Luis Asensio: “La discapacitat et limita, però la burocràcia també et mata psicològicament”

Luis Asensio, veí de Rubí, fa gairebé dos anys que espera el reconeixement oficial del grau de discapacitat, després que el 5 d’abril de 2024 li haguessin d’amputar la cama dreta per sota del genoll. Des del 15 de maig d’aquell mateix any, quan va presentar la sol·licitud a la Generalitat, assegura que viu atrapat en un procés administratiu que pot allargar-se fins a 25 o 28 mesos. Mentrestant, denuncia que no rep cap mena d’ajuda ni reconeixement formal.

Luis Asensio va demanar el reconeixement de discapacitat fa gairebé dos anys / Ràdio Rubí

Pamela Martínez Ortega

Asensio explica que tot va començar amb un trombosi detectada a principis de 2024. Tot i els intents mèdics per revertir la situació, el dolor va esdevenir “insuportable” i finalment va haver d’ingressar a l’Hospital de Terrassa, on es va prendre la decisió d’amputar-li la cama. “A partir d’aquí, la vida et canvia totalment. A tu, a la família, a l’entorn”, relata.

Els primers mesos van estar marcats per la cadira de rodes i la dependència d’altres persones. Posteriorment, va iniciar el procés de protesització, però la nova realitat també li ha comportat costos econòmics importants. Va haver de tornar a examinar-se per conduir, comprar un vehicle automàtic i adaptar-lo amb un accelerador a l’esquerra. Tot plegat, sense poder beneficiar-se de la reducció de l’IVA per a persones amb discapacitat, ja que encara no té el reconeixement oficial. “Com que no soc discapacitat per a ningú, he de pagar el 21%”, lamenta.

La sol·licitud del grau de discapacitat la va presentar un mes després de sortir de l’hospital. Inicialment, pensava que el tràmit podria trigar uns mesos, però amb el pas del temps la situació no s’ha desbloquejat. Asensio denuncia manca d’informació i “silenci administratiu”. A dia 24 de febrer de 2026, encara no ha estat citat per a la valoració mèdica.

“No m’he sentit escoltat per cap institució”, assegura. El seu cas ha estat traslladat al Síndic, però la resposta que ha rebut de la Generalitat ha estat que està dins del termini previst. Mentre espera, ha intentat trobar solucions en l’àmbit local. El setembre passat va demanar a l’Ajuntament de Rubí algun document acreditatiu que li permetés utilitzar les places d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda dins del municipi. Assegura que ha presentat la sol·licitud fins a tres vegades i que la resposta sempre ha estat que ha d’esperar el reconeixement oficial.

La impossibilitat d’aparcar en places reservades limita, diu, la seva autonomia. “Veus tres places buides davant la porta i penses: jo podria estar aquí. I no puc estar”, explica. Aquesta situació l’obliga sovint a caminar una distància superior a la que pot assumir còmodament.

Asensio admet que la discapacitat és dura, especialment als 60 anys, però insisteix que el que més l’afecta és la gestió administrativa. “La discapacitat et limita, però la burocràcia també et mata psicològicament”, afirma. Reclama que, en casos evidents com una amputació, es pugui concedir un reconeixement provisional immediat en sortir de l’hospital per facilitar tràmits bàsics.

Malgrat el cansament, assegura que no pensa rendir-se. “No ens podem quedar amb els braços plegats”, diu. El seu objectiu és poder fer “una vida el més normal possible” i tenir llibertat de moviment dins de la seva ciutat.