#728 - Fotografia amb Joan Vendrell i llibres de por

Rubí al dia amb Lídia Martín. Hola, què tal? Molt bon dia. Són 6 els minuts que passen de les 11 del matí. Ja sabeu que esteu sentint el Rubí al dia, un programa que iniciem a les 8 en punt amb la Pamela Martínez, que us porta tota la informació de la ciutat fins que arriben les 10 i fem el relleu de presentadores amb la Belén Tierno, que acabeu de sentir... la tertúlia i just després l'actualització de la informació de Rubí. I ara comença aquesta, la quarta, l'hora més magazín d'un espai d'avui, dijous 23 d'octubre de 2023. I avui el programa, el que farem d'una banda, ja sabeu que de manera periòdica, més o menys un cop al mes, ens venen a visitar des del grup fotogràfic El Gra, concretament i sempre que pot, i últimament pot encara més, Veus, està tothom content a l'estudi, eh, Manel? Manel, mires el president d'aquesta entitat rubinenca, que ja té molta solera, moltes activitats, i una de les clàssiques és l'Explica'ns el teu rotllo, que, doncs, avui tenim l'oportunitat de conèixer una mica millor el protagonista d'aquest rotllo, que el farà el dimarts de la setmana vinent a la biblioteca MMT, ja sabeu, un espai... que aquesta última temporada és on s'ha pogut sentir i veure sobretot aquest rotllo, perquè parlem de fotografia. I avui, a banda del Manel, tenim el Joan Vendrell, que és el protagonista del rotllo, que ens explicarà la seva àmplia experiència en fotografia i amb altres tipus de continguts, i també en molts països que ha visitat. Jo li preguntaré especialment per una ciutat que m'agrada molt i que sé que és una de les seves especialitats. Això serà d'aquí, no res. Després, us recordem que tenim invitacions per veure Dones de Ràdio, un espectacle que ens arribarà al Teatre Municipal La Sala, el dia 1 de novembre, a les 8 del vespre, dissabte, i un telèfon de contacte al 93 588 59 60, si voleu. Muchísimas gracias. Penelo, pero sabes que tienes entrada libre en La Sala. Tu no hace falta que cojas entrada... ¡Ay, qué cosa más grande! Ni que ens truquis. Ei, que si ens truques, jo encantada, eh, però... ¡Toma ya! Potser el José Malagón li dóna un soponcio quan agafia el telèfon, no ho sé. En tot cas, el que avui tindrem també, com cada dues setmanes, són les recomanacions literàries que ens porta d'una banda la nostra activista cultural, la Carme Pumareda. Ahí están los aplausos. I que ve acompanyada, com sempre, amb l'Enric Pallarés del racó del llibre. Recomanacions infantils, juvenils i per totes les edats. I sobretot ara que, sembla que no, però ja s'apropa el Nadal, perquè hi ha un munt d'anuncis que ja ho estan celebrant d'alguna manera. Si heu de fer un regal, que sigui cultural, i si és un llibre, encara millor. Tot això fins que sigui al migdia. Torni de nou la informació, i ja sabeu que continua la programació de Ràdio Rubí. I el que està a primera hora del dia, i mai millor dit, abans de les vuit, és el José Maragón, que us acaba de saludar, que està a la part tècnica, i que ara mateix em posa un tema musical per començar. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Així es diu aquesta cançó Back in Time, dels Huey Lewis and the News, i que pertany a la banda sonora d'una pel·lícula, ja sabeu, que per mi és mítica, Regreso al futuro. I per què la sentim? Doncs perquè ahir se'ns va oblidar felicitar un senyor que és molt protagonista dins d'aquesta saga de pel·lícules, el Christopher Lloyd. més conegut pel doctor Emmett Brown, ja sabeu, el científic que agafa un DeLorean i el converteix en una màquina del temps. Doncs va néixer un 22 d'octubre de l'any 1938 a Stanford, Connecticut. Va fer més coses, però evidentment el seu paper a Regres al Futuro és totalment mític. De fet, fa uns dies i de casualitat absoluta em vaig entrar que Christopher Lloyd estarà a Barcelona el dia 1 i 2 de novembre amb unes sessions especials als cinemes Filmmax de Barcelona, on es podrà veure aquest film i podràs fer fotos i coses amb ell. Això sí, l'entrada econòmica no és, però que us sapigueu que teniu aquesta oportunitat de conèixer el doctor Brown en persona. Avui el felicitem per aquests 87 anys que ha fet. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Allò que la fotografia m'ha ensenyat en 20 anys de camí. Aquest és el títol del rotllo que ens preparen des de, ja sabeu, el grup fotogràfic Algra. Serà el dimarts de la setmana vinent, a 3 quarts de 7 de la tarda, a la biblioteca M.M.T. I aquest és el títol que li ha posat, suposo que li ha posat ell, que és el protagonista, ara li preguntarem, al Joan Vandrell, i que ens vindrà a explicar moltes coses. Clar, només amb el títol, 20 anys ja tens molt per explicar. Anem a saludar-lo. Joan, què tal? Molt bé, encantat d'estar aquí amb vosaltres. Bon dia. Bon dia. Vint anys i moltes coses per explicar, eh? Vint anys ja són uns quants, sí. És un punt on jo m'he parat una mica i llavors estàs allò que mires endavant però també pots mirar una mica enrere i dir, bueno, ja són bastantes coses que hem anat fent, no? Llavors, doncs bueno, és un punt interessant per parar-se i donar un cop d'ull a tot arreu, no? És un orgull, no?, veure què és el que has fet en 20 anys i pensar que encara et queda molta cosa per fer. Doncs esperem que sí, i a més han sigut 20 anys amb molts canvis. Jo he viscut, he començat amb analògic, però després hem saltat el digital, després les xarxes socials, ara l'intel·ligència artificial, i tot això ha implicat que, com a fotògraf freelance, m'he hagut d'anar adaptant cada dos per tres, i canviant, i adaptant, i estar constantment amb aquesta dinàmica que arriba a ser una miqueta esgotadora, també. Déu-n'hi-do, ara en parlarem, anem a saludar el Manel Miras, que el tenim aquí, que sempre ve acompanyant els protes, que dic jo, dels rotllos. Manel, què tal? Bon dia, una altra vegada. Aquí, a Rubí al dia. Aquí, al peu del canó, per oferir a la ciutadania de Rubí professionals interessants que ens poden aportar la seva visió de la fotografia i de la vida, al final. Perquè el que fas és capturar moments... teus en aquest cas, però que també poden recordar altres persones. No sé si ara m'estic ponent-ho molt filosòfica. No, no, totalment és així. Al final, hi ha un tema interessant que és com somies. Somies i veus vídeo, veus imatge en moviment, o veus més tipus fotografia. Jo, per exemple, si intento recordar el que he somiat, és més com a fotografia. I per aquí hi ha estudis superinteressants també que ho relacionen amb el tema de l'Alzheimer i està molt comprovat que funciona molt millor, és a dir, activa molt més certes parts del cervell una imatge estàtica que no pas un tros de vídeo. Recordem que el vídeo només són 24 imatges per segon, o sigui, no deixa de ser imatges juntes, que tenim l'il·lusió que és un continu, però no és un continu realment, perquè són 24 fotografies per segon. Llavors, doncs, clar, la fotografia és un llenguatge que avui en dia tothom té un mòbil a la butxaca i quasi tot el món està fent fotografies, no? Potser la idea aquí o el pas important és entendre que això és un llenguatge i que com a tal no està de més saber una miqueta d'ortografia, de gramàtica, perquè aquestes fotografies funcionen una mica com a llenguatge, perquè si no potser és una miqueta més torpe. Clar, parlàvem de 20 anys i deies que t'has hagut d'anar adaptant. Sí. Moltíssim. Clar, jo quan tinc el primer contacte amb la fotografia és analògica i de cop i volta jo ho recordo com un pas bastant abrupte i ràpid. Els fabricants diuen ara que hi ha sensors i vinga, canviem tots. I llavors, clar, amb aquesta nova tecnologia digital comencen a entrar nous conceptes tècnics. Jo en aquest moment treballava en una botiga de fotografia a Barcelona i, clar, tenia que ajudar els altres professionals a fer un traspàs de l'analògic el digital, amb la qual cosa implicava que el monitor havia d'estar calibrat, que l'impressor era calibrada, que la sensibilitat ja no és la sensibilitat analògica, sinó que és electrònica, llavors hi havia molts canvis. Però al poc temps van entrar les xarxes socials, i primer utilitzava un blog, després el blog no, ara vídeos, després els vídeos han de ser verticals, no horitzontals. Clar, s'acaba una miqueta boig, tot això. Ja sé que serà difícil, però a tu què t'agradava més? Ets dels més romàntics, que us agrada la fotografia més analògica? O creus que cada tipus de fotografia, o de vídeos fins i tot, i tot el contingut que també generes per xarxes, té el seu què? A mi m'agrada la fotografia artesana, és a dir, entendre-la com una professió artesana, i per tant necessito llum i necessito temps, i no tinc cap pressa a fer les imatges. Tot això ha anat evolucionant, fa 20 anys era tot una miqueta més, vinga va, el que sortís, però amb la maduració... Com a fotògraf, hi trobo el màxim plaer i la màxima capacitat d'expressió fent-ho de manera artesana, a poc a poc. M'interessa tocar la càmera, m'interessa que sigui manual, m'interessa que hi hagi relacions reals humanes, que una fotografia potser sigui una excusa per fotografiar algú que has trobat pel carrer però que no coneixes i amb l'excusa de fer la foto t'hi aproximes... quan t'hi aproximes parles, quan parles coneixes una mica més, el tornes a trobar un altre dia, el tornes a fotografiar d'una altra manera, i vas fent tota aquesta comunicació, i per mi la càmera, sempre he pensat que és com un passaport, un passaport que motiva anar a llocs, que motiva a conèixer persones, I tinc molt clar que si no fos per la càmera, per la fotografia, em perdria moltes més coses. Potser aniria del punt A al punt B, que és el que fem molta gent. Surto de casa, vaig a treballar. I la fotografia m'ensenya que en aquest espai, entre el punt A i el punt B, és on passa la vida. Llavors, clar, si vas massa a punt A, B, C, et saltes coses. La fotografia, entenent-la així, artesana, em fa... anar més a poc a poc, em fa mirar més, i quan mires més, profunditzes més, entens moltes més coses, veus relacions on abans no les veies... Llavors, per mi, és una finestra oberta a veure el món de manera diferent. Mira, anem a... Ja que ens està posant... Josi, ens està posant imatges... Aquesta fotografia, què et recorda? Aquesta fotografia, doncs... Bueno, és a l'Skyland de Nova York, de Manhattan. Nova York és una ciutat que jo crec que tots tenim, d'alguna manera... Una idea, perquè l'hem vist a sèries, l'hem vist a pel·lícules, i per tant la tenim en la nostra ment. És molt curiós perquè aquesta imatge que estem veient aquí, qualsevol fotografia o inclús qualsevol vídeo, és una representació de la realitat en dues dimensions. Llavors, quan tu arribes a aquest lloc, veus el món en tres dimensions, amb els teus cinc sentits, i allò s'agafa un volum i agafa unes formes i unes perspectives molt diferents en la fotografia. Llavors, a mi no em deixa de fascinar el poder de la fotografia d'agafar la realitat i transformar-la, Però d'una manera molt precisa, si ho mires d'una manera és molt precis, si ho mires d'una altra doncs no és tan precis perquè aquí no tenim una sensació de volum ni de tridimensionalitat costa, no? Però vas aprenent que jugant amb la llum, jugant amb els contrastos, jugant amb certes coses, doncs el fotògraf té la capacitat de jugar amb tot això i decidir exactament què vol transmetre, no? I aquest moment, com el recordes? El moment exacte de fer aquesta foto, perquè clar, tu dius, sí, l'Skyline, però és que n'hi ha tantes de fotos de l'Skyline que dius, no sé ni on posar-me, ni des d'on fer-la, Doncs aquí hi ha primer un procés d'investigació per dir a veure quin és el lloc més adequat per fer la fotografia. Avui en dia inclús tenim els llocs d'Instagram, que això ja comencen a aparèixer. Els 10 millors llocs per fer fotos d'Instagram, que normalment són bons llocs, estan estudiats i funcionen bé, però com a fotògraf hi ha un previ d'estudiar Avui en dia tenim Google Maps, tens una gran quantitat d'eines que et permet quasi dir, si em poso aquí, com sortirà la foto? Doncs fer una miqueta d'estudi previ. Però després hi ha un moment molt adequat per fer aquesta foto, que són 20 minuts al dia. Llavors, si tu no la fas en aquests 20 minuts al dia, no et sortirà mai igual aquesta fotografia. No és una qüestió de la càmera en si, sinó és una qüestió de llum. Tenim un equilibri. entre la llum natural, que és la que tenim al cel, això està fet a l'hora blava, el cel té aquest color blau i encara hi ha una miqueta de llum, tot i que el sol ja està amagat darrere a l'horitzó, tenim llum blava al cel, per això veiem un cel on hi ha llum i hi ha detall, però alhora la llum artificial ha anat augmentant i hi ha un punt d'equilibri en què la llum natural va baixant i la llum natural va pujant. Llavors hi ha uns 20 minuts que hi ha un equilibri suficient com perquè la càmera tingui la capacitat de captar tota aquesta informació. Si tu la fas una miqueta més tard, el cel queda completament negre. I llavors ja no és el mateix. I si la fas avant, al cel hi ha molta llum, però n'hi ha tanta que fa un contrallum i llavors els edificis queden negres. Per tant, de lo que veu l'ullum a lo que veu la càmera s'ha d'entendre una miqueta com és la mirada de la càmera. I llavors tu ajustar-te. És típic, perdona, d'agafar i dir, mira, que xulo aquesta imatge. Vaig a fer la foto i dius... Que patota me ha salido, no? És una qüestió, en aquest cas, sobretot de llum, llum artificial, llum natural, buscar aquest equilibri, i per això la fotografia requereix aquesta dedicació, perquè si tu vas a Nova York amb l'intenció d'anar a sopar, potser ja estàs sopant i t'has perdut aquest moment. Però si la idea és la fotografia... Un comentari al respecte. Veus que tots els edificis estan il·luminats. Jo, afortunadament, hi he estat. I el que ens van dir el guia d'allà és que l'Ajuntament subvenciona a les empreses perquè deixin els llums de les oficines encesos precisament per donar aquesta imatge d'Skyline. Això no ho sabíeu, oi? Jo no. Doncs ja ho sabeu. Nova York, això ho tenen per la mà, perquè és una ciutat molt fotogènica. Jo crec que és una de les ciutats que hi ha més càmeres pel carrer, gent jove, gent gran, càmeres analògiques, càmeres digitals... I mòbils. Mòbils també, per suposat, però veus que estan fent, graven pel·lícules a cada dos per tres, estan fent moltes sessions fotogràfiques d'algú que s'està casant o algú que fa algun tipus de reportatge. És una ciutat molt, molt... Viva. Foto molt viva. A centre del parc, hi ha casaments cada dos, par tres. És una passada. Sí, és una passada. El pont de Brooklyn, eh? Sí. Tela, eh? Però jo això ho he viscut. I he fet fotos de reportatges. No era jo el reporter, però jo estava fent fotos al reporter. Tu estàs fent el como se hizo. Como se hizo, no? Sí, sí, sí. Inclús recordo allà que som molt espapilats amb això del tema dels negocis. sobretot a la zona Times Square, que són on tallen totes les llums, jo veia uns nanos joves amb càmeres bastant potents i anaven amb un iPad penjat, penjat aquí com si fos aquí davant el pit, no? I, hòstia, què esteu fent, no? Nosaltres som fotògrafs de carrer i el que fem és quan veiem alguna parella, algú que ens sembla interessant, li fem fotos, no han demanat permís, fan fotos, la càmera està connectada amb un cable a l'iPad i llavors s'acosta en aquella parella, mira, t'he fet aquesta foto. T'agrada. T'agrada. I, bueno, viuen d'això, eh? Viuen d'això. No molts, perquè, clar, al final hi ha una quantitat, eren com uns 20 fotògrafs, i sobretot a la zona Times Square, com que hi ha molta llum artificial, quan baixa la llum natural, una altra vegada és una situació com aquesta semblant, doncs van amb objectius molt lluminosos i fan aquest tipus de fotografia i la venen. I allà, sí, sí, vull dir, veies la gent, pagues amb el mòbil i t'emportes la foto digital. Evidentment no va impresa ni res, és tot, diguéssim, un flux digital, diners cap aquí. fotografia cap allà, no? I vaig pensar, bueno, doncs, per què allà a Barcelona, per exemple, a Rubí, on sigui, no funcionaria? Bé, la cultura fotogràfica és diferent, això d'entrada, no? I després moltes altres coses, potser. Però és curiós que allà, doncs mira, amb això superespavilats, i aquests nanos estan treballant cada dia, cada dia fent aquest tipus de fotografia amb l'aipac penjat adavant. Nova York és una de les teves especialitats, però no és l'única i has estat a més de 70 països. És que es diu ràpid, però dius Déu-n'hi-do. Patagònia, Colòmbia, Bolívia són també temes que t'agraden especialment. Sí, són destinacions fotogràfiques que jo treballo i m'en porto grups. A Nova York també són viatges que no és que vagi jo sol a Nova York, sinó que porto un grup d'estudiants. I llavors allà fem un viatge fotogràfic, és a dir, la gent que va allà està encantada de, no sé si molt encantada, però de aixecar-te a les 6 perquè el sol surt a les 7. Llavors ja és un viatge que està especialment dissenyat per anar a buscar la fotografia. I llavors, molts dels viatges que tinc jo han fet viatges tradicionals i eren els típics que sempre anaven a la cua del grup, tenien que esperar perquè volia fer la foto i no la podia fer, doncs en un viatge fotogràfic el que fas és centrar-te en la fotografia. Llavors aquestes destinacions, Patagònia, Bolívia, Colòmbia, són pel 2026 nous viatges que vindran, jo ja he estat prèviament, però són nous viatges que vindran per vindre amb aficionats a la fotografia. Déu-n'hi-do, o sigui que fas de tot, eh? Sí, multidisciplinar, però és que ha de ser així, no? Molta gent et pregunta, ah, ets fotògraf, què fas, bodes, no? Això és l'explicació més senzilla que hi ha, una boda tothom ho entén, algú a casa li fas les fotos i ja està, no? I llavors dic, hòstia, com m'explico jo a què em dedico, no? Sí, fotografia, però tinc una part molt important de formació, una part molt important de creació de continguts, que això ha anat... evolucionant, ara els clients, una empresa et demana fotos verticals, perquè les vol per Instagram. Clar, llavors dius, hòstia, vaig tot el rato amb la càmera girada, la càmera està dissenyada i tot pensat per anar amb horitzontà, llavors has de fer quasi tot vertical, però pot ser que passin un parell d'anys i que canviï això, i que ja no vulguin les fotos. Llavors, clar, has de tindre tota aquesta adaptabilitat constant, no només en format, sinó en mitjans. Ara TikTok, ara després TikTok no, serà més Instagram, ara tornarà a YouTube. has d'estar pendent constantment perquè al final, com a freelance, jo treballo des de casa i perquè la gent o s'apunti als meus cursos, o vingués als meus viatges, o consumeixi els meus vídeos, m'he de fer el meu màrqueting jo solet. Llavors el faig des de casa i utilitzant les xarxes. Digues. També s'ha de dir que el Joan fa tallers, i concretament aquest any ens han fet un en el Gra, que és un taller de vídeo. Sí. Aficionadillo, evidentment, però la gent, això, clar, amb el mòbil, hòstia, com filmo, com ho monto, quins programes hi ha per editar, i tallar, i retallar, i això està, doncs ens va fer un taller magnífic d'edició de vídeo. Amb mòbil. Déu-n'hi-do. Principalment. Sí, sí, sí. Escolte, com serà el rotllo del dimarts? Doncs el rotllo del dimarts, primer molt agraït al Manel i al Gra per donar-me aquesta possibilitat, perquè a mi, com avui aquí, tindre un micro davant i poder explicar la fotografia, que és la meva vida i la meva passió, doncs és sempre un plaer, no? I el rotllo que faré en el Gra, doncs explicar també una miqueta tota aquesta trajectòria, perquè jo considero que soc com una generació de fotògrafs que hi ha hagut canvis substancials. Jo quan em faig freelance l'any 2008 me'n vaig a una reunió al Col·legi de Periodistes i tots els fotògrafs estan lamentant-se que la premsa de paper està desaparegent. És a dir, les revistes on els fotògrafs feien els reportatges està desaparegent i llavors, clar, si no hi ha revistes que paguin els fotògrafs per fer... reportatges, doncs com ho farem, això, no? Jo sempre he estat molt lligat a la fotografia de viatges, també, he dit, ostres, si s'acaba això, ara que jo començo, doncs on te vaig, no? I per això vaig començar amb les xarxes socials, que bàsicament allà començava, dic, bueno, si no són revistes, seran xarxes socials i vaig invertir molt de temps en aquest tema. Llavors, a la xerra del gra és fer una miqueta una recopilació de tots aquests passos que jo he anat vivint i compartir sobretot amb gent que també li agrada la fotografia una miqueta aquesta vida, aquests últims 20 anys, tots els passos. Que si jo miro enrere, entenc, no?, tots els passos que he anat fent, però des del passat Saber cap a on aniries és molt... O sigui, mai he fet grans plannings, perquè els plans canvien tan ràpid que no. Llavors m'he dedicat, és com qui puja una muntanya i diu, mira, a més d'estar mirant tot el rato cap a dalt, vaig a mirar de fer els passos i no ens ho pagar. Llavors he anat fent una miqueta així, no? Doncs ara un pas, ara un altre pas, ara un altre pas, i el camí, doncs, el vas fent. però sobretot sense grans plans, perquè les coses han canviat tant i t'has d'adaptar tant que no sé si val la pena fer massa programària i fer això. És com molt a curt plaç tot plegat, sí. Clar, no et podies imaginar fa 20 anys el que estaries fent també ara, M'imagino que no t'ho pensaves, no? No, no, no, clar, no sé, aquest any passat em van convidar a la Xina a fer unes xerrades, i llavors dius, clar, quan jo començava no podia planificar, un dia aniré a la Xina a fer unes xerrades, perquè no sé ni per on començo, no? Però vas fent passos, et relaciones amb una empresa de la Xina, comences a fer coses amb ells, comences a conèixer la seva cultura, i llavors un dia diuen, vine a fer unes xerrades, no? I llavors tens l'impacte de dir, ostres, una altra vegada la fotografia m'ha portat, ha sigut aquest passaport, aquesta excusa, i estic aquí, una ciutat immensa, amb 100 persones a davant que no conec de res, que es volen fer fotos amb mi, jo crec que perquè com que no tinc cabell els feia com una certa gràcia, perquè, clar, no em coneixien de res, no? I llavors no sabia si era... en plan, mira, aquest és el bitxo raro que ha vingut d'allà, però no, em van tractar superbé, va ser una experiència fabulosa, però vull dir, quan jo començava era impossible que jo pensés en això, per això m'he limitat una miqueta a anar pas a pas, a anar fent i a veure què, i a intentar aprofitar el que sortia. Parlaves de la por dels fotògrafs en el moment del digital, diguem, clar, ara també s'ha anomenat fa una estona ja la intel·ligència artificial. Sí. No sé si... Això ja és terror, ja no és por. És terror, és com una cosa... De risc. De risc, sí, sí. Clar, ara tenim la possibilitat de fer qualsevol tipus de fotografia simplement taclejant quatre coses i aquella fotografia apareix, no? Apareix allà i arriba un moment que és impossible diferenciar si aquella fotografia és real o no. I llavors això provoca una crisi de... que estem davant dels mòbils mirant coses, de dir, jo ja no sé si és veritat, si no és veritat, si no, quina perspectiva... Clar, tot això està tan madur que ara mateix tampoc tenim molt les eines. Això és, la gent aquesta de xat GPT va traient coses, t'ho va donant a sobre la taula, tothom va provant, no hi ha normativa, perquè clar, tot va tan ràpid. Llavors, quan els fotògrafs, Jo utilitzo molt la intel·ligència artificial, no per crear imatges, sinó que m'ajuda. Per exemple, he de fer un curs, un temari. Vinga, tinc jo quatre idees, m'ajuda a escriure... És com tindre realment un assistent, no? Un tutor. Però sí que no m'interessa generar imatges com a tal, perquè a mi m'interessa el component real. No m'interessa tant la imatge, sinó l'experiència. És a dir, allò que us comentava del carrer, fotografiar aquella persona... La fotografia és el final, el col·lofón final, però a mi m'interessa que la fotografia em doni l'oportunitat de conèixer aquella persona i acostar-me. I encara que siguin 5 minuts o 10 minuts en un país que no coneixes de res, que t'expliqui 4 coses, no? Perquè això és el que et dona realment el que jo entenc com a mirada fotogràfica. És aquesta proximitat amb les coses que si no fos per la fotografia no tindria. Jo suposo que hi ha gent que fa... Escriu, té un diari de viatges o algú que pinta, però a mi em sembla que l'activitat artística en gran part el que provoca és que tinguis una mirada més profunda de moltes coses. És com qui pinta un quadre i s'està durant tres dies davant d'un paisatge, evidentment s'empaparà molt més d'aquest paisatge. Això m'ha passat, per exemple, en Barcelona. Jo em moc molt pel barri del Born, perquè quan vaig començar la botiga estava per la zona i me'l conec i això, no? I llavors ha sigut, a base de 15 anys de caminar per allà, que de cop i volta... començo a conèixer les persones i ja saben que soc fotògraf i començo a entendre que la ciutat té uns fluxes, que quan el metro ha arribat de cop i volta hi ha com si fos el cor que va bombejant, de cop i volta surt molta gent i de cop i volta para, després torna a sortir molta gent. i entenc que si vull fer una foto d'un carrer on hi hagi poca gent, he d'esperar una bategada d'aquestes per tindre un moment on hi ha menys gent. La llum canvia, depèn de l'època de l'any, entra per un cantó, entra per l'altre i et dona matisos, et dona contrastos, no? I inclús tu la teva posició... Per exemple, en un carrer, imaginem un carrer estret, una persona que ve per la dreta, i tu vols fer la foto, però t'agradaria que aquesta persona anés per l'esquerra. Doncs és molt fàcil. Tu simplement canvies la teva posició com a fotògraf, et poses, encara que estiguis a 30 metres, davant de la trajectòria d'aquella persona, i molt probablement aquesta persona, per no xocar, travessarà i se'n anirà cap a aquell canto i ens dius, ostres, com a fotògraf tinc la capacitat de... Moure coses, no? Evidentment, depèn de la posició i depèn de l'enquadre que facis, pot haver-hi una part del paisatge o de la ciutat que et tapi una cosa que tens darrere. És a dir, vivim en un món tridimensional, amb moltes objectes que estan a diferents capes i en funció de la teva posició aquestes capes es relacionen. Això és com vas caminant per un bosc d'arbres i cada pas que vas els arbres es van movent, no? Un passa per davant de l'altre i llavors dius... Què és la realitat? Bé, doncs depèn del meu punt de vista. Des d'aquí et faig aquesta foto i aquesta és la realitat. Però si faig quatre metres cap a l'esquerra, potser aquella pedra que tapava una casa i no la tapa i apareix una caseta al mig del bosc. Llavors, hi ha la caseta o no hi ha la caseta? Bé, depèn del teu punt de vista. Això m'ha passat a cursos, no? Al Montseny. i la meitat del grup van a la dreta, la meitat a l'esquerra. Quan tornem i mirem les fotografies, els de l'esquerra supercontents perquè han fet una foto d'una caseta i els de la dreta. Però quina caseta? Ens esteu prenent el pèl o què? Perquè estem a la mateixa fageda, a 30 metres de distància. Quina caseta? Quina caseta? No hi havia una caseta allà. Efectivament, tornem al lloc i la caseta estava, però només es veia... des del punt de vista esquerre perquè els de la dreta tenien una roca que tapava la casa. Llavors, clar, això hem d'entendre que al final la fotografia depèn, entre moltes altres coses, del punt de vista. És molt interessant. Doncs, Joan, moltíssimes gràcies per haver vingut al Rubial i explicar tot això i que, sobretot, a qui ens estigui sentint i que quan vegi les teves fotos, que vagi el dimarts a tres quarts de set de la tarda, a la biblioteca MAMT, allà a l'auditori, a explicar, a sentir el teu rotllo i a preguntar, també, que segur que tindran molts dubtes. Sí, hi haurà torn de paraules. I això ja és un clàssic, també, dins de l'explica'ns el teu rotllo. I tant. Gràcies, Joan. A vosaltres. I gràcies, Manel, com sempre. Com sempre. Fins el mes que ve, si de vol. Sí, home, i tant. Que vagi bé. Adéu. Ràdio Rubí, la primera en informació local. Sempre al teu costat. Doncs una altra cançó d'aquesta gran banda sonora de Regreso al futuro, aquest tema que és The Power of Love i que també és un clàssic dins d'aquesta pel·lícula de Robert Zemeckis amb el Christopher Lloyd que ahir va fer anys, concretament 87, i que ja sabeu que a més... Ara es tornarà a estrenar la pel·lícula Regreso al futuro amb el Michael J. Fox per al seu aniversari, però que tindrem la sort, alguns tindran la sort, de veure Christopher Lloyd a Barcelona l'1 i el 2 de novembre, amb els seus 87 anys i recordant aquest mític personatge del doctor Emmett Brown. You won't feel that I ara és el moment de fer les recomanacions que us diem al principi del programa. Cada dues setmanes ja sabeu que ens venen a visitar... Bé, la Carme ve més sovint, eh? Però la nostra activista cultural, la Carme Pomereda, ve carregada de llibres per fer recomanacions, igual que l'Enric Pallarès, que també ens ve a portar alguns títols que, sobretot, si teniu un regal per fer, ja sabeu que serà una de les opcions... Segur que quedareu bé i, a banda, portar informació de coses que feu al RACÓ. Anem a saludar-los. Carme, què tal? Hola, bon dia. Bon dia. Enric, com estem? Molt bé. I vosaltres? Encara una mica refredada, però aquí estic. No sé si vols començar per la cita de demà... Ah, doncs, si vols sí, perquè, mira, demà presentem un llibre que es diu Secrets ofegats, de la Susana Hernández, és un llibre editat per la Campana, i la Susana Hernández és una autora que ja té uns quants llibres, dintre del que diríem el gènere novel·la negra, novel·la d'intriga, que de vegades els autors diuen que no és novel·la de gènere. Bé, evidentment és literatura i són bones novel·les. Aquests secrets ofegats, la veritat és que està molt bé. Des de bon principi, comença per un fet que ens portaria a algun record o alguna cosa que podria passar. És a dir, el 2023, en plena sequera, els pantans han baixat molt i afloren coses que hi ha a dintre dels pantans. Uh! Clar, aleshores, això sempre dius, bé, doncs hi surten pedres, surten coses, surt brutícia, però surt un 124 vermell. que estan a la portada del llibre, amb uns ossos humans a dintre. Jo t'anava a dir que si eren ossos, però clar, no havia pensat en el cotxe. Hi ha un 124 vermell, per tant, ja ens col·loca en una època, és a dir, en uns anys 70 i pico, i això és el pantà de Sant Magí. El pantà de Sant Magí és un lloc imaginari, diguéssim, un lloc creat, però que el podríem... Situar perfectament i allà va passar un succés el 1976, diria jo. Un succés que van desaparèixer dues persones. A partir d'aquí, tota la maquinària, Mossos d'Esquadra, etcètera, investigadors es posen en marxa, però també es comencen a remoure moltes altres coses. Moltes famílies... Ai, ai, ui, ui, què passarà? Clar, sí, sí, sí, està clar. És així. El llibre... Ai, ai, ui, ui. És que no vull fer espòliat, perquè jo me l'illigitim m'he passat molt bé. Llavors... Sí, sí. L'heu d'anar a escoltar, aquesta noia? Sí. A més, el presenta la Isabel Mercader. Isabel Mercader, del Club de Lectura Criminal de Rubí. I això ho farem el divendres a les 7 de la tarda, al Record. El 124, estic veient que el podeu comprar, eh? Encara hi ha gent que ven aquest cotxe. El 124, home, és un cotxe d'aquests, com els 600, com tots aquests. Sí, sí, Déu-n'hi-do. Molt bé, doncs això... Secrets ofegats. La presentació serà demà, eh? Demà a les 7 de la tarda. Demà, sí, jo deia divendres, com si fos no se sap quan. Demà, demà divendres a les 7 de la tarda. Jo ja ho he vist, dic, no sé que no es pensa quin dia estem. Sí, no, no, mira, avui m'he despistat. Bé, no passa res. Doncs aquesta és una de les recomanacions. Sí. I ara anem per tu, Carme. Bé, jo he trobat aquest, que es diu l'aprenenta de bruixa i el pom màgic. És una història d'uns nens que descobreixen que a la seva veïna els sembla que és bruixa, però en realitat és un aprenent de bruixa. Però el que a mi més m'ha agradat, jo això no ho sabia, és que darrere hi ha una història verídica. L'any 43 va sortir aquest llibre a Anglaterra, en una època quan hi havia els bombardejos a Londres, i el que passava és que molts nens els agafaven, els pares, i els enviaven al camp lluny de casa per evitar les bombes. I clar, els nens pobrets marxaven amb un tren, amb un cartell, posant el nom... I anaven a vegades amb parents, però moltes vegades anaven a parar amb granges que ningú els coneixia. I la història, doncs, van fer aquest llibre perquè aquests nens riguessin una mica i tinguessin una mica d'història per poder llegir, poder explicar, i que era divertida, és molt divertida, no?, perquè tres nens que marxen al camp, un més petit, i que els sembla que la veïna la veuen volar amb una escombra, doncs fa gràcia. A mi m'agrada la història, es pot llegir molt bé, però m'ha agradat més el saber per què es va fer aquest llibre. I diuen, aquí ho he llegit, que Walt Disney em va fer una història, però jo no la desconec. Ui, ara m'agafes. Potser era un altre nom. És molt divertit. No és perquè sigui Halloween, sinó perquè, bueno, sí, no cal. És un llibre que no cal, que, no sé, per Nadal es pot encomanar al Reis o al Tió, perquè la història és molt maca i hi ha el fons, el que hi ha al darrere, el per què. Penso que molts nens i molta gent, moltes famílies no ho coneixen i és una història que va passar. a Anglaterra, però també podia haver passat aquí, no? Sí, sí. Molt interessant. Anglaterra, jo ho he vist en diferents llibres que he llegit, aquest fet dels nens desplaçats cap al camp i tal. Cap al camp perquè els pares... Perquè la ciutat bombardejaven era un fet, doncs clar, que va marcar. Va marcar molt aquesta canalla, no? Perquè molts no sabien on anaven i molts eren petitons, petitons. Petits refugiats. Petits refugiats. Els enviaven fora per salvar-los. Mm-hm. L'aprenent de bruixa de la Mary Norton, oi? Sí. Molt bé. Doncs et toca a tu, Enric. Doncs amb això del que dèiem, llibres una miqueta al voltant de la castanyada, de la por, del misteri, de la fantasia... Sí, ja t'he vist la portada, eh? Jo he agafat un llibre que l'he agafat en aquest sentit del fantàstic i del terror perquè, diguéssim, que si diem aquest nom ja sabem que és el mestre l'autor més conegut que és Stephen King. Stephen King, clar, evidentment la seva gran majoria de llibres són d'aquest tipus, són d'aquest gènere fantàstic, terror i tal, però Stephen King ha escrit moltíssim, moltíssim, moltíssim dels seus llibres se n'han fet pel·lícules, grans pel·lícules, i per tant és un autor incansable, però en català, que hi ha Realment hi ha molt poqueta cosa traduïda. Hi ha un llibre que és una miqueta especial i que potser no entra tant dintre d'aquest gènere de terror, que es diu La gran caminada. En castellà era La gran marxa. Aquest llibre que l'Stiffen King el va publicar l'any 78-79... amb un pseudònim escrivint com a Richard Bachman, té diferents llibres com a Richard Bachman, els que s'escapen una miqueta del gènere que tothom pensem, de fantasia, de terror... Aquest llibre explica una història d'una gran caminada que s'organitza com una mena d'esport nacional als Estats Units. Estem parlant d'un moment en què És a dir, amb uns Estats Units reals, amb un país real, però amb un país com paral·lel. Estem parlant una miqueta d'un món utòpic i d'un món odistòpic, en aquest sentit, i que on s'organitza aquesta mena de concurs bastant bèstia. És a dir, que els concursants que s'hi han d'apuntar d'alguna manera quan tenen una edat de manera obligatòria... han de fer una gran marxa de quilòmetres amb una sèrie de característiques, si no són penalitzats i poden perdre la vida. És una cosa que és angoixant. És un llibre que entra més dintre dels relats distòpics i existencials. Però és que estem aquí. És a dir, que... que trobes coses en aquests llibres que esdevenen clàssics, perquè després els trobes, jo què sé, jo quan el llegia pensava en sagues, en pel·lícules, o en llibres més nous, tipus els jocs de la fam, o tipus la sèrie famosa del joc del calamar, del joc del calamar, Ostres, és que són una miqueta les mateixes. Vull dir que és una obra molt bona, molt que s'ha de llegir dintre d'aquest, pensant que és Stephen King, però que aquest home... Domina molt l'art d'escriure i per tant escriu molt bé qualsevol tipus de gènere i que és una distopia que la podríem posar al costat d'un Fahrenheit 451, d'un món feliç o d'una d'aquestes. La gran caminada, Stephen King. Stephen King, també conegut per Richard Bachman. Richard Bachman, sí, sí, era un so d'ànim que feia servir. Molt bé, doncs veus, això jo no ho sabia, sempre s'aprenen alguna cosa. El cama no tira sense haver-ne una cosa més. Ahí està. I què més ens porta? Porto una altra d'una bruixa, perquè penso que en els temps que corren... Això ho és bruixa? Que no és perquè sigui tan poc Halloween, ni castanyada, és una bruixa que com que vol ser la bruixa de l'any, vol tenir un premi, aquí tothom vol tenir premis, fa un encanteri i està molt farta que al seu poble passa una cosa molt rara, que ara no passa el lloc. Que quan la gent entra a les botigues diuen bon dia, quan marxen diuen passiu bé, moltes gràcies per atendre'm, les senyores i els senyors van pel carrer i els gossos pixen on han de pixar, no en els sacs que ha posat el senyor de les flors perquè les flors facin bonic, sinó... d'una floristeria. Els nens es barallen als patis, però després es fan amics i tal. I això no ho suporta. I com que no ho suporta, fa un encanteri i la gent es torna En diríem, la paraula és molt lletja, però borde, mal educat. La gent que està acostumada, que el senyor Enric, per exemple, entri a una botiga i digui, per favor, quin preu té això? L'altre diu, quin preu té això? I no diuen adéu ni res. Es necessita fer un encanteri? Es fa un encanteri? Per treure tot això. Ah, per treure. Per treure tot això. Ho he entès al revés. No. Jo també hi ha hagut un moment que he adoptat. No, no. La gent en aquest poble és, doncs, anava a dir normal, però no, la gent es comporta amb educació. Normal, o no? Amb educació i amb carinyo cap als altres i fa la seva vida. I evidentment que el que ve la fruita, ell cobra, eh? No us penseu que regalen. Però està bé. Llavors, la bruixeta, hi venen tres bruixes. evidentment, li donen el premi perquè això que la gent sigui d'aquesta mala educació els encanta. I quan li donen el premi, la bruixeta diu l'única paraula que no està permesa en el món de les bruixes. Diu gràcies. I l'encantari es trenca. Ostres, clar. Com es diu el llibre? La bruixa de l'any. La bruixa de l'any. Ja veus quina cara que fa de dimoniet, perquè no és gaire... És una bruixeta, eh? És una bruixeta joveneta. Joveneta i està molt enfadada perquè no suporta que la gent sigui amable, senzillament. No ho pot suportar. Des d'un punt de vista de bruixa. De bruixa. Una mica de l'antoia. Vol fer aquest encantari. Clar, la gent passa de tots i hi ha un caos. Al poble. És molt d'actualitat. No, no, és de bruixes. Sí, sí, ja, ja. Molt bé, la bruixa de l'any de la Maria Rosaria Compagnone. Algú il·lustrat, oi? És divertit. És divertit i no cal que sigui per ara, vull dir, perquè la història que explica ja veus aquí... Aquesta senyora que sempre li donava una tassa de té al carter, i l'altre li deia moltes gràcies, deu bon dia, se la veu, i la senyora pensa, doncs sí que és dolent el meu té avui, no? I l'altre va rient perquè s'ho passa... Allà, allà, veient amb el gat. Amb l'encanterim. I va amb el gat perquè el gat la segueix a tot arreu. Evidentment, un gat negre, com ha de ser. Com ha de ser. L'última proposta que us porto sí que és realment de l'època. De tots sants. Estic veient El Vampir. Aquestes ulleres no les tinc molt ben graduades. És un de la col·lecció Petits Plaers, que és una col·lecció que ens encanta, que són petits globs de literatura. Globs, com ho has fet servir, eh? Globs, vampir, vamos, ¿te ha quedado? Sí. Aquesta és del John William Polidori, el vampir i només us explico una cosa l'estiu de 1816 mentre l'autor Polidori estiuejava amb el Lord Byron perquè ell era metge Sí, però aquest no estava amb la Mary Shelley, també? Calla, home! Estiuejava amb el seu... Era el metge particular de Lord Byron, secretari, metge particular, aquest senyor Polidori, a Suïssa, en una vila de Suïssa, passava l'estiu, un vespre de tempesta... famosíssim en la literatura i en la història. Un vespre de tempesta, el Byron explicava històries de por i va desafiar tots els altres, els presents, a escriure la millor història de terror. Entre els presents hi havia, evidentment, Lídia, el matrimoni format per la Mary Shelley i el Percy Shelley. Ningú sabria, ningú pensava aquell dia que d'aquella reunió, d'aquell repte de veure qui explica la història de terror més fantàstica, d'aquell vespre, en una vila al mig de Suïssa, sortiria Frankenstein de la Mary Shelley i... no tan conegut perquè és breu, El vampir de John William Polidori. Dues obres mestres de la literatura fantàstica i de terror, referents i precioses, i que ara tenim amb això, amb un glob de literatura per portar a la butxaca. Molt bé, doncs el vampir del Polidori, amb aquesta anècdota coneguda per al que ens agrada Frankenstein i també la literatura i el cinema de terror. I bé, que està d'actualitat també, perquè demà s'estrena la pel·lícula de Frankenstein, de Guillermo del Toro. Ens estan arribant edicions de Frankenstein de tot tipus. I després, perquè la setmana vinent ja estem a Castanyada. A Castanyada, tots sants. I Halloween, per qui li agradi, també. Moltes gràcies. 10 segons. Un nou llibre de la nostra Cucho, que està allustrat per ella, explicar els orígens de la castanyada, des del temps dels ibers que ho feien per celebrar el final de la collita... fins als nostres dies i perquè es posaven els panellets a les tombes, perquè els morts, els esprits, poguessin marxar més contents. És de la Cutxo i es parla d'això, els orígens de la castanyada. Molt bé, doncs moltes gràcies, Carme. Gràcies, Enric, que vagi bé. A vosaltres, gràcies. Bon dia, Junts Rubí demana que l'arrelament al municipi sigui un dels criteris principals per poder accedir a un habitatge públic de lloguer. La formació vol obrir aquest debat en una setmana en què l'habitatge ha estat clau.