombre, si hi ha pel·lícules. Jo ja no sé si hi ha 14, 15, cada divendres arriben un munt de pel·lícules a les cartelleres cinematogràfiques comercials que no en tenim, Rubí, però és igual. Vosaltres aneu al cinema, segur que aneu a Terrassa, a Sant Cugat, a Barcelona, a Sabadell, aneu pel Vallès voltant, buscant una sala cinematogràfica per veure alguna de les pel·lícules que ens arribaran aquest divendres, com per exemple, Springsteen, Deliver me from nowhere. Ostres, ara sí que m'has agafat, José, no sé qui és aquest senyor. Oh my God! No tinc ni idea, però, vamos, tiene un inglés prodigioso. Prodigioso Bruce Springsteen, que és el protagonista d'aquesta història que s'estrena aquest divendres, però també ens arriba una nova versió, i ja no sé quantes, de la història de Frankenstein, en aquest cas de la mà de Guillermo del Toro. Aquestes són algunes només de les estrenes, però avui estic molt contenta Perquè tinc un amic que serà protagonista del programa, el Rubén Juste, ja sabeu, un actor ruïne. ¡Ay, qué cosa más grande! Vaya, qué grande que és, y qué bueno, qué gran actor. Muchísimas gracias. Bueno, amb tú no ha treballat, eh, pero potser aquestes conexions, com que ella ha treballat amb Antonio Banderas, no sé, podríeu haver coincidit, eh, Penélope, amb el Rubén Juste, en alguna festa. Súper, a mí sí que te cagas, energy. Bueno, no sé, no m'ho ha explicat això el Rubén, altres vegades no li preguntarem avui, perquè el tema és parlar d'un musical que es diu Oliver Twist, el musical de los niños olvidados, i que s'estrenarà a Madrid d'aquí ben poquet, el 12 de novembre. Si voleu fer una escapada a la capital dels musicals, com és Madrid, malgrat Barcelona tinguin moltes opcions, o si voleu anar al Nadal, ja sabeu, aquesta és una opció. Ella ens explicarà com s'està preparant per aquest espectacle. Doncs això i el cinema. Tindrem avui el Rubí al dia. Ja sabeu que el José Maragón, des de primera hora del matí, està aquí al peu del canó. Us saluda i avui em posa un tema musical relacionat amb cinema i amb musicals. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Doncs jo sí que la conec, aquesta dona que canta i que es diu Jessica Harper i que va debutar en aquesta pel·lícula de la qual esteu sentint la banda sonora. Es diu Phantom of the Paradise, el fantasma del paraíso. De fet, jo avui porto una samarreta en honor a aquesta pel·lícula que va dirigir Brian De Palma, un senyor que, entre d'altres, és el responsable de Los Intocables d'Elion Nes o de la primera de les pel·lícules d'emissió impossible. Doncs als anys 70 va fer una fricada, i ho dic amb tot l'amor, de pel·lícula que és aquesta, El fantasma del paraíso. Un film que ens explica una història que té a veure amb la música, amb vendre l'ànima, el diable per l'èxit, tot això en aquesta pel·lícula. Avui sentirem dues cançons. Una, aquesta, Special To Me, que interpreta la Jessica Harper, perquè fa uns dies, no està clar si va ser el 3 o el 10 d'octubre, va fer anys. Va néixer a Chicago, Illinois, i ha fet 76 anys, i per això la felicitem amb la cançó que Fènix, el seu personatge, fa en aquesta pel·lícula per fer l'audició, a veure si la contracten. Well, you told me one time that you'd be somebody That you weren't working just to survive But you're working so hard that you don't even know you're alive Working so hard to be somebody special Not working just to survive Well, you're special to me, baby But I don't see, baby Where we go once we arrive Where you go once you will run Quin misteri i quines ganes, veient aquestes imatges d'un tràiler de promoció d'un espectacle que es pot veure a Madrid, però que té un protagonista de Rubí i un amic del programa. Rubén Juste, què tal? Molt bon dia. Molt bon dia, quant de temps! Com sempre que m'entrevistes, molt feliç, perquè sempre m'entrevistes quan començo projectes i començar projecte nou sempre vol dir felicitat, així que molt feliç. Perquè tu ja fa dies i setmanes i mesos que estàs a Madrid. Doncs fa dos anys i poc que em vaig mudar aquí per fer el Pretty Woman i ja he decidit quedar-me aquí una estoneta. Però això vol dir que no tornaràs a Rubí? A veure, tant com no tornar, no tornar, no ho sé, però de moment tot preveu que estaré uns quants anyets per aquí, per Madrid. O sigui que haurem de fer un viatge per veure't. Com heu de fer un viatge i a part avui en dia amb totes les possibilitats que hi ha de trens i els preus econòmics, és el millor que podeu fer cap de setmana a Madrid a veure Oliver Twist. Per cert, Madrid continua sent la capital de veritat dels musicals, Rubén? Continua sent. De fet, l'altre dia mirava la cartellera de la propera temporada i és que hi ha vint i pico musicals sense comptar els musicals que fan gira, sense comptar els de petit format. És una barbaritat el que es mou a nivell cultural i a nivell concretament de teatre musical aquí a Madrid. Doncs aquest Oliver Twist, el musical de los niños olvidados, que tenim moltes ganes de veure, que s'estrena a mitjans de novembre. També us dic que, clar, quan arriba Nadal, un viatget a Madrid i veure musicals i veure el Rubén és un planazo. Perfecte, el planazo perfecte. Sí, estrenem el 12 de novembre al Teatro de la Latina de Madrid. I la veritat és que amb moltes ganes, perquè és un musical de creació important pels fans del teatre musical. Sabem que existeix Oliver, que és el musical d'Oliver Twist que s'ha fet arreu del món, a Broadway, a Londres... i a molts altres països, però aquesta és una aposta molt forta de la productora AMR, que és la mateixa productora que va fer Los Chicos del Coro, amb la qual han estat anys en cartell tant a Madrid com a Barcelona i també Gira i fins i tot ara al Nadal tornen a València, crec. I no sé si a València o a Saragossa. I és una aposta molt forta perquè és agafar el text d'Oliver Twist amb una adaptació meravellosa que ha fet Pedro Villora i donar-li una nova volta i fer un espectacle de creació totalment d'aquí. Què vol dir això? Doncs que la gent que conegui l'Oliver de tota la vida no trobarà les cançons d'Oliver, no trobarà la proposta escènica de l'Oliver que estem acostumats a veure. Trobarà una cosa nova de creació amb una música increïble que ha composat i que dirigeix el meu gran amic Gerardo Gardellini, Gerardo Gardelin, i ha fet un treball increïble el Gerardo. O sigui, ha creat tota la música de l'espectacle i jo, sincerament, després de veure un passi de tota l'obra, crec que la música és una de les coses favorites meves de l'espectacle. Després, per una altra banda, tenim la direcció del Juan Luis Iborra. Jo no havia tingut l'oportunitat mai de treballar amb ell i la veritat és que ha sigut un dels regals més grans d'aquesta producció. Perdona, perquè t'anava a dir que tu el que també t'agrada molt d'aquest musical és que per fi has pogut treballar molta gent que volies treballar però que no havies tingut l'oportunitat, no? Sí, i des d'equip artístic, com per exemple... el nostre director, l'Iborra, o el Lluís Santamaria, que són gent que coneixes del Mundillo, que vas a veure coses que han dirigit. De fet, l'Iborra ja va ser el que va dirigir Los Chicos del Coro. Per cert, Los Chicos del Coro, que deies, és a València, al Teatro Olímpia. A València, molt bé, veus? A València. La primera idea que ve al cervell és la bona. Doncs això, després de la coreografia de Lluís Santamaria, que també has vist moltes coses de les que has fet, de les que has fet, però mai he pogut treballar amb ell. I després aquesta referència, aquest comentari que fas, el dic també sobretot per l'elenco maravilloso que tenim d'adults, perquè clar, aquí hem de diferenciar elenco adulto i elenco niños. D'elenco adulto som 12, 12 persones, 12 actors i actrius. I els nens són 11, en total som una companyia de 23. i dintre de l'elenco hi ha gent meravellosa que conec, que segueixo, que admiro de tota la vida i pràcticament amb ningú havia coincidit. Amb la qual cosa és una de les coses meravelloses també d'aquest projecte. I després, per una altra banda, l'equip de nens, que és una fantasia. Alguns d'ells ja venen de Los chicos del coro, i altres no, altres van fer també l'audició, com ells, però no estaven a l'espectacle anterior, i la veritat és que, o sigui, jo és que al·lucino, o sigui, cada dia els assajos, hem estat un mes assajant a l'escola de música de Tres Cantos, i és que cada dia era una aventura nova amb ells, sobretot amb la seva energia, amb les ganes de jugar, precisament, no?, sempre diem, no?, que Play, En anglès és obra de teatre i és jugar, no? I això ho saben fer molt bé els nens. I és meravellós quan estàs allà a l'escenari i veus com juguen, no? Com no tenen cap tipus de filtre a nivell interpretatiu. Ells proposen i... No sé, és un gustazo enorme treballar amb aquests nens que tenen un talent increïble, que són nens superjoves i que molts d'ells han fet un munt de produccions, no? Clar, que això vol dir que les noves generacions d'actors de musicals seran encara més la bomba, no? Seran la bomba. I pensa que, i jo els hi dic, sou uns afortunats, perquè moltes vegades em poso a parlar amb ells i clar, igual tenen... O sigui, mira, tenim dos... Un dels Olivers i el cover tenen 10 anyets. 10 anys. L'altre té 13, 14, 15. I els més grandets, diguem-ne, tenen 18, tot i que aparenten més joves. Però tu parles amb ells i és, bueno, sí, perquè estic fent classes de dansa no sé on, després faig violí, després vaig a la formació de dansa del no sé què, de teatre musical. I clar, veus l'oferta que tenen ells a l'hora de formar-se i dius, uau, a mi amb el que em costava això, no? A veure, has d'anar a un lloc concret a fer no sé què. I ara hi ha molta formació, hi ha grans professors, com sempre, però clar, hi ha molta més oferta a nivell formatiu. I clar, això és un regal per ell. Jo els dic que aprofiteu, que teniu molta sort de poder fer el que us agrada i estudiar el que us agrada amb aquesta formació tan àmplia que abans no teníem. Però parla'ns una miqueta del teu personatge. El malo, el malo, el malo o no tan malo? No tan malo, no tan malo. El malo malo és el Vil, el Vil Sang, que l'interpreta el meu company amic, Natan Cegado, que ja som, sempre fem la broma que som com la parella artística de jefe subordinado, perquè ella estava fent del botones a Pretty Woman amb mi, i ara fa com, bueno, com un dels de la banda de Fagin. Doncs, interpreter Fagin, que és el que hagi llegit el llibre o hagi vist la pel·lícula, doncs és el jefe de la banda, no?, dels nens, que es dedica, doncs, a captar els nens per ensenyar-los, com ell diu, màgia. I la màgia no és més que una altra cosa que robar, no? Perquè, bueno, doncs... Si ens endinsem una mica dintre de l'època i de les diferències i de les classes socials en el Londres d'aquella època, s'havia de guanyar la vida d'alguna manera perquè la situació era molt complicada i és veritat que hi havia muchos niños olvidados, com diu el musical. Per desgràcia, també, ara quan ens fan entrevistes i ens diuen, bueno, és que el tema este tampoc està tan desfasado, no? Perquè avui en dia, amb tot el tema de la guerra, també veiem tantes coses i tants nens oblidats, no? Doncs bueno, el Faguin el que s'encarrega una mica és de captar aquests nens per ensenyar-los a robar, Però a la vegada, per això jo crec que el personatge no és... Òbviament el personatge de la novel·la. La novel·la en si és molt dura, és molt fosca i realment és molt dura. El musical no. El musical... Mira, una de les coses que parlava jo amb el director a la primera lectura era... Bueno, podrem jugar amb aquest personatge, sobretot amb la comèdia, perquè si el públic no empatitza amb aquest personatge que té un pes important dintre de l'obra, ostres, doncs fas que el personatge caigui malament, no? Que és una mica, fixa't, és una mica el que passa amb el personatge de Bill, no? Perquè sí que és el personatge més dolent, més... que la gent és com de... Li tenen molta ràbia. De fet, a les versions d'Oliver, ara vaig veure fa poc uns vídeos de la versió que s'està fent a Londres, i quan surt a saludar el personatge de Bill, la gent... És molt fort, tenen aquesta reacció. En Fagin no passa això. Fagin té una trajectòria molt interessant a nivell actoral, perquè es veu la foscor del personatge i veritablement el que fa, però també el públic crec que empatitzarà molt amb ell. Perquè en el fons ell sí que capta els nens perquè l'ajudin a robar, però els hi dona molt de carinyo, els hi dona molt d'amor i els ofereix una família, que és el que els nens no tenen, no? I fan molta pinya i fan molta comoditat. I òbviament estan fent una cosa que no s'hauria de fer, que és robar, però a canvi ell també està donant moltes coses. I crec que això el públic ho veurà... sobretot en el primer bloc del personatge, totes les meves primeres escenes succeeixen al que el guió posa la guarida de Fagin, i totes les escenes amb els nens, que és meravellós. És un bloc de l'obra que per mi és un dels meus preferits. I aquí és on veus el Fagin divertit, el Fagin còmic, el Fagin que dintre de tota la situació que hi ha intenta cuidar dels nens i donar-los-hi carinyo i amor i una família, no? Després, conforme va passant l'obra, ja va apareixent una mica més la foscor del personatge. Però per això dic que crec que el recorregut del personatge té un arc superinteressant i que espero i desitjo que la gent no ho guiï afeguin perquè d'entrada riuran molt, riuran molt amb ell. Doncs què et sembla si veiem un vídeo que hem pispat de les xarxes socials? Mira, he dit pispar, no m'havia planejat, eh? Com? Ja formes part de la banda, Lídia. Dels assajos on estàs interpretant part d'un tema musical. Anem a sentir-lo i veure'l. Ya la casa está sumida en el silencio y no hay ruido salgo el que hacen arrocar. Me relajo pues por fin llegó el momento de cuidarme si no quién me va a cuidar. Me preparo a liberar mis pensamientos y me surguen el espacio sideral. Vaya, vaya, buenos tiempos para el robo. Más claro, el agua. Quan et veus què penses, Rubén? Hi ha coses que no passen de moda. Què penses quan veus aquestes imatges? Doncs mira, penso. He pensat moltes coses. He pensat coses molt bones i coses molt dolentes, també. He pensat coses bones de quin regal poder cantar aquesta música que ha composat el Gerardo, perquè com et deia abans, jo crec que és una de les millors coses del show. És que adoro la música i tota la feina que ha fet. A nivell de dramatúrgia, el Gerardo sempre ens diu una cosa, que a ell no li importen les notes i que facis un agudíssim, sinó que li importa molt la interpretació de les cançons. I crec que això és l'important dintre del teatre musical, que un actor interpreti la música. Aquesta és la part positiva que em recorda aquest tema. I la part negativa, mira, i ara te voy a hacer confesiones con Lídia. Oh, qué bien. Aquest vídeo me'l van gravar dos dies després de quedar-me mut. És a dir, vaig tenir una faringitis de cavall la darrera setmana dels assajos. I ho vaig passar molt malament. És el que sempre diem, no? Les dificultats de la nostra feina quan vivim de la nostra veu i sobretot de cantar, perquè òbviament no és el mateix parlar només que haver de cantar, no? Doncs, ostres, ho passes malament. I jo vaig passar la darrera setmana Ja et dic, o sigui, jo vaig arribar dos dies abans d'aquest vídeo que has vist, jo no tenia veu, o sigui, estava totalment disfònic. Vaig arribar a casa, doncs dels canvis de temperatura, vaig agafar un refredat uns dies abans, que amb aires acondicionats va fer l'onada de calor aquí a Madrid, terrible, i estava una mica refredat en moc, i vaig arribar a casa i vaig fer... i no tenia veu. I és molt dur i es passa molt malament. I ara veia aquest vídeo i ja em venia aquest record. I fixa't que, i una altra curiositat, i és que la cançó no acaba així, la cançó acaba amb una nota aguda. I jo vaig haver de fer aquesta petita variació perquè és que era impossible fer una altra cosa, no? Llavors, bueno, és la cara A i la cara B d'aquesta meravella de feina que tenim, que és el teatre musical. Com diem sempre, el teatre musical és la part de l'actor més completa, tot i que moltes vegades diem que no es reconeix. Encara continua així? Per això t'ho pregunto sempre, Rubén. Sí, sé que m'ho preguntes sempre i jo, per desgràcia, sempre et dono la mateixa resposta. Sí, o sigui, continua igual. I l'altre dia ho parlàvem, a la presentació de la temporada... Sí, és una mica... Sí, aquesta sensació de... Bueno, com que ets de segona lliga, no? No és teatro de verdad. A veure, i insisteixo, també a vegades és culpa de les produccions i moltes vegades del que el públic també vol consumir, vull dir que tots som una mica responsables de tot això, però al final jo sempre dic el mateix, o sigui, penseu la gran dificultat que té Doncs això, fer les tres coses, no? Que no només estem interpretant, sinó que a més hem d'estar cantant i hem d'estar ballant. I ve a ser, com a exemple, un procés d'assajos, no? Un procés d'assajos d'una obra de text, que n'he fet moltes, o sigui, és molt més relaxat, enteneu-me. Vull dir, jo m'haig de prendre un text i treballar unes escenes. Txau. En el musical, que hem estat un mes, fent escalfament vocal tots els dies, després fent veus complicadíssim per treballar totes les cançons corals, les cançons solistes, després fent escalfament corporal per muntar totes les coreografies, després treball d'escenes, després posa tot junt a l'escenari. No només és una pota la complicació d'una de les potes, sinó que tenim tres. Escolta, et volia preguntar, perdó, la veu també a mi també em falla, afortunadament no he de cantar ni de ballar. Volia preguntar-te, abans t'he dit vindràs, no tornaràs a Rubí? I ara, bueno, et fico aquí com una espècie de pregunta que segurament em diràs no te puedo contar nada. Podria ser que vinguessis a Rubí per la inauguració d'algun lloc emblemàtic de la ciutat en algun moment? Home, doncs no ho sé si em conviden... Saps per fer algun tipus... T'estic parlant del casino, eh, bàsicament. Ah, doncs mira, no sé ni quan s'hi inaugura, o sigui, no sé absolutament res, però vaja, que a mi si em conviden i puc per la meva agenda, ja saps que jo em tiro a la piscina. Mira, una vegada em van oferir fer el pregó de la festa major, i amb tot el dolor del món no ho vaig poder fer perquè estava treballant en aquell moment i no va ser possible. Però a veure, jo adoro Rubí, ja saps que tinc una vinculació molt directa, vull dir, soc soci de l'Escola Dinàmic Cretxendo, estic molt vinculat al Casal Popular també, que mira, de fet, en breu aniré a fer unes formacions que m'han demanat un cap de setmana, un dissabte, unes formacions en interpretació, improvisació, vull dir que el vincle amb Rubí, tinc la família, tinc amics, i és, vull dir, mai m'agrada desvincular-me de Rubí i mai em desvincularé. I de fet, mira, moltes confessions con Lídia, moltes vegades quan parlo amb ma germana, que parlem, doncs bueno, ja ens comencem a fer grans, no?, i veiem altres coses, o sobretot veiem les coses d'una altra manera. I sempre li explico a la meva germana que quan vaig a Rubí, que hi vaig bastant sovint, i passejo pel centre i tot això, m'agafa com una morrinya superespecial de dir, i si hi deixo, i si hi deixo tot, i vinc aquí a viure tranquil. O sigui, tinc aquesta, o sigui, veritablement sento Rubí com a casa. Doncs no hi ha millor manera que deixar l'entrevista d'aquesta manera, em sembla. M'has posat a mi fins i tot emocionada amb aquesta confessió a la Lídia. I només vull que em diguis, per a algú que encara no estigui convençut que ha de fer aquest viatge a Madrid per veure Oliver Twist, el musical de Los niños olvidados, què li diries? Doncs mira, li diria que si vol veure un espectacle a l'estil de Broadway, a l'estil de Londres, que tothom hi va i veu els xous i al·lucina, amb Oliver Twist ho farà, amb una scenografia del Pizarro increïble, amb un equip tècnic... brutal, el millor il·luminador, el Juanjo Llorenç, el millor sonidista, l'Icequilla, i amb tot el que he explicat abans, vull dir, una companyia de luxe, tant adults com nens, uns nens que al·lucinaran, i una música molt, molt, molt, molt, molt especial. Doncs, en principi, fins al gener o més enllà, de moment, es venen les entrades fins al gener, però no ho deixeu pel final, eh? Aprofiteu un cap de setmana o el Nadal, com dèiem abans, per veure aquest musical i veure també el Rubén, que segur que si aneu i dieu, ei, que sóc de Rubí, us saludarà. Exacte. Si us plau, si veniu, espereu a la sortida d'actors per dir-me que veniu de Rubí i ens fem una foto. Rubén, com sempre, moltíssimes gràcies. Molta merda. Gràcies a tu i t'espero a tu també, no? Que tu vas dient, vas dient que ha de venir tothom a veure-ho. És que saps què passa? Que s'ha posat molt caro. Madrid s'ha posat caríssim. Fes això que no ho he mirat, eh? Escolta, jo tinc habitació, em sap molt de greu no per a todos los oyentes de Radio Rubí, però per a Lídia, igual sí que et podem acollir a casa sense problema. Ei, doncs m'apunto, eh? Robert. Apunta a tu. Moltíssimes gràcies, anem parlant. A tu. Ens veiem. Gràcies. Adéu. Hola, soy Johnny Depp. Estoy rodando secuelas de Piratas del Caribe. Soy el capitán Jack Sparrow. No puedo evitar, entre toma y toma, escaparme a escuchar a Lidia Martín en la última sesión. Hola, què tal? Molt bon dia, bona tarda, bona nit, bona matinada. L'hora que sigui que sentiu última sessió. Hola. Hola, Joni, al programa de cinema de Ràdio Rubí. M'agrada començar d'aquesta manera que ja quan feia amb el programa llarg ho feia així, perquè clar, com que després igualment el podeu descarregar, doncs podeu saber... que s'estrena a la cartellera, tot i que no estigueu sentint el programa en directe. Doncs aquesta setmana, aquest 24 d'octubre, que és divendres, que és quan arriben les pel·lícules, tenim unes quantes, ja deia jo abans a l'inici del programa, que podrien ser una dotzena tranquil·lament, potser alguna més. Nosaltres el que farem serà fer una repassada així més o menys ràpida de les més destacades, almenys ja sigui per la promoció, per les ganes que té la gent de veure-les, o perquè a mi m'he dà un poc la gana. O sigui, també hi ha alguna que he triat jo perquè he volgut. o potser una d'estes és Tommy Jerry, Aventura en el Tiempo, perquè ja sabeu que jo soc molt friqui dels dibuixos animats i m'agraden. Però, evidentment, hem de parlar de Springsteen, Deliver me from nowhere, aquesta pel·lícula que tothom, sobretot els fans del Bosch, estaven esperant per veure la història de com es va crear aquell famós disc publicat l'any 82 que es diu Nebraska. Però també ens arriba Guillermo del Toro, que té també molts fans, amb la seva història Frankenstein, que és una nova versió d'aquesta història de Mary Shelley. Però també pel·lícules espanyoles amb molt d'èxit, com Los Domingos o Pequeños Calvarios, que potser tan èxit no té, però que té una història interessant al darrere. I una altra pel·lícula d'animació també que es diu Decorado i que també té molt bona pinta. Podríem parlar d'altres films d'animació, però no tindrem temps, perquè ja sabeu que aquesta hora és el que dura i això sí, farem un repàs d'aquestes pel·lícules. Es un 305 V8. Nunca había tenido un coche nuevo. Le vine al pelo a una estrella del rock tan apuesta. Sé quién es usted. Ojalá lo supiera yo. Eh, vos, ¿hacemos una prueba de micro? ¿Cómo lo ves? Suena correcto. No tiene que ser perfecto. Quiero que parezca que estoy solo en la habitación. Vale. Vamos a probar. Doncs aquesta és potser la pel·lícula més destacada de les estrenes d'aquesta setmana. Springsteen, Deliver me from nowhere. Un film que està escrit i dirigit per l'Scott Cooper i que ens parla dels primers dies de Bruce Springsteen en el camí de la fama. Ja havia fet altres àlbums. Aquest, de fet, el Nebraska és el sisè que va publicar l'any 1882. Encara era jove Bruce Springsteen. I aquí ens expliquen aquesta història de com li pot canviar la vida, no només musicalment parlant, sinó també vitalment, al jove Bruce en aquesta història, que està basada, per cert, en un llibre, que es diu de la mateixa manera, escrit per Warren Saints i que van publicar l'any 2023. El disc Nebraska ha gravat amb un casset de quatre pistes a la seva habitació de Nova Jersey i diuen amb cançons i records i trobades que mostren com la música i la humanitat del bosc i de la seva joventut es barrejaven amb el seu art. Una pel·lícula, ja sabeu, protagonitzada per el Jeremy Allen White, conegut sobretot per el seu paper de The Bear, i això sí, el repartiment l'acompanyen altres actors que hem pogut veure altres sèries també, com Jeremy Strong o Stephen Graham, entre d'altres. Pel que fa al director, l'Scott Cooper, doncs un senyor que té més experiència potser en històries fosques. No vol dir que sigui molt alegre, eh? Tampoc us vull dir aquesta pel·lícula de l'Sprinstein, perquè realment és molt intimista. Però, per exemple, havia fet Black Mask, Strictly Criminal, per cert, Johnny, que tu surtis en aquesta pel·lícula, o Anthels, Criatura Oscura. Una pel·lícula, aquesta de l'Sprinstein, que segurament tindrà nominacions o serà molt aclamada per la crítica. Ara estan fent molta gira arreu d'Europa presentant aquesta pel·lícula, tant el seu protagonista, l'actor, el Jeremy Allen White, com el mateix Bruce Springsteen, que també ha passat per Espanya per fer promoció d'aquesta història, que ens arriba aquest divendres als cinemes comercials. I remember... pieces. Memories of different men. And I saw it. Frankenstein és el nom, el name d'aquesta pel·lícula, una nova i esperada adaptació d'aquest clàssic, ja sabeu, escrit per Mary Shelley, una de les obres més clàssiques i influents de la literatura gòtica, i fins i tot més enllà, i en aquest cas aquesta adaptació ens ve de la mà de Guillermo del Toro. S'estrena aquest divendres, però dues setmanes més tard ja estarà disponible a Netflix, són coses que passen últimament. Dir-vos que Del Toro porta amb aquesta història al cap per fer-la més de 25 anys. Era una de les seves obsessions i diu que no només parla de monstres, que de fet la història no només és això, sinó que també parla de la naturalesa humana, del penediment, del perdó, del dolor, i sobretot perquè ha volgut barrejar una miqueta temes personals seus. Us explico. Segons diu Guillermo del Toro, ha volgut que aquesta història i aquesta versió de Frankenstein estigui lligada amb el que ell va patir l'any 98, quan van segrestar el seu pare. I això no sé molt bé com es veu en la pel·lícula, però sí que està en aquest film. Una pel·lícula, per cert, que s'ha presentat a festivals com a Venècia o a Toronto, ha generat molta expectació i es veu que a Venècia, per exemple, va tenir una molt bona... i tots els crítics diuen, entre altres coses, que l'ambientació és brutal, és fantàstica, com tots els detalls que té el film. Una pel·lícula que està interpretada per l'Òscar Isaac, que fa, en aquest cas, del científic, del creador del monstre, de Víctor Frankenstein, el Jacob Elordi és qui fa, diguem, del monstre de Frankenstein, i el repartiment també trobem, per exemple, el Christoph Waltz, que només per això ja tindria ganes de veure... aquesta pel·lícula. Com dèiem, no és la primera ni serà l'última adaptació de Frankenstein, des de l'any 31, que va ser la primera, el 94, amb aquella cosa que va fer Robert De Niro, que tampoc era el millor que ha fet en su vida, però amb què en farem, o fins i tot altres versions més divertides com el jovencito Frankenstein. Doncs aquesta pel·lícula, una també de les més esperades, aquest Frankenstein. Eso es serio, ¿eh? Lo de la vocación. No entiendo ese empeño tuyo en enzararte allí con cuatro viejas. ¿Tú le has animado a que vaya a la universidad? ¿Le has explicado por qué te parece una locura que se encierre en un convento? Son monjas de clausura, ¿eh? Había pensado, si Ainara sabe que puede contarme lo que sea. Lo sabes, ¿verdad? I aquesta és una de les pel·lícules també molt esperada perquè va aconseguir la Concha d'Or a l'última edició del Festival de Sant Sebastià. Estem parlant de Los Domingos, una pel·lícula escrita i dirigida per la luda Ruiz de Azúa. i que ens explica la història d'una jove de 17 anys que ens diu Ainara i que està en un moment molt important de la seva vida perquè ha de decidir què vol estudiar. Això és el que vol la seva família, però ella, no sé si de cop o no, se sent atreta per la vida més espiritual i diu a casa que el que vol és ser una monja de clausura. Això a la família crea un conflicte molt gran perquè no és el que s'esperaven ells, i perquè volen convèncer-la d'alguna manera perquè continuï estudiant. Veiem totes les tensions que hi ha, sobretot entre el personatge de la protagonista i de la seva tia, la Maite, que és la que intenta més, de manera ferma, convèncer-la que no faci això. Per cert, està interpretada per la Patricia López Arnaiz, la seva tia. i dir-vos que aquesta pel·lícula, com dèiem, va triomfar al Festival de Sant Sebastià, no només per la Conxador, sinó per altres coses, i que està dirigida per la Eulada Ruiz de Azúa, que recordem, amb la seva primera pel·lícula, Cinco Lobitos, va aconseguir el Goya la millor direcció novel·l, o sigui que també té... molts números d'estar molt bé aquesta pel·lícula, més enllà dels premis. Per cert, que el repartiment l'encapçala una dona que també debuta al cinema, que és la Blanca Soroa, i que també es veu que està impressionant com aquesta noia, Ainara, que vol ser monja, però que la seva família, doncs, creu que no ho ha de ser. Yo soy relojero. Pero me gusta pensar que no solo arreglo relojes, ¡Sois la hostia, de verdad! ¡La hostia, eh! ¿Le apetece? No estoy yo para tartas. Oiga, por favor, ¿le importaría? No, no, acercando Ruiz. ¿Cuál es tu pequeño calvario? Es mi novio. Lo superarás cuando te abras Tinder y eches un puto polvo como Dios manda. Menos mal que mañana me voy de vacaciones. ¿Y las ruedas? ¿Qué le pasa? Ayer cuando viniste traías estas mismas ruedas. I ara us parlem d'un film que es diu Pequeños Calvarios, dirigit per el Javier Polo, que també debuta, com amb la seva primera obra de ficció, amb aquesta comèdia negra, que els crítics diuen que és comèdia negra valenciana, perquè la majoria dels actors, si no tots, no ho sé, són valencians, humor absurd, temes de la vida quotidiana, manies, fòbies... i també les contradiccions del món contemporani o els problemes del món evolucionat que de vegades no són tan importants com altres. Dic que és la primera obra debutant de ficció perquè ell havia fet, per exemple, el documental El misteri de Pink Flamingo i que ja era una mica estrany i friki. I en aquest cas el que fa és un film coral amb molts protagonistes, amb cinc històries, que es creuen, però que cadascuna, diguem que té el seu final, però que d'alguna manera estan interrelacionades. El fil conductor, això sí, és el Carlos, que és un rellotger una mica excèntric, que interpreta el Pablo Molinero, i que escolta cada dia un programa de ràdio que es diu Pequeños Calvarios, i que és un consultori emocional on la gent explica els seus problemes, els seus desajustos, podríem dir, i també les seves neures. I a partir d'aquí tot es complica amb aquestes cinc històries, com dèiem, que poden haver-hi entre una parella que està en crisi per culpa del seu gos, o una professora de ioga que es veu que està assetjada per una veïna una mica peculiar. Doncs tot això es veu en aquesta pel·lícula on tenim, entre d'altres, el repartiment Enrique Arce, Arturo Valls, Marta Belenguer, Andrea Duro, Oberta Vázquez i el Javier Coronas, també, en aquesta pel·lícula. rodada també a València, hi ha alguns llocs emblemàtics d'aquesta ciutat, i bé, hi ha alguns personatges també una mica raros, com un lloro que es veu que sempre està dient viven les pessetes. Ho dic com a cosa friqui també per si aneu a veure aquest film Pequeños Calvarios. Buenos días, cariño. Buenos días, amor mío. Yo te quiero ver feliz. Pero es que siento que no valgo para nada. No necesito objetos, ¡sólo dinero! ¡Qué materialista! ¡Soy un pirómalo! Tienes buena cara. Doncs ara anem a parlar ja de les últimes pel·lícules que us explicarem. Són dues pel·lícules d'animació bastant diferents perquè una es diu Decorado, que és aquesta de la que parlem ara, dirigida per l'Alberto Vázquez, que de fet està basat en un curtmetratge que ell mateix va fer i que es diu Igual i que va aconseguir el Goya el millor curt L'any 2017, amb una història carregada de metàfores, de crítica social i també d'humor negre, una mica pequeño calvario, però en aquest cas amb un protagonista que es diu Arnold i que és un ratolí, diuen de mitja edat, atrapat en una crisi d'identitat. A partir d'aquí ja us podeu imaginar la història. Es veu que el seu matrimoni, la seva feina, fins i tot la ciutat on viu, no li acaba de fer el pes. I també comença a sospitar que viu en un decorat molt gran i que potser aquesta història que està vivint en realitat no és la seva vida, sinó que és una història que li estan fent viure. Vamos, un poco el show de Truman, pero en dibujos animados, amb aquest ratolí que es diu Arnold. diu el seu director que és una espècie de faula, un deliri visual, i que sobretot vol parlar d'això, del capitalisme, del món alienant que vivim últimament, aquest món contemporani, de com és de fràgil de vegades l'identitat personal de cadascú i com són algunes relacions que no tenen ni xitxa ni limonada, o sigui, relacions buides. Fins i tot, diguem que en el tema de... de l'animació, de com és estèticament la pel·lícula, diuen que hi ha referències molt diferents, com per exemple de Mickey Mouse, de Fritz el Gato, de Luis Buñuel, fins i tot, o dels Simpsons. Això en aquesta història, que també ens arriba aquesta setmana i que es diu Decorador. Y aquí tienen la joya de la corona de esta exposición, la brújula astral. Se cree que posee un poder infinito. ¡Se despiertan! Eso parece. És que jo ho sento, però és que soc molt fan de Tommy Jerry, i clar, si ens arriba una pel·lícula que es diu Tommy Jerry Aventura en el Tiempo, doncs vaig directe al cinema a veure-la. Aquesta pel·lícula és una nova comèdia, per això abans deia, amb animació una mica dramàtica i amb tintes socials com el decorado, ara anem a passar una bona estona amb aquesta aventura. de Tom i Jerry, que diuen que és un punt d'inflexió dins de la saga d'aquests personatges, que recordem, fan 85 anys, aquests personatges. Doncs en aquest 2025 és la primera pel·lícula que es fa en 3D, de totes les que s'han fet de Tom i Jerry. Ha estat dirigida per Sengang i és un film que ens explica la història d'aquests dos personatges. Aquesta vegada estan al Museu Metropolità de Nova York i es veu que hi ha un antic artefacte que es coneix com la brúixola astral i obre un portal en el temps que els transporta a una ciutat daurada inspirada en l'antiga Xina. I a partir d'aquí hi haurà guerrers de llegenda, criatures fantàstiques, i també hi haurà los malos. I com no hi ha malos, ells dos, que no es porten gaire bé, però que al final ja fa 85 anys que es coneixen, han de fer equip per vèncer els dolents de la pel·lícula. I això és el que ens explica aquesta història, que intenta continuar amb l'essència de Tom i Jerry, això sí, diguem que modernitzen una miqueta, encara que sigui l'estètica i la manera de fer aquesta història. història. Un altre film per tota la família que ens arriba aquesta setmana i que es diu Tommy Jerry Aventura en el Tiempo. Has oído hablar del captor? Jo lo maté. Lo que vivió en aquel sotano le cambió. Fin, he tenido una pesadilla. I molt ràpidament, perquè encara tenim temps i sempre hi ha una pel·lícula de terror, aquesta setmana s'estrena Blackphone 2, diuen els que els agrada aquest gènere, que és de les més esperades d'aquest 2025, dins d'aquest gènere de terror i thriller, i és la secuela del gran èxit que va fer el Scott Derrickson, el director, juntament amb el Robert Carhill, el guió, amb uns personatges que estan creats per l'escriptor Joel Hill, i que parteix de la història de fa 4 anys, que hi havia un noi que tenia 13 i que va aconseguir escapar del seu segrestador, un personatge conegut com el Raptor, per cert, que el més interessant d'aquesta pel·lícula, interpretat per Ethan Hawke, que aquí torna també en aquesta història. 4 anys més tard, ell ja és adolescent, el personatge principal, vull dir, el fin, i amb la seva germana té altres problemes, altres cavoires, també relacionades amb el terror, amb aquesta segona part de Black Phone 2, que ens arriba aquesta setmana als cinemes. Bona nit. Fins demà! Doncs sí, ens acomiadem amb aquesta cançó que també pertany a la banda sonora del Fantasma del Paraíso i que es diu The Hell of It i que en aquest cas interpreta el senyor que feia de dolent en aquesta pel·lícula com a actor, Paul Williams, perquè fa ja un mes i es caig, va fer 85 anys, Paul Hamilton Williams Jr., que més que actor, que també l'hem vist a altres pel·lícules, per exemple, La jauria humana, amb el Robert Refford i Marlon Brando, molt jovenet, sortia en aquella pel·lícula, també és músic, compositor, escriptor, i va ser el responsable de la banda sonora d'aquesta pel·lícula de Brian De Palma, però també va fer del dolent, i cantava algunes de les cançons, com aquesta, The Hell of It, per recordar que ja ha fet 85 anys aquest geni, amb aquesta pel·lícula Superfreaky, que us recomano, sentim aquesta cançó per acabar el programa. Que vagi molt bé.