#746 - Oriol Borés, Butaca, Ànima i La Cubana

Context del programa

Rubí al dia, d'11 a 12h dedica tota l’hora a conversar amb Oriol Borés, actor i creador rubinenc, arran del seu triomf als Premis Butaca. L’entrevista la condueix Lídia Martín a RÀDIO RUBÍ, dins el tram més magazín del programa.

L’eix de la conversa gira al voltant de quatre blocs principals:

• Els Premis Butaca guanyats per Ànima i per l’Oriol Borés (vestuari i interpretació).
• El procés creatiu, les dificultats i el significat personal i col·lectiu d’Ànima.
• La carrera de l’Oriol com a actor i cover, i la seva relació amb el teatre musical.
• El present immediat: l’espectacle L’amor venia en taxi de La Cubana al Teatre Romea i plans futurs (incloent-hi projectes a Rubí i al nou equipament d’El Casino).

1. Introducció del programa i presentació d’Oriol Borés

Estructura de Rubí al dia

La Lídia recorda com s’organitza Rubí al dia:

• De bon matí hi ha l’informatiu amb la Pamela Martínez.
• A partir de les 10 h, Belén Tierno condueix la tertúlia.
• Després, l’actualització informativa amb Patri Díaz.
• Finalment arriba la «quarta hora», el tram més magazín i relaxat, on s’inscriu aquesta entrevista.

Presentació de l’entrevistat

Lídia presenta Oriol Borés com “el gran triomfador” de la nit anterior dels Premis Butaca:

• Ànima havia aconseguit 10 nominacions i podia optar a 9 premis; finalment se’n porta 7.
• D’aquests 7, 2 són per a l’Oriol Borés: millor vestuari i millor actor.
• Es destaca que és rubinenc i que «triomfa arreu», i que Ànima es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i es re-estrenarà al Teatre Tívoli a partir del 27 de febrer.

També es recorda que l’Oriol combina aquesta feina amb la seva participació a La Cubana amb l’espectacle L’amor venia en taxi al Teatre Romea fins al 15 de febrer.

2. El Butaca de vestuari per Ànima: orgull, pressió i reconeixement

El moment de portar el Butaca a Ràdio Rubí

L’Oriol arriba a l’estudi amb una de les seves butaques a la mà:

• Explica que li feia vergonya anar pel carrer amb dues estatuetes i n’ha portat només una.
• Recorda que havia promès que, si guanyava, portaria un Butaca a Ràdio Rubí.

Lídia aprofita per connectar-ho amb l’homenatge de la gala a Josep Maria Pou, i l’Oriol destaca la seva emoció en veure’s a la foto al costat de gent com Pou i Jordi Bosch:

“És molt fort tot plegat, què faig aquí?”

De la nominació al premi

Pel que fa al premi al millor vestuari:

• L’Oriol subratlla que estava nominat al costat de figurinistes de molt prestigi: Nídia Tusal, Marc Codina i Sílvia de l’Anyó.
• Remarca que ell mateix admirava especialment la feina de la Sílvia a La tercera fuga i la dels altres companys a La marmota i El tirano blanc.
• Per això, no esperava gens guanyar; per ell, que guanyés la Sílvia «era el més lògic».

Tot i això, la il·lusió és enorme perquè:

• Ell, de jove, anava com a públic a les gales dels Butaca comprant-se entrada i veient recollir premis a actors que admirava.
• Ara, anys després, passar a ser ell qui rep el Butaca tanca un cercle molt emocionant.

Discurs d’agraïment i equip de vestuari

Reveuen un fragment del seu discurs, on l’Oriol remarca que el vestuari d’Ànima és un treball:

• D’equip: esmenta l’equip de sastreria del TNC (Míriam Conta, Paca, Rocío, Goretti, etc.).
• Exigent i contrarellotge: la Goretti, per exemple, va fer unes faldilles en 48 hores.

També admet que, enmig dels nervis, es va deixar d’esmentar l’ESPE Pasqual, que també els va ajudar amb el vestuari.

Les resistències del TNC i el “núvol gris”

L’Oriol relata un aspecte clau i molt personal del procés:

• “No volien que jo fes aquest vestuari” des del TNC.
• Hi havia molts dubtes interns i comentaris del tipus:

- “I si ho fa una persona que en sàpiga?”

• Ell respon interiorment:

“Porto fent vestuaris tota la meva vida, que tu no ho hagis vist és un altre tema.”

Això genera:

• Molta pressió: l’amenaça que, si ho feia malament, algú altre hauria de refer el vestuari.
• Un clima de desconfiança que converteix el procés en un repte afegit.

Malgrat tot, ell i el seu ajudant Àlex (Alexander Romero, “Fumanxú”):

• Formen una pinya i treballen de juny a setembre sense descans.
• Entren cada dia a les 8 del matí al TNC i en surten a la 1 de la matinada.
• Cosien, descosien, remenaven roba i optimitzaven un pressupost ajustat per a un musical de gran format.

Per això diu que el Butaca de vestuari és tan significatiu: simbolitza la victòria sobre la desconfiança i la confirmació que, amb claredat d’idees i esforç, el projecte es pot fer i es pot fer bé.

Significat estètic del vestuari d’Ànima

El vestuari d’Ànima és definit com:

• Una meravella visual, amb vestits, abrics i sabates que ens porten al Hollywood dels anys 30.
• Tot ple de detalls cuidats, amb paletes de colors molt treballades.

L’Oriol i la Lídia coincideixen que:

• El resultat final els enorgulleix molt.
• El públic i la crítica han valorat molt aquesta proposta visual.

3. Somnis, trajectòria i significat d’Ànima

El somni inicial i l’efecte “fantasia” de les nominacions

L’Oriol explica que per a tot l’equip:

• El primer gran somni era simplement *fer realitat Ànima***.
• Que aquella idea d’espectacle que tenien al cap existís a escena.

Tot el que ve després (nominacions, premis, reconeixements) ho qualifica de:

“Una fantasia.”

Recorda també els Premis Max:

• No van guanyar, però van arribar a la final i quedar entre els tres finalistes ja va ser una fita enorme.
• L’experiència a Pamplona, envoltats de tots els nominats, va ser molt impactant: la sensació de “què fem aquí?”.

L’estima del públic i el “fenomen Ànima”

Des del minut zero, Ànima ha rebut un afecte excepcional del públic:

• Al TNC, després de les funcions, la porta d’actors s’omplia de gent per saludar-los i demanar-los fotos.
• El TNC mateix els deia que “això no passa sempre”.
• Mesos després d’acabar funcions al TNC, l’Oriol, sortint d’altres espectacles com La marmota al Coliseum, es trobava gent que li portava el *llibre d’Ànima*** perquè el signés.

Això celebra una cosa clara:

• Ànima ha deixat una petjada emocional en molta gent.
• El carinyo del públic s’ha mantingut al llarg del temps, fins i tot amb l’espectacle ja tancat.

Somnis, “si vols pots” i realitat

A partir d’una samarreta de la presentadora amb la frase “Si puedes soñarlo, puedes hacerlo” (atribuïda a Mickey Mouse / Disney), l’Oriol fa una reflexió crítica:

• Reconeix que és una frase bonica, però matisa que el discurs del “si vols, pots” pot ser tòxic.
• No sempre és veritat que, només amb voluntat, s’aconsegueixi tot: hi ha molts altres factors (context, oportunitats, recursos, estructures de poder...).

Alhora, reivindica que:

• Els somnis sí que són un motor potent per posar-se en marxa i emprendre un camí.
• A mesura que avances, la idea inicial es transforma: el que volies al principi potser no és exactament on acabes arribant.

“Els somnis com a motor per iniciar un camí o una fita personal són meravellosos; després cadascú tria el seu recorregut.”

De què va Ànima? Argument i univers

En una explicació “a brotxa gorda”, l’Oriol resumeix *l’argument d’Ànima***:

• Protagonista: una noia als anys 30 que no vol seguir el camí vital que té marcat per defecte.
• La seva passió és dibuixar i, sobretot, donar vida als personatges que crea.
• Està fascinada pel món de l’animació, que neix amb força als anys 30.
• Decideix trencar amb la família i marxar a Los Angeles per treballar als estudis d’animació.
• Quan hi arriba, descobreix que pel simple fet de ser dona no té accés a determinades feines creatives.

A partir d’aquí, l’obra desplega:

• Un univers ambientat en els estudis d’animació de l’època (no només Disney).
• Una lectura crítica sobre gènere, poder, artistes invisibilitzades i el lloc de les dones en la història de l’animació.

El personatge de Walter

L’Oriol interpreta Walter:

• El nom juga amb el fet que dos grans caps d’estudis d’animació d’aquella època es deien Walter (tant a l’estudi del Pájaro Loco com a Disney).
• El personatge no és literalment Disney, però sí una figura de cap d’estudis que concentra moltes referències del sector.

4. La reestrena d’Ànima al Teatre Tívoli

Canvi d’espai i adaptació tècnica

Ànima es reestrenarà el 27 de febrer al Teatre Tívoli. El pas del TNC al Tívoli implica:

• Canvi d’escenari: del TNC, amb 20 metres de boca, a un Tívoli amb 11 metres de boca.
• Cal replantejar l’escenografia per encaixar-la en un espai més reduït.
• Es vol que l’obra passi de quasi 3 hores a uns 2 h 15 – 2 h 20.

Tot i que el públic els deia que “no es feia llarg”, hi ha condicionants tècnics:

• En l’àmbit privat es necessiten timings més ajustats.
• S’estan compactant escenes i cançons amb l’equip musical (Víctor, Blanca, Marc) per:

- Mantenir tota l’essència dramàtica i musical. - Fer-ho més trepidant i funcional.

Reforç del vestuari i nou període de treball

El vestuari també es revisa:

• Una part del vestuari original es va llogar a Peris (Madrid) per 20 funcions.
• Ara, cal refar moltes peces per tenir-les en propietat.
• L’Oriol està:

- Triant teles. - Comprant peces per internet i adaptant-les. - Redissenyant elements per a la nova versió.

Calendari de feina:

• El desembre és un mes “trampa” amb Nadal, compres, sopars d’empresa i compromisos familiars que frenen els processos.
• Ell, a més, està instal·lat al Romea amb La Cubana fins després de Reis.
• Els *assajos d’Ànima comencen el 19 de gener i, per tant, tot ha d’estar llest* en aquella data.
• Només tindran un mes d’assajos, i hi ha canvis de repartiment amb gent nova que s’ha d’integrar ràpid.

Ser productor: del somni artístic a la realitat econòmica

Per poder treure Ànima del TNC, han hagut de:

• Crear una companyia pròpia i convertir-se en productors.

Això els fa adonar-se que:

• Moltes vegades no fas espectacles per guanyar diners, sinó per no perdre’n.
• Moure un musical gran com Ànima de Barcelona a Rubí té un cost molt alt (transport, personal, tècnica...).
• Per fer una gira o un bolo cal, com a mínim:

- No perdre diners. - Garantir un 70% d’aforament i, sovint, més d’una funció.

Sobre una hipotètica versió d’Ànima a Rubí:

• Diu que no es posen de cul a cap proposta, però que s’ha de mirar la viabilitat econòmica i d’aforament.
• Té la sensació que el teatre de Rubí, tot i ser molt bonic i amb bona programació, sovint no s’omple del tot (sales al 50%).
• Per això, tot i que li faria molta il·lusió, insisteix que caldria assegurar una sala molt plena.

També deixa anar que:

• Una “reformeta” a la sala de teatre de Rubí no li aniria malament.

Suport familiar i “butaca rubinenca”

L’Oriol insisteix en el paper determinant de la seva família en la seva carrera:

• Diu que es pot dedicar a ser actor “perquè tinc una família que em dóna molt suport al darrere”.
• En el món del teatre, si no ets una megaestrella molt consolidada, t’has de buscar molt la vida.

En el cas concret del vestuari d’Ànima:

• Van encarregar part del vestuari a un taller de Madrid i va arribar:

- Mal cosit. - Amb mides equivocades. - Amb mànigues desproporcionades.

• La seva germana Mont, el cunyat Edu, la mare, la cosina Laura, així com professionals rubinenques com Rosa Tomàs i Rosa Maria Canyameres van córrer a descosir, refer i planxar peces per salvar el vestuari.
• L’Oriol les anava a buscar en cotxe (per exemple, a Sant Cugat) i les portava al TNC perquè ajudessin.

Per això afirma que:

“Aquest premi és meu i de totes les rubinenques que m’han ajudat a tirar-ho endavant.”

5. Cobrir, ser “cover” i el Butaca a millor actor

El premi d’actor i el reconeixement compartit

Veuen el vídeo de la gala on l’Oriol rep el Butaca a millor actor per Ànima. Ell explica:

• Que no s’ho esperava gens: estava convençut que el guanyaria Roc Bernadí.
• El Roc interpretava Phil Connors a La marmota i feia un paper molt difícil que semblava facilíssim gràcies a la seva virtuositat.
• L’Oriol mateix era cover del Roc en algunes funcions de La marmota, i per això sap de primera mà la complexitat del rol.

En el seu discurs a la gala:

• Comparteix el premi amb el Roc Bernadí.
• Diu que “dues potes d’aquest Butaca són per a tu”.
• L’altra meitat l’atribueix al seu company i amic Víctor Gómez i a Agnès Rodon, que el van ajudar molt a donar forma al personatge de Walter a Ànima.

Les ferides dels covers

L’Oriol aprofundeix en una qüestió de professió poc visible:

• Ha passat molts anys fent de cover (alternant o substitut de rols protagonistes).
• Ser cover és molt agraït però també molt dur:

- No tens gairebé mai el reconeixement públic. - Estàs sempre preparat per si passa alguna cosa, perquè l’espectacle no s’aturi.

• Els covers són imprescindibles en una producció, però estan molt poc valorats.

Missatge als espectadors:

“Si mai aneu a un musical i veieu el cover, no esteu veient una opció més dolenta, sinó una opció diferent.”

• Quan es busca un cover, es fa “amb lupa”; es busca algú impecable.
• La titularitat respon a molts factors, però això no implica menys qualitat del cover.

També comenta casos reals (sense donar noms) en què el cover fins i tot ha superat el titular, i reflexiona sobre:

• L’actitud del públic quan ha pagat per veure una estrella concreta (com a Londres o Broadway) i li surt el cover.
• Entén la decepció si has viatjat per veure una figura com Patti LuPone o Jason Donovan, però recorda que:

- Sempre tens l’opció de reclamar canvi o devolució. - O bé donar una oportunitat al cover i descobrir un altre gran treball.

Per ell, el Butaca a millor actor també és una manera de posar una tireta a aquesta “ferideta” compartida de tants covers.

6. La Cubana i L’amor venia en taxi al Teatre Romea

Sinopsi i to de l’espectacle

Actualment l’Oriol està en cartell amb La Cubana al Teatre Romea amb l’espectacle L’amor venia en taxi:

• L’acció se situa l’any 1959, en ple franquisme.
• Segueix una companyia de teatre amateur que prepara una obra:

- Es veuen els dimarts d’assaig, un al mes, fins al dia de l’estrena.

• És un homenatge explícit a totes les companyies de teatre amateur de Catalunya.

L’Oriol ho descriu com:

• Una obra amb un to nostàlgic i costumista.
• Més propera a veure *capítols seguits de Les tresines*** que no pas a la Cubana més “gamberra” habitual.

Remarca que el motor del teatre a Catalunya no són tant les grans productores, sinó:

“Les companyies de teatre amateur que hi ha al llarg de tot el país, que són fantàstiques.”

Creu que persones que hagin viscut experiències en grups amateurs (posa d’exemple els pastorets del Casal Popular de Rubí) es veuran enmirellades en moltes situacions de l’obra.

Participació del públic i “marca Cubana”

Hi ha diferències respecte a altres muntatges de La Cubana:

• En aquest espectacle hi ha menys participació directa del públic que en altres produccions.
• Tot i això, el públic segueix sent un element molt actiu i part de l’engranatge.

Sobre la característica participació de la companyia:

• La Lídia recorda una funció anterior on l’Oriol la va fer pujar a l’escenari (probablement a Gente bien).
• L’Oriol diu que aquí això no passa tan extremadament, tot i que l’espai del joc teatral és tot el teatre, no només l’escenari.

Explica escenes molt gràfiques:

• Ell es passa dues hores i mitja corrent per tot el Romea, escenari i pati de butaques.
• A vegades es troba senyores anant al lavabo a mitja funció i les ha d’esquivar en plena rèplica, o fins i tot redirigir-les quan s’equivoquen de porta i entren al camerino.
• Tot plegat accentua la sensació d’autenticitat i joc típica de La Cubana.

Estètica, color groc i referents

Les fotos promocionals mostren l’equip amb looks grocs molt cridaners:

• Curiosament, no tenen res a veure amb l’estètica real de l’espectacle.
• A La Cubana, el color groc està totalment integrat i, lluny de la superstició teatral, per ells porta sort:

- Amb Cegada d’amor, totes les promocions eren grogues i va ser un gran èxit.

L’Oriol parla dels seus espectacles preferits de la companyia:

• Té una estima especial per Cegada d’amor i Cómeme el coco, negro.
• Ara té la sort de compartir escenari amb Anna Barrachina (Estrellita), una icona de la companyia, i aprofita per:

- Preguntar-li com va crear els seus personatges. - Recollir anècdotes i aprenentatges.

El personatge de l’Oriol i el ritme de funcions

La Lídia comenta que li han dit que l’Oriol fa un personatge que porta “alguns amors”; ell respon que:

• El paper que interpreta és un autèntic regal que li ha fet Jordi Milán.
• Quan li va explicar el personatge, va pensar:

“A bodes em convides.”

Sobre el ritme de l’espectacle:

• Són dues hores i mitja de funció sense entreacte.
• Quan ell ho explica, la gent sovint reacciona amb “oh, dues hores sense parar”.
• L’Oriol relativitza aquesta reacció recordant que:

- La gent està acostumada a aguantar-se 3 hores de cinema amb El senyor dels anells. - O musicals com Wicked al teatre, que també duren unes 3 hores, sense que es visqui com un drama.

En realitat, puntualitza que:

• Només ho menciona perquè la gent no doni per fet que hi haurà entreacte.
• I perquè una part del públic de La Cubana és de certa edat i, per qüestions fisiològiques, els costa més aguantar.

Funció de Cap d’Any: un pla “top”

La Cubana fa funció especial de Cap d’Any al Romea:

• L’Oriol afirma que és “el millor pla de Cap d’Any” que es pot fer, tant com a actor com per al públic.
• El dispositiu consisteix en:

- Fer tota la funció de L’amor venia en taxi. - I després, un xou extra: és com fer dos espectacles en una nit.

Recorda un Cap d’Any anterior amb la companyia on:

• Baixaven a platea i hi havia tant confeti i serpentines que enfonsava el peu fins al turmell.
• No es “reparen en gastos”: globus, confeti, números emblemàtics de la Cubana, coplets, peces molt “cabareteres” i nostàlgiques.

La Lídia adverteix que les entrades per la nit de Cap d’Any estan pràcticament exhaurides (només unes poques a platea i poques més als anfiteatres), reforçant la idea que cal córrer per aconseguir-ne.

7. El Teatre Tívoli, la carrera a Madrid i els vincles rubinencs

El Tívoli com a “teatre més maco de Barcelona”

L’Oriol parla del Teatre Tívoli amb un vincle molt emocional:

• El considera “el teatre més maco de Barcelona”.
• L’ha trepitjat diverses vegades:

- Primer amb Campanades de boda, on hi va estar un any i pràcticament hi vivia. - Després amb La jaula de las locas. - També amb Cantando bajo la lluvia.

• Explica que tenia més coses al camerino del Tívoli que al seu propi pis.

Ara, com a productor, el Tívoli també li genera respecte econòmic:

• Veu el nombre de butaques que cal omplir per fer l’espectacle rendible.
• Això li fa una mica de “lluïso” (por), però no li treu l’afecte que li té.

Madurar com a professional: Madrid, covers i musicals

L’Oriol esmenta la seva trajectòria a Madrid:

• Va fer La jaula de las locas a la Gran Via, amb funcions de dimarts a diumenge.
• El dilluns (dia teòric de descans) també el dedicava al teatre amb un musical de petit format anomenat Un día cualquiera.

La conversa remet a la intensitat de la vida professional en el musical:

• Agenda pleníssima, sense gaire espai per descansar.
• La necessitat de fer múltiples projectes simultanis per viure d’això.

Rubí, El Casino i el desig de tornar “a casa” amb projectes

L’obertura d’El Casino com a nou equipament cultural a Rubí li fa moltíssima il·lusió, especialment perquè el té al costat de casa.

Projectes que li agradaria portar-hi:

• Un musical de petit format que té al cap des de fa temps, encara per acabar de perfilar.
• Un concert conjunt amb:

- Rubén Yuste (Rubén Juste, a la transcripció), actor rubinenc que actualment triomfa a la Gran Via de Madrid. - Víctor Fernández (actor de musicals que està fent Book of Mormon a Madrid).

La idea seria:

• Un concert desenfadat i divertit, estil “actors de musicals de Rubí”, amb cançons xules.
• Idealment, aprofitar un dilluns (dia habitual de descans teatral) per fer 3 funcions en un cap de setmana o en un sol dia.

Afirma que:

• Amb el Rubén sempre es diuen “hem de fer un concert”, però mai s’han assegut seriosament a planificar-ho.
• Amb el Víctor sí que ha coincidit a diversos muntatges (Cantando, La Jaula, The Producers), però mai ha treballat directament amb el Rubén tot i seguir-se de ben a prop les carreres.

També esmenten Acústic Broadway, un projecte anterior de concert que van fer fa anys (fins i tot al pati de casa) i que sempre diuen que voldrien tornar a reprendre, encara que ara mateix les agendes van “disparades”.

8. Tancament: agraïments, futur i connexió amb Rubí

Cap al final de l’entrevista:

• La Lídia felicita de nou l’Oriol pels dos Butaca i l’èxit d’Ànima i La Cubana.
• Recorda dates clau:

- Fins al 15 de febrer: L’amor venia en taxi al Teatre Romea. - Des del 27 de febrer: *re-estrena d’Ànima al Teatre Tívoli*.

• L’Oriol promet convidar-la a veure Ànima al Tívoli.

Queden temes pendents per una futura visita, com aprofundir en altres projectes i recuperar Acústic Broadway amb el Víctor.

L’entrevista es tanca amb una sensació clara:

• D’estar veient un rubinenc en un moment molt dolç de la seva carrera, però també molt conscient del camí recorregut, dels sacrificis i del suport rebut.
• D’un artista que combina talent escènic, capacitat de producció, humilitat i arrelament al seu municipi.

“Aquest premi és meu i de totes les rubinenques que m’han ajudat a tirar-ho endavant.”

Una frase que resumeix molt bé el to de tota la conversa.